Veronica catenata Pennell

NOMS: Anagall d'aigua, Herba de folls. Castellà: Berula, Hierba de locos, Verónica acuática. Italià: Erba grassa.Veronica concatenata. Francès: Véronique mouron d'eau. Véronique aquàtiques. Anglès: Blue water speedwell, Water speedwell.  Alemany: Bleicher Gauchheilehrenpreis. Lockerähriger Ehrenpreis. Roter Wasserehrenpreis. Neerlandès: Rode waterereprijs

Inflorescències en raïm

SINÒNIMS: Veronica anagallis-aquatica subsp. aquatica Maire

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del 

conjunt del continents de l'hemisferi nord.

Flors petites d'un color rosa esvaït amb venes purpúries

HÀBITAT: Glycerio-Sparganion. Torrents, sèquies, basses, sòls inundats o temporalment embassats. Fins els 1000 metres d’altitud. Aquesta del riu Canyoles al seu pas per Vallada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals. Hidròfit: planta que conserva les gemmes perdurants dins l'aigua durant el període desfavorable.

Tiges erectes

DESCRIPCIÓ: Herba amb tiges erectes, que poden arribar al metre d’alçada, ramificades a la part superior, que viu amb les arrels a dintre dels corrents d’aigua, tot i que també es troba sobre sòls humits. 

Fulles de distribució oposada i sèssils

Fulles oposades, sèssils, amplexicaules les superiors, amb el limbe lanceolat acabat en punta i el marge serrat

Androceu amb dos estams 

Flors en inflorescències en raïms terminals, petites, d’a penes 5-8 mm, de color rosat violaci amb venes purpúries. Calze amb quatre sèpals lanceolats i persistents. Corol·la de quatre pètals desiguals, amb el inferior més petit que els altres. Androceu amb dos estams. Gineceu amb ovari súper i estil acabat en estigma capitat. Floreix de maig a setembre

Fruit en càpsula amb calze i estil persistent

Fruit en càpsula amb estil i calze persistents

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Dins la família de les escrofulariàcies el gènere Veronica és dels més evolucionats. Dels cinc estams que tenen els més primitius, el gènere Veronica els ha reduït a dos, i la corol·la pentàmera habitual en la família s’ha reduït al haver-se soldat els dos superiors, originant una corol·la tetràmera.

Peduncle i pedicels amb pèls

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra en infusió per rebaixar l’àcid úric, com digestiva, depurativa i tònica. En compreses per les cremades.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Veronica és un nom de dona, del grec Bereníke. Ambrosini diu que el nom és d’origen alemany i el fa derivar de “Vettónica”. Però altra versió diu que les dues anteres de la flor pareixerien dos ulls que recordarien a la Verònica que va torcar la suor del rostre de Jesús en el Calvari. L’epítet específic catenata fa referència a la difícil caracterització de la planta.

Veronica catenata va ser descrita per Francis Whittier Pennell i publicada en  Rhodora 23(266): 37. 1921.

Família Scrophulariaceae (Plantaginaceae)

Celtis australis L.

NOMS: Lledoner. Castellà: Almez. Latonero. Lodón. Francès: Micocoulier de Provence. Falabreguier. Italià: Albero del rosario. Bagolaro comune. Anglès: European Hackberry. Southern Nettle-tree. Alemany: Europäischer Zürgelbaum. Neerlandès: Netelboom. Grec: Μελοκοκιά. Κελτίς.

Flors axil·lars solitàries

SINÒNIMS: Celtis lutea Pers.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Quercion ilicis. Cultivada com ornamental i subespontani a la natura. Fins els 1200 metres d’altitud.

Arbre de fins 25 metres d'alçada

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli que pot arribar als 25 m d´alçada amb escorça quasi llisa de color gris plom-blanquinós.

Fulles simples de marge doblement dentat

Fulles simples amb disposició alterna, de limbe oval-lanceolat una mica asimètric a la base, acuminades, de pecíol llarg i amb el marge doblement dentat. L´anvers de la fulla és de color verd obscur amb pels al tacte que li confereixen certa esperesa, amb tres nervis més patents que la resta, i de revers més clar i pubescent.

Flors monoclamídies, amb sols els elements sexuals. Els estams a la base

Flors masculines o hermafrodites, axil·lars i solitàries, sobre pedicels acrescents. Són verdoses i monoclamídies, amb cinc tèpals soldats i campanulats. Androceu amb cinc estams inserits a la base del periant. Gineceu d’ovari súper amb dos estigmes sèssils i divergents. Floreix en març i abril

Fruit en drupa globosa petita, negra quan madura

Fruit en drupa globosa comestible amb molt d´os i poca carn, rodona i llisa, de la grandària d´un pèsol, llargament pedunculada, al principi de color verd i finalment quasi negre

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una característica botànica d’aquest arbre ha sigut ben aprofitada pels homes del camp per fer forques d’una sola peça. Es tracta del tipus de ramificació dística i molt densa, és a dir, que en un punt determinat les rames s'arrengleren en dues fileres i molt estretides, de manera que el forcaire podia guiar l’arbre per aconseguir el número de pollegons (pues) que formaran la pala de la forca.

USOS I PROPIETATS: Els fruits i les fulles s’han emprat en medicina popular perquè tenen propietats emmenagogues i astringents. La seva bullida combat la disenteria, els fluxos menstruals excessius i les hemorràgies.

És per les diverses utilitats del lledoner què fou cultivat arreu del territori i ara es troba naturalitzat. La seva fusta s'utilitza per fer estris diversos: es va utilitzar per fabricar rems, llantes, tacs de billar, culates de fusells, bastons, forques, eixos de carros i carruatges, en la fabricació de violins i per a la producció estàtues. També s'aprofiten els fruits dolços i comestibles. A més, s'utilitza com a arbre ornamental i per fer ombra.

Conta A. J. Cavanilles que al Vall de Cofrents «No permiten que dichos árboles se levanten a la altura que adquieren comunmente en el reyno: córtanlos a poco mas de un pie del suelo, y solamente les dexan los renuevos, que aprovechan para horcas y garrotes; por cuyo medio logran ventajas conocidas, siendo las principales fortificar mas y mas cada dia los ribazos con las raices que se multiplican y engruesan; proporcionar la cria y corte de las varas para horcas, é impedir la sombra que los corpulentos almeces echarian sobre los campos.»

Flors hermafrodita amb ovari verd i dos estigmes divergents

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Celtis deriva de l’antic nom grec ("κηλτις") d'una planta esmentada per Heròdot, Dioscòrides i Teofrast, pres de Plini que l’aplicava a una planta africana, amb la fruita dolça, probablement el ginjoler (Ziziphus jujuba). Tournefort l'ha utilitzat per a una altra planta que té alguna similitud (fruita comestible, dolça) amb el 'Celtis' de Plini.

L’epítet específic australis ve de “australis, -e” del sud, és a dir, propi de la regió meridional.

El fet que creixi espontàniament en barrancades, peus de cingle, etc., pot ser degut, en part, a que els ocells disseminen les llavors, després de menjats els fruits, juntament amb les seves dejeccions.

És una espècie de llarga vida (500-600 anys) amb gran capacitat d’adaptació a la sequera i al fred mediterrani. El lledoner és d'origen oriental, segons sembla, i fou introduït a les costes de la Mediterrània potser pels fenicis, o més probablement pels grecs i romans, que el van portar a les nostres terres.

De les fulles del lledoner s'alimenten les erugues d'una de les papallones més singulars d'Europa, coneguda científicament amb el nom de Libythea celtis

Quan eren madurs els lledons eren molt utilitzats pels xiquets. Una vegada rosegat el mesocarpi, deixava al descobert un pinyol esfèric que servia de balí per als jocs pseudobèl·lics amb sarbatanes de canya, o per molestar el mestre que intentava ensenyar alguna cosa de profit.

Una endevinalla mallorquina diu: «Quin és l'arbre que fa fruita més petita que un ciuró? Primer és verda, després groga i per últim com un carbó». Doncs ja ho hem endevinat: el lledó.

Podeu llegir el magnífic article de Ferran Zurriaga sobre el lledoner, “El lledoner, l'arbre de les forques”, a la revista Mètode

Celtis australis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 1043. 1753.

 Família Ulmaceae (Cannabaceae)