Helictotrichon filifolium (Lag.) Henrard subsp. filifolium

NOMS: Cerrell. Totxa. Castellà : Atocha. Lastón

Espiguetes en panícula

SINÒNIMS: Helictotrichon murcicum Holub.;  Avena filifolia Lag.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental. Endemisme Ibero-magrebí

HÀBITAT: Rosmarinetalia. Matollars secs, timonedes, sobre sòl calcari. Fins els 1550 metres d’altitud.

Herba cespitosa perenne

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.  

DESCRIPCIÓ: Herba perenne, estolonífera, cespitosa, amb tiges robustes de color rogenc a la part inferior

Fulles rígides i junciformes

Fulles basals de fins 60 cm, rígides, junciformes (1-3 mm d’amplària), amb pèls i amb l’àpex punxegut. Lígula d’1-1,5 mm.

2-3 flors per espícula

Flors en espiguetes erectes formant una panícula d’espícules amb 2-3 flors cadascuna; lemma amb seta dorsal. Floreix de maig a juliol.

Fruit en cariopsi oblongo-el·líptica

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La part interna de la cariopsi és rica principalment en midó però també està envoltada de proteïnes i en l'embrió de lípids. Aquestes substàncies aportaran l’energia suficient perquè l’embrió pugui germinar. Les llavors de nombroses gramínies necessiten perdre quasi tota l’aigua i passar una etapa freda per sortir de l’estat de latència i poder germinar.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Helictotrichon deriva del grec "ἐλικτός heliktós" retorçut, sinuós, trenat, i "θρίξ, τριχός thrix, trikhós" pèl, és a dir, amb el pèl retorçut, per les arestes retortes.

L’epítet específic filifolium ve del llatí “filum” fil, i “folium” fulla, per les fulles fines i llagues com un fil. El nom específic del sinònim, murcicum, és un epítet geogràfic que fa referència a la regió de Múrcia, a la part sud-oriental d’Espanya,

Família Gramineae (Poaceae)

Salsola kali L.

NOMS: Barrella. Espinadella. Calicòrnio. Barrella punxosa. Capitana. Salat. Sosa. Castellà : Barrilla pinchosa. Pincho. Espinardo. Trotamundos. Hierba del jabón. Salicornio. Gallego: Barrileira. Èuscara: Mats-chikia. Occità: Mena de barrilha. Portuguès: Barrilha-espinhosa. Gramata. Soda-espinhosa. Italià: Salsola erba-kali. Francès: Soude brûlée, Soude kali.  Soude de ruthénie. Anglès: Saltwort. Prickly Glasswort. Prickly saltwort. Alemany: Kali-Salzkraut. Neerlandès: Loogkruid. Grec: Αρμύριδα. Τσένερη.

Flors axil·lars amb dues bractèoles

SINÒNIMS:  Salsola tragus L.;  Salsola kali subsp. ruthenica (Iljin) Soó in Soó & Jáv.;

Observacions: És una espècie polimorfa, que inclou tres subespècies i diverses varietats al nostre territori. La subsp. collina presenta la inflorescència llarga i estreta i només es troba al territori sicòric. La subsp. kali és de les Illes i es caracteritza per ser pilosa amb la inflorescència ampla. I, finalment, i la subsp. ruthenica, a la qual pertanyen les imatges, que és glabra i de distribució general.

DISTRIBUCIÓ:  Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

Matoll esfèric molt ramificat

HÀBITAT: Salsolo-Peganion. Es cria a les comunitats formades rere les dunes, on s’acumula matèria orgànica i a les comunitats ruderals costaneres, però també als cultius del secà i vores de camins de sòls argilosos més o menys salins. Fins els 700 metres d’altitud

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ:  Matoll esfèric de color verd grisenc, amb tiges molt ramificades des de la base i flexuoses que pot arribar als 80 cm d’alçada.

Fulles curtes acabades en espina

Fulles sèssils, rígides, suculentes, linears, dilatades a la base i acabades en espina; les superiors esparses i les inferiors oposades. 

Flors amb tèpals membranosos

Flors en fascicles axil·lars amb dues bractèoles de punta espinosa que ultrapassen la flor. Flors hermafrodites, solitàries, pentàmeres i monoclamídies. Els tèpals papiracis, membranosos, en estat fructífer solen dur un ala transversal que no sempre s’aprecia. Androceu amb (3)5 estams units a la base amb quatre anteres. Gineceu amb ovari súper, un sol estil acabat en 2-3 estigmes més llargs que l’estil. Floreix de maig fins l’octubre

Fruit en aqueni indehiscent

Fruit en aqueni que  porta llavor seca i indehiscents d’uns 2 mm

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta planta es caracteritza perquè és un estepicursor, és a dir, que són plantes que un cop fructificades i mortes, són arrossegades pel vent i amb aquest moviment dispersen les llavors, com els matolls que vegem rodar en les pel·lícules de l’oest americà als pobles abandonats.

USOS I PROPIETATS: Té fama de ser bona per desfer les pedres del ronyó i com diürètica.

Antigament, s'emprava per a obtenir carbonat sòdic mitjançant incineració, degut a l'elevat contingut de sals als teixits d'aquesta planta. Fins a finals del segle XVIII, quan es va descobrir com obtenir l’alcalí de la sal comuna, la cendra de barrella era la preferida per fer sabó. També s’emprava per fer vidre.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Salsola deriva de “salsus” salat, pot ser en referència al seu hàbitat costaner d’ambients salobres, o pel seu sabor salat. Segons Cesalpino, “sálsola” era el nom que en italià denominava a una planta marítima que, per la descripció, ha de ser la barrella. Linné pren aquest nom vulgar per nomenar el gènere. 

L’epítet específic kali ve de l’àrab "qalīy" que significa sosa, pel gran contingut de sosa (carbonat sòdic) que s’extrau de les cendres de Salsola kali.

Com moltes espècies d’aquesta família és una planta C4, el que vol dir que per fer la fotosíntesi té una estructura, amb cèl·lules especials disposades formant una corona en al voltant dels vasos conductors, per tal d’acumular CO₂ i poder fixar el carboni amb els estomes tancats.

Salsola kali va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 222–223. 1753.

Família Chenopodiaceae

Crocus serotinus Salisb.

NOMS: Safrà bord. Safranera rosa. Castellà: Azafrán montesino. Falso azafrán. Gallego: Tollemerendas. Portuguès: Açafrâo bravo. Cebolinhas. Pé-de-burro. Anglès: Late Crocus. Alemany: Spanische Herbst-Krokus.

SINÒNIMS: Crocus serotinus subsp. salzmannii (J.Gay) B.Mathew

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània. Ibero-magribí

HÀBITAT: Quercetum rotundifoliae. Clarianes i pastures en substrats àcids o bàsics. Entre els 500 i els 900 metres d’altitud.

La flor solitària surt directament del bulb

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne, bulbosa, acaule, de fins 15 cm d’alçada, amb un involucre de bràctees membranoses que embolcalla la flor i les fulles.

Fulles petites a l'antesi però creixen desprès

Fulles totes basals visibles al temps de la florida, molt curtes, de vegades amagades pels catafil·les. Després poden arribar a fer 40 cm, estretes, amb una banda blanca longitudinal.

Estigma amb tres branques ciliades

Flors una o dues, campanulada, amb sis tèpals de 2-5 cm de color lila suau, amb la gorja pubescent. Androceu amb estams de filament i anteres grogues. Gineceu amb ovari ínfer i estil amb estigma groc o color carbassa amb tres branques laciniades o lobulades. Floreix d’octubre fins desembre.  

Fruit és una càpsula d’1,5 cm ovoide, dehiscent per tres valves, que surt sobre el mes de març o abril

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’ovari dels Crocus és subterrani i, a mesura que van madurant, la tija va creixent i empentant el fruit (ovari fecundat i madur) cap amunt. Així les llavors estan protegides dels herbívors fins que estan madures i preparades per a ser disperses.

USOS I PROPIETATS: Es estigmes de les flors s’empren com substitut del safrà per colorar aliments.

Fulles petites durant la floració

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  El nom del gènere Crocus deriva del gres “krókos, -ou” que era com denominaven el safrà. En la mitologia clàssica, Crocus ( grec : Κρόκος) era un jove mortal que estava enamorat de la nimfa Smilax, però els déus no aprovaven la seua història d’amor i van convertir Crocus en una planta, el safrà, i a la seua enamorada en altra planta, en l’enfiladís arítjol (Smilax aspera)

L’epítet específic serotinus ve del llatí “sero” vesprada, tarda.

El safrà (Crocus sativus) és una espècie d’aquest mateix gènere, molt semblant, i que també floreix a la tardor.

Crocus serotinus va ser descrita per Richard Anthony Salisbury i publicada en Paradisus Londinensis: or Coloured Figures of Plants Cultivated in the vicinity of the Metropolis. London. t. 30 1806.

Família Iridaceae