Malus domestica Borkh.

NOMS: Pomera. Maçanera. Castellà: Manzano. Manzanera. Gallego: Boulleiro. Manzaneira. Èuscara: Sagarrondo. Portuguès: Maceira. Macieira. Francès: Pommier cultivé. Pommier domestique. Italià: Melo comune. Anglès: Apple. Alemany: Garten-Apfel. Kultur-Apfelbaum. Neerlandès: Appel.

Inflorescències en cimes corimbiformes

SINÒNIMS: Pyrus malus L.  

Observacions : Les seves races i varietats són innumerables i passen del miler.

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Cultivat i ocasionalment naturalitzat.

Arbre caducifoli

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli que no sol sobrepassar els 10-12 metres d’alçada, de copa arrodonida i escorça amb escletxes amb plaques que es desprenen.

Fulles peciolades de limbe ovat

Fulles peciolades, amb el limbe ovat o el·líptic de base cuneada i el marge finament serrat, de color verd per l’anvers i pubescent pel revers; estípules dentades i amb pèls.

Flors de fins 4 cm de diàmetre

Flors en cimes corimbiformes a l’àpex de les branques laterals, d’entre 2,5 i 4 cm de diàmetre, de color blanc amb taques de color porpra o rosa. Calze amb cinc sèpal tomentosos per ambdues cares. Corol·la amb cinc pètals lliures amb ungla d’1-2 mm. Androceu amb 20 estams. Gineceu d’ovari ínfer amb cinc estils. Floreix en primavera, entre abril i maig.

Fruit en pom globós

Fruit en pom globós amb restes del calze persistent a l’àpex, que pot ser de color verd, groc, rogenc, etc. Segons la varietat.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un pom és un tipus de fruit complex compost de cinc o més carpels en els quals l'epicarpi forma una capa discreta. El mesocarpi és normalment carnós, i l'endocarpi forma un embolcall al voltant de la llavor. La part externa de l'endocarpi és la part més comestible d'aquesta fruita, que prové del receptacle floral i altres parts, de la flor, l'endocarpi correspon al que s'anomena popularment "el cor" i conté les llavors. Les restes arrugades dels sèpals, estil i estams es poden veure al capdavall d'un pom fent-se evident que l'ovari és ínfer en aquestes flors.

USOS I PROPIETATS: Té propietats astringents i, si es mengen sense pelar, enforteixen les dents i les genives.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Malus era el nom llatí de la pomera, citat per l’erudit Varró i altres. Deriva del grec “mêlon, -ou” la poma. L’epítet específic domestica és un vocable llatí que significa nostre, de casa.

L'origen de les pomeres, com el de moltes altres plantes cultivades des d'antic, és poc clar. Actualment s'accepta que en la formació de les pomeres cultivades han intervingut, si més no, M. sylvestris, M. orientalis Uglitzk. i M. Sieversii (Ledeb.) M. Roem. Alguns autors suposen que es van originar en el Caucas i el Turquestan, per la gran variació en les formes i en els sabors de les pomes que allí es troben.

La pomera es pot cultivar en climes temperats com que és un dels fruiters adaptats a zones relativament fredes i d'estiu poc càlid però les pomes de calibre més gros s'obtenen en zones d'estiu càlid i en regadiu (com el de la Terra Ferma (ponent de Catalunya).

A Espanya la pomera ocupa el segon lloc, en la producció de fruita, després del presseguer, amb una superfície de 52000 hesctàrees. Les majors zones de producció de pomes de la península són a Catalunya principalment a les comarques del pla de Lleida. Altres zones de gran importància són Astúries i el País Basc, on també és utilitzada per fer la sidra, beguda típica del nord d'Espanya que s'obté per la fermentació del suc de pomes.

Les pomes apareixen sovint a les tradicions religioses. Una poma va ser emprada per temptar a Adam i Eva. L'heroi grec Hèracles va haver de viatjar al Jardí de les Hespèrides i arreplegar les pomes d'or de l'arbre de la vida que es trobava al seu centre, com a part dels Dotze Treballs.

La poma es considerava en l'antiga Grècia que estava consagrada a Afrodita, i es llançava una poma a algú per a declarar simbòlicament el seu amor; i de la mateixa manera, l'atrapar-la, era mostrar simbòlicament l'acceptació d'eixe amor.

La deessa grega de la discòrdia, Eris, va quedar descontenta després que fora exclosa de la boda de Peleu i Tetis (els pares d’Aquil·les). En la venjança, va tirar una poma d'or amb la inscripció Καλλίστη (Kalliste, 'Per a la més bella'), en la festa de bodes. Tres deesses van reclamar la poma: Hera, Atenea i Afrodita. Paris de Troia va ser designat per a seleccionar la destinatària. Després d'haver sigut subornat, tant per Hera com per Atenea, Afrodita li va temptar amb la dona més bella del món, Helena d'Esparta. Ell va concedir la poma a Afrodita, provocant així, indirectament, la guerra de Troia.

Malus domestica fue descrita por Moritz Balthasar Borkhausen y publicado en Theoretisches-praktisches Handbuch der Forstbotanik und Forsttechnologie, 2: 1272–1276, en el año 1803.

Família Rosaceae

Epilobium parviflorum Schreber

NOMS: Epilobi de flor petita, Epilobi parviflor, Herba de sant Antoni. Castellà: Adelfilla, Epilobio, Mastranzo. Èuscara: Auxina hila. Italià: Garofanino minore. Francès: Épilobe à petites fleurs, Épilobe-mollet. Anglès: Hairy Willowherb. Hoary Willowherb. Small-flowered hairy Willowherb. Alemany: Bach-Weidenröschen. Kleinblütiges Weidenröschen. Neerlandès: Viltige Basterdwederik.

Inflorescències en raïm

SINÒNIMS: Epilobium mutabile Boiss. & Reut.

DISTRIBUCIÓ:  Present per quasi  tota la Península Ibèrica i en les Balears.

HÀBITAT: Molinio-Holoschoenion. Herbassars humits i vores de sèquies i rierols, sobre sòl eutròfic. Fins els 1400 metres d'altitud.

Herba que pot arribar al metre d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen. Altres vegades es comporta com Camèfit, és a dir, que les seues parts aèries són persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba que pot arribar fins a 1 metre d’alçada, amb pèls a les tiges erectes o ascendents, ramificades a la part superior.

Fulles més amples a la meitat inferior

Fulles oposades en la mitat basal, sovint alternes al terç superior, amb pecíol molt curt, estretament ovades, o linear-lanceolades, amb l’amplada màxima a la meitat inferior, amb nervis secundaris marcats, mes o menys peloses i amb el marge denticulat. Els exemplars de menys de 30 cm solen tindre un aspecte quelcom diferent a causa del predomini de fulles caulinars inferiors amples, d'espatulades a el·liptic-ovades i gradualment atenuades en pecíol.

La flor té un hipant llarg i estret

Flors disposades en inflorescències en raïm, amb flors actinomorfes, hermafrodites i tetràmeres. Calze inclòs l'hipant, amb pèls. Corol·la amb  pètals  escotats d’uns 2 mm, rosats o violacis. Androceu amb 8 estams. Gineceu d’ovari ínfer, amb estigma dividit en quatre lòbuls en creu. Floreix a l’estiu, de juny a setembre

Fruit en càpsula allargada

Fruit en càpsula allargada, glabrescent als nervis, la resta pelós, que s’obri en quatre valves per deixar sortir les llavors arrodonides papil·loses proveïdes de plomall de pèls blancs a l’àpex.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’Hipant (del grec “ύπό hipo” sota, i “άνθος antos” flor) és el receptacle còncau de les flors amb ovari ínfer sobre el qual aparentment naixen el calze, la corol·la i els estams.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra la summitat florida per que té propietats astringents i emol·lients i diürètiques. S’usa per a tractar la diarrees, gastroenteritis, prostatitis i també s'ha usat contra la gingivitis i faringitis.

Estudis científics recents han comprovat l'acció farmacològica d'aquesta valuosa planta que conté una important quantitat de compostos polifenólicos, dins dels quals es destaquen els flavonoides .

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Epilobium deriva de la combinació de tres veus gregues: “epi” a sobre, damunt; “lobós, -ou” lòbuls, tall poc profund; i “íon, -ou” violeta. Aquest nom el va prendre Linné de Dilleni, qui diu: “significat enim (quasi íon epì lóbou) violam aut florem speciosum super siliquam nascentem”, pels vistosos pètals color violeta inserits a sobre de l’hipant.

L’epítet específic parviflorum deriva del llatí “parva” que significa petit, en referència a les flors tan menudes.

Família Onagraceae

Cucumis melo var. flexuosus (L.) Naudin.

NOMS: Anficossera. Anficòs. Alficòs. Alpicòs. Meló serp. Castellà: Alficoz. Cohombro. Portuguès: Melão-serpentino. Francès: Melon serpent, Concombre serpent, Concombre flexueux. Italià: Cocomero di Turchia, Cocomero serpentino, Cocomero torto, Popone serpentino. Anglès: Armenian Cucumber. Serpent cucumber. Alemany: Schlangengurke. Schlangenmelone.

Flors axil·lars solitàries

SINÒNIMS: Cucumis flexuosus Linn.

DISTRIBUCIÓ: Cultivat al territori Diànic (País Valencià) i Múrcia.

HÀBITAT: Cultivat als horts de clima mediterrani, amb clima temperat i humit, a ple sol.

Planta de tiges reptants

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ: Herba monoica reptant amb llargues tiges carnoses i cobertes de pèls simples, amb nusos on es desenvolupen les fulles, els circells i les flors.

Fulles amb llarg pecíol

Fulles arrodonides o cordiformes de marge lleument lobulat i denticulat

Flors de corol·la groga

Flors petites, que surten solitàries a les axil·les de les fulles; masculines i femenines a la mateixa planta (monoica). Calze tubular acabat en cinc apèndix filiformes de la mateixa longitud que el tub, tot cobert de pèls. Corol·la de color groc formada per cinc pètals soldats a la base.

Fruit en pepònide allargada

Fruit en pepònide comestible allargat (pot arribar al metre de llarg), de color verd clar, cilíndric, solcat, corbat, semblant a una serp.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La taxonomia reconeix categories o grups fins al nivell de varietat botànica. No obstant això, en la producció de cultius i molt especialment en l'horticultura, s'identifiquen les formes cultivades d'una espècie com a varietat cultivada, cultivar o varietat hortícola, per a referir-se a poblacions dins d'una determinada espècie que posseeixen una o més característiques productives particulars. Esta denominació, que no té una validesa o base natural taxonòmica, té una gran importància pràctica per a la producció de cultius hortícoles, ja que permet identificar i seleccionar les poblacions més adequades a certes condicions. Hi ha moltes varietats cultivades o cultivars en cada una de les distintes espècies hortícoles. És més, en diverses fonts s'identifica fins a nivell de clons, híbrids, línies i altres categories inferiors a espècie, les que definitivament tenen una connotació menys significativa, referida a alguna característica molt puntual o a la modalitat en què eixa població de l'espècie va ser obtinguda.

USOS I PROPIETATS: Aquesta hortalissa conté vitamina C, calci, magnesi i potassi, i s’empra com crema hidratant, i per cremades lleus o abrasions. A més les flors s’utilitzen per combatre problemes estomacals, l’arrel és diürètica i provoca el vòmit (emètic)

Tot i que el seu cultiu i consum està en recessió a les nostres terres, es menja en amanida, doncs té la pell molt fina i no amarga, però a l’orient mitjà es consumeix cuit, adobat, en escabetx o en salmorra.

  

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Cucumis deriva del grec “kykyon” que significa cogombre. L’epítet específic melo ve del llatí “melo, melonis” meló. El seu nom comú deriva de l’àrab “al-faqqós” que era el nom que rebia en terres àrabs.

És una varietat de meló, no de cogombre (Cucumis sativus), tot i que se’l coneix també com cogombre alacantí o, simplement, cogombre.

L’expressió “tros d’anficòs” s’empra com ximple, talòs, bajoc: “Vine ací, tros d’alficòs, / vine ací, no me s’amosques, / ahuixat totes les mosques / que’t bolen per dins del cos”. També com una metàfora degradant, per indicar que un val poc, o és poca cosa: “Però, tros d’alficòs..., quina llàbia tens tu per a dirigir-te a una xica” (Martí Mestre, J.,  Diccionari històric del valencià col·loquial: Segles XVII, XVIII i XIX, PUV),

Família Cucurbitaceae