Beta vulgaris L.

NOMS: Bleda, Castellà: Acelga. Èuscara: Zerba. Francès: Bette commune. Bette-épinard . Portuguès: Acelga-brava. Italià: Barba. Barbabietola. Anglès: Beet. Common Beet. Spinach Beet. Alemany: Mangold. Runkelrübe. Neerlandès: Biet. Grec: Ζαχαρότευτλο. Σέσκλο.

Flors en glomèruls que formen cimes terminals

SINÒNIMS: Beta cicla L.;  Beta hortensis Mill.

Observacions: Té dues subespècies: la subsp. marítima, la forma salvatge, i la subsp. vulgaris, la forma cultivada.

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Cultivada per usos alimentaris. Ruderal, espontània als erms i marges de camins

Herba de fins 80 cm d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba de tija simple o ramificada que pot arribar als 80 cm d’alçada

Fulles basals amples amb pecíol pla

Fulles en roseta basal de limbe ovat, sovint cordat, enter, amb pecíol ample i pla. Les fulles caulinars són sèssils, de limbe lanceolat i molt més petites.

Flors hermafrodites amb cinc tèpals

Flors agrupades en cimes terminals o axil·lars, glomèruls de 2-8 flors hermafrodites, pentàmeres i actinomorfes, amb cinc tèpals de marge escariós de 2-3 mm. El perigoni és acrescent i s’endureix en fructificar. Androceu de cinc estams soldats al disc basal, amb anteres formades per quatre teques. Gineceu semiínfer amb un estil que acaba en 2-3 estigmes. Floreix d’abril a setembre

El perigoni és acrescent i s’endureix en fructificar

Fruit en pixidi amb una grana, tancat pel perigoni que és acrescent i s’endureix en fructificar

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta és una planta ginodiòica, és a dir, hi ha individus amb flors hermafrodites i d'altres amb flors funcionalment femenines. La sexualitat vegetal compren una gran quantitat de de sistemes de reproducció diferents però, encara que ens sembli xocant, va ser descoberta per Rudolf Jakob Camerarius i publicada en l’obra De sexu plantarum epistola en una data tan recent, en termes històrics, com 1694.

Ovari semiínfer amb estil acabat en tres estigmes

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra per les propietats hepatoprotectores, antioxidants, antidiabètiques i diürètiques.

Alimentària: Les bledes eren molt populars en temps antics. Els grecs la utilitzaven des del segle V a.C. i constituïa un dels aliments principals de la classe treballadora. Es consumeixen bullides, amb arròs caldós (arròs amb bledes) o fregides o són afegides a truites, coques i pastissets de brossa o de verdura.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Beta és l’antic nom llatí  emprat per Ciceró i altres, que potser deriva del grec "βλίτον blíton" bledes, que feia servir Teofrast.

L’epítet específic vulgaris deriva de “vulgus” vulgar, comú, freqüent, menyspreable.

Tot i que són els espinacs els que porten la fama de tindre molt de ferro, les bledes en hi porten més, a part de calci, potassi, magnesi i àcid fòlic (vitamina B9). Però cal anar en compte, doncs també conté molt oxalats que, combinats amb el calci, produeix oxalat càlcic, uns dels primers responsables de la producció de càlculs renals.

La remolatxa o bleda rave és una varietat d’aquesta espècie anomenada Beta vulgaris var. crassa, amb l'arrel molt engruixida i rica en sucre, de la qual s'extrau.

Al País Valencià un bleda és una persona gens espavilada, sense vigor, energia ni caràcter, i si algú està decaigut físicament es diu que està com una bleda.

Beta vulgaris va ser descrita per Cales Linné en Species Plantarum 1: 222. 1753.

Família Chenopodiaceae (Amaranthaceae)

Phalaris minor Retz.

NOMS: Falaris menuda. Escaiola menuda. Sanguinyol. Castellà: Alpiste bravío. Conejillos. Portugués: Talaceiro. Erva-Cabecinha. Francos: Petit alpiste. Italià: Scagliola minore. Anglès: Lesser Canary-grass. Littleseed Canarygrass. Alemany: Kleines Glanzgras.

Flors en panícula terminal

SINÒNIMS: No té sinònims i no hi ha tàxons infraespecífics

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Salsolo-Peganion. Ruderali-Secalietea. Erms i herbassars secs i pasturats. Llocs ruderalitzats. Fins els 500 metres d’altitud

Herba de fins 60 cm d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Gramínia amb tiges geniculades de fins 60 cm d’alçada

Lígula membranosa

Fulles linears de prefoliació enrotllada, planes, de 3-6 mm d’ampla, la superior amb la beina inflada. Lígula membranosa oblonga

Gluma amb dos nervis laterals verdosos

Flors en panícula terminal compacta i oblonga. Pedicel molt més curts que l’espigueta. Gluma lanceolada amb dos nervis laterals verdosos i una carena dentada que va desapareixent a la meitat superior. Una flor fèrtil per espigueta. Floreix d’abril a juliol

Fruit en cariopsi de color bru clar amb gran capacitat de germinació

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Algunes espècies anuals de zones àrides tenen inhibidors hidrosolubles en la coberta de les llavors. Quan plou, l'aigua els llava i elimina, permetent així la germinació, i ho fa en el moment en què la plàntula troba en el sòl l'aigua suficient per al seu desenvolupament.

USOS I PROPIETATS: S'utilitza com a farratge per al bestiar i les llavors poden substituir l’escaiola, però és verinós per a alguns mamífers, i és un contaminant potencial dels cultius de gra.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Phalaris deriva del grec "phalerós"  esplèndid, meravellós.

L’epítet específic minor ve del llatí “minor, -us” un comparatiu de “parvus” petit, és a dir: menor.

Phalaris va ser un el tirà de Akragas (ara Agrigent ) a Sicília , del segle VI a.C. famós per la seua crueltat. Entre altres atrocitats extremes va adoptar el bou de bronze com un nou mitjà d'execució dels criminals. El bou estava fet enterament de bronze, buit per dins, amb una porta en un costat. El bou tenia la forma i la mida d'un toro real i tenia una aparell acústic que convertia els crits de l’executat en el so dels mugits d'un toro. El condemnat era tancat en el dispositiu, i s’encenia un foc que escalfava el metall fins que la persona a dins moria rostit.

Phalaris minor va ser descrita per Anders Jahan Retzius i publicada en Observationes Botanicae 3: 8. 1783.

Família Gramineae (Poaceae)

Lolium rigidum Gaud.

NOMS: Margall dret, Margall, Margall de fulla estreta, Margall rígid, Senipoll. Castellà:  Ballico. Vallico. Avallico. Margallo. Francès: Ivraie raide, Ivraie à épis serrés. Italià: Loglio rigido. Anglès: Annual Rye-grass. Mediterranean Rye-grass. Alemany: Steifer Lolch. Steifes Weidelgras.

Flors en espigues llargues i primes

SINÒNIMS: Lolium strictum C. Presl

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Ruderal. Creix en prats secs, sembrats i marges de camins

Tiges rígides, sovint vermelloses

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Gramínia cespitosa de fins 60 cm d’alçada amb tiges fasciculades o solitàries, ascendents, rígides, sovint vermelloses i aspres al tacte a la meitat superior

Lígula membranosa i aurícules

Fulles linears i planes, de prefoliació enrotllada, amb lígula membranosa truncada de fins 1,5 mm i aurícules.

Espigueta ampla i curta

Flors e espigues llargues i primes, amb les espiguetes amples i curtes, sèssils i aplicades a la tija. Una sola gluma protegeix gran part de l’espigueta que porta de 2-11 flors hermafrodites sense aresta. Androceu de tres estams amb les teques formant una X que vibra al vent. Gineceu amb ovari súper i dos estigmes plomosos. El raquis de l’espiga és bastant rígid, d’ací el nom específic “rigidum”.  Floreix de maig fins a l’agost

Fruit en cariopsi oblonga comprimida lateralment de color bru, molt ric en substàncies de reserva.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Cariopsi és un fruit sec indehiscent que conté una sola llavor soldada a la paret de l'ovari. En la cariopsi el pericarpi és molt prim i adherit a la llavor per la capa anomenada tegument. La part interna de la cariopsi és rica principalment en midó però també està envoltada de proteïnes i en l'embrió de lípids. En llenguatge corrent les cariopsis s'anomenen grans (de blat, d'ordi, de blat de moro, etc.).

USOS I PROPIETATS: Produeix un farratge abundant i de bona qualitat que pot proporcionar aliment als mesos d’hivern.

Una sola gluma protegeix gairebé tota l'espigueta

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Lolium és un vocable que empraven Virgili i Plini per referir-se al jull o zitzània, planta que es considerava perjudicial per a la vista.

L’epítet específic rigidum ve del llatí “rigidus, -a, -um” que significa rígid, perquè la tija i l’espiga paren tesos, rígids.

En cultius de cereals de secà, i també en alguns de regadiu, es presenta com una mala herba que pot originar danys als sembrats.

Lolium rigidum va ser descrita per (Gaudin) Weiss ex Nyman i publicada en Agrostologia Helvetica, definitionem . . . 1: 334–335. 1811.

Família Gramineae (Poaceae)