Artemisia campestris L. subsp. glutinosa (Gay ex Bess.) Batt.

NOMS: Botja, Botja bovera, Herba pansera, Herba torçonera, Llemenosa, Platera. Castellà: Escobilla parda. Boja negra. Pansera. Portugués: Abrotano macho. Herva lombrigueira. Francès: Armoise poisseuse. Italià: Assenzio di campo. Anglès: Field Wormwood. Field Sagewort. Alemany: Feld-Beifuß. Neerlandès: Wilde Averuit. Grec: Αψιθιά

Capítols en panícula

SINÒNIMS: Artemisia glutinosa Besser

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Brachypodietalia phoenicoidis. Erms de sòl profund i arenós, o argilós, marges de camins. Fins els 1400 metres d’altitud

Planta mb tiges sovint rogenques

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Planta glabrescent, molt ramificada i poc flairosa, tot i que té les summitats viscoses, de tiges sovint rogenques i lignificades, de fins 80 cm d’alçada.

Fulles pinnatisectes amb lòbuls linears

Fulles estretament linears, les inferiors peciolades i 2-3 pinnatisectes, les mitjanes sèssils i 1-2 pinnatisectes, i les superiors poden ser simples.

Flors en petits capítols oblongs

Flors en capítols nombrosos en panícula, petits i estretament oblongs. Flors perifèriques femenines, amb un tub molt fi, i la resta masculines Floreix de juliol a octubre

Fruit en cípsela sense papus

Fruit en cípsela cilíndrica sense vil·là.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie es caracteritza per les flors insignificants, minúscules, en capítols apegats a les branques, que costa identificar com flors.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’han emprat les arrels en infusió com aperitiva, i per combatre els cucs intestinals. Tot i això pot resultar tòxica per via interna, pel que cal evitar el seu ús.

Flors perifèriques femenines

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Artemisia ve de "Ἄρτεμις Artemis" Artemis, el nom de la deessa grega Diana. És un gènere ja esmentat en Plini. Segons altres autors, però, el nom vindria d’Artemísia II de Caria (“Αρτεμισία Artemisía” ?-350 a.C.), germana i esposa de Mausolo, que va donar el nom a aquesta planta.

Es diu que Artemísia de Cària, experta en botànica i medicina, va patir molt la mort del seu home i germà, fins al punt que cada dia barrejava les cendres del seu marit amb les seues begudes fins que va morir al cap de dos anys. Artemísia va convocar a arquitectes i escultors per decorar el monument sepulcral del seu marit Mausolo, que va ser anomenat “Mausoleo d’Halicarnàs” i reconegut com una de les Set Meravelles del Mon Antic.

L’epítet específic campestris deriva del llatí “campus” camp, lloc pla: que creix als camps. El nom de la subespècie glutinosa ve de “gluten, glutinis” glutinós, viscós, una característica de les summitats d’aquesta planta.

Cecidi provocat per Rhopalomyia baccarum

En aquesta espècie són freqüents els cecidis o agalles provocades per un insecte, Rhopalomyia baccarum, que en altre temps s’empraven per encendre el foc.

Artemisia campestris va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 846. 1753.

Família Compositae (Asteraceae)

Rosa sempervirens L.

NOMS: Gabarrera. Tapaculs. Gavarrera mosqueta. Rosa boscana. Roser bord. Roser de pastor. Roser englantiner. Castellà : Mosqueta común. Rosal silvestre. Èuscara: Arkakaratsa, Larrosa. Occità: Agalanièr, Garrabilhèr, Garrabinièr, Garrabièr, Grataculièr. Portuguès: Roseira brava. Italià: Rosa di San Giovanni. Rosa sempreverde.  Francès: Rosier sempervirent, Églantier sempervirent. Anglès: Evergreen Rose. Alemany: Immergrüne Rose. Grec: Ροδή η αειθαλής. Αγριοτριανταφυλλιά.

En inflorescències en corimbes

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Quercion ilicis. Alzinars i bardisses, barrancs i ambients protegits amb aigua freàtica disponible. Entre 100 i 600 metres d’altitud. Aquest exemplar del camí del Remblar de Vallada.

Arbust de fulla perenne

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli que desenvolupa tiges enfiladisses de fins 6 metres de llargària, amb aculis falciformes dissenyats per a trepar.

Fulles glabres de consistència coriàcia

Fulles compostes de 3-5 folíols de consistència coriàcia, amb el limbe agut, sovint acuminat, glabres, de color verd lluent per l’anvers i el marge amb dentició simple i aguda. A la base de les fulles apareixen dues estípules estretes i glanduloses al marge.

Estils soldats en columna, de vegades amb pèls

Flors en corimbes amb llargs pedicels glandulosos. Calze amb cinc sèpals ovals, poc lobulats, glandulosos, reflexos i caducs després de la florida. Corol·la de cinc pètals emarginats blancs. Androceu amb nombrosos estams. Gineceu amb estils soldats en una columna pilosa que sobrepassa els estams. Floreix de maig a juliol.

Cinoròdon glandulós

Fruit en aquenis a l’interior d’un hipant subglobós i glandulós, dit cinoròdon, de color vermell i de prop d’1 cm de diàmetre.

El fruit es pot formar sense fecundació prèvia, fet que dóna lloc a complexos grups de formes, que s'autoperpetuen asexualment.

Sèpals poc o gens lobulats i glandulosos

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El cinoròdon, també anomenat gavarró o gratacul quan és el fruit de la gavarrera o roser silvestre, és un fruit complex constituït per un receptacle en forma de copa estreta (anomenat específicament tàlem urceolat) dins del qual hi ha diversos fruits en forma de núcula, amb nombrosos pèls, que al seu interior tenen les llavors. Els cinoròdons primer són verds i quan maduren prenen tonalitats molt vistoses normalment roges o de color taronja, però que en algunes espècies de roser poden ser porpra o negroses.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empren els pètals de rosa com antiinflamatori, per netejar els ulls, nafres i ferides o, en infusió, per alleugerar el mal de panxa. Els fruits bullits per a combatre les pedres del ronyó, tot i que l’alt contingut en tanins provoca estrenyiment.

L’aigua de roses és una de les essències més preades, així com els olis essencials, emprats en perfumeria.

Pètals blancs emarginats

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Rosa procedeix del llatí “rosa, -ae” que deriva del grec “rhódon, -ou”. Les dos veus defineixen la flor del roser, la reina de les flors. L’epítet específic ens recorda el caràcter perennifoli d’aquest roser, que conserva les fulles tot l’any. 

Els pèls que hi ha dins del gavarró són com el pica-pica i piquen com el dimoni. Els xiquets l’empraven per fer broma entre ells i les xiques.

La rosa és la flor més cultivada, però, a més a més ha jugat i juga un immens paper en la mitologia, la religió, la medicina, l’art, la literatura, etc.

A l’Ase d’or d’Apuleu, escrit al segle II, el ruc es converteix en home en menjar roses. En la mitologia grega, la rosa és una de les flors dels déus, nascuda d'una gota de sang de Venus, en punxar-se el peu amb una espina. D'igual manera que a Venus i Flora, les estàtues de les quals s'adornaven amb roses, aquesta flor era també consagrada a Dionís.

L'associació rosa-sang és present a la llegenda catalana de Sant Jordi. Conta la llegenda que el cavaller Sant Jordi va mantenir un combat aferrissat amb el drac fins que la bèstia va caure morta i de la seva sang en va néixer un roser amb unes roses intensament vermelles que el cavaller oferí a la seva donzella. Per aquesta raó és el patró dels enamorats, i la rosa el símbol de l’amor galant.

Rosa sempervirens va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 492. 1753.

Família Rosaceae

Amaranthus viridis L.

NOMS: Amarant gràcil, Blet, Blet verd. Soca roja. Castellà: amaranto verde, bledo verde, bleo, moco de pavo. Portugués: Bredos, Cururu. Francès: Amarante verte. Anglès: Slender Amaranth. Alemany: Grüner Fuchsschwanz.

Inflorescències en espicastres terminals

SINÒNIMS: Amaranthus gracilis Poir.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània meridional (introduïda, procedeix d’Amèrica Central)

HÀBITAT: Chenopodietalia muralis. Ruderal. Viu en llocs alterats, com vores de camins, escombraries, habitatges abandonats o escocells.

Herba de tiges erectes

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba introduïda, de tiges erectes, sovint rogenques, que ultrapassa el mig metre d’alçada

Fulles amb una línia blanquinosa

Fulles alternes, peciolades, enteres, de base cuneada, ovat-lanceolades, quasi triangulars, glabres o amb pilositat molt laxa, sovint amb una línia blanquinosa transversal

Flors trímeres unisexuals

Flors en inflorescències primes i llargues, en espicastres terminals, que sobresurten per damunt de la planta. Flors unisexuals però els dos sexes a la mateixa planta (monoica), trímeres, amb bràctees molt petites i no punxents (el que la diferencia de l’Amaranthus retroflexus),tèpals lanceolats d’àpex agut. Androceu amb els estams més curts que el periant. Gineceu  amb tres estigmes. Floreix de juny a octubre.

Fruit en càpsula ovoide i rugosa

Fruit en càpsula ovoide, rugosa, indehiscent, amb una sola llavor de color negre

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’espicastre és el terme botànic que designa la inflorescència formada per verticil·lastres molt pròxims, per exemple la de la menta borda (Mentha suaveolens).

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra com depurativa, diürètica i emmenagoga, per alleugerar les inflamacions de la bufeta i els dolors reumàtics.

Amaranthus viridis es fa servir com planta comestible a diferents llocs, com ara al nord-est de l'Índia, a l'estat de Manipur, i també a Kerala. A Grècia es serveix bullit i amb oli d'oliva i llimona, i rep el nom de vlita (βλήτα), i també es consumeix en algunes zones africanes con Congo, Gabon o Nigèria, on es conrea per l’alimentació, per fomentar el desenvolupament sostenible i per protegir el sòl.  

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Amaranthus ve del grec “amarántos, -ton”  que significa immarcescible (format per "α-" alfa, prefix privatiu, i "μαραίνω maráino" marcit).

L’epítet específic viridis ve del llatí “viridis, -e” verd, degut a que fins les flors són verdes.

La planta és rica en calci i ferro i és una bona font de vitamines B i C. És carn de bon bestiar, i s'utilitza amb fins medicinals i per a la fabricació de sabó però, curiosament, és verinós per als porcs.

Amaranthus viridis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, Editio Secunda 2: 1405. 1763.

Família Amaranthaceae