Mirabilis jalapa L.

NOMS: Flor de nit. Llampedro. Meravella de nit. Mirabajà. Santjoans. Castellà: Dondiego. Dondiego de noche. Maravilla de noche. Periquitos. Sanpedros. Èuscara: Gau-lore. Portugués: Boas-noites. Maravilhas. Italià: Bella-di-notte comune. Francès: Belle-de-nuit. Anglès: False jalapa, Four o’clock flower, Marvel of peru. Alemany: Wunderblume. Neerlandès: Nachtschone

Flors en cimes terminals

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida.

HÀBITAT: Chenopodion muralis. Cultivada com a planta ornamental i naturalitzada. Apareix en comunitats nitròfiles, on s’acumulen residus orgànics en descomposició, vores de camins, marges i herbassars.

Herba molt ramificada de tiges erectes

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes que han optat per l’estratègia de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que en l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne, de fins un metre i mig d’alçada, molt ramificada, amb tiges erectes i d’arrels tuberoses

Fulles ovades i acuminades

Fulles oposades, peciolades, de vegades les superiors sèssils, de limbe ovat, acuminat, truncades a la base, de marge enter.

Flors infundibuliforme de colors variats

Flors apareixen en cimes ramoses terminals, compactes; són molt oloroses a la nit, hermafrodites, amb la base envoltada per un involucre amb cinc lòbuls persistents, que fa el paper de calze. La corol·la és en forma d’embut que s’obri en cinc lòbuls de colors variables. Androceu amb cinc estams soldats a la base i exserts. Gineceu d’ovari súper amb estil filiforme i estigma discoide. Floreix d’agost a novembre

Fruit en antocarpi

Fruit aqueni oval, anomenat antocarpi, de fins 9 mm, negre i rugós.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les nictaginàcies tenen un tipus de fruit particular, consistent en un aqueni envoltat per la part persistent i acrescent del periant, anomenat antocarpi.

Estams exserts

USOS I PROPIETATS: Les arrels polvoritzades s’han emprat com porgant en medicina popular, i les fulles per a tractar ferides i abscessos. Les flors es fan servir de colorant alimentari. El suc de les flors i de les llavors matxucades s’usa en Àfrica com tinta. Però on més s’empra és en jardineria, com a planta ornamental per l’abundant i variada floració i la fragància nocturna.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Mirabilis ve del llatí “mirabilis, -e” admirable, meravellós, per l’admirable colorit de les flors. Carolus Clusius (1526-1609) metge i botànic, fundador d’un dels primers jardins botànics d’Europa, en Leiden,  va anomenar a la flor de nit “Admirabilis peruana”, pel nom que rebia aleshores a Espanya: Maravilla del Perú.

L’epítet específic jalapa fa referència a la ciutat mexicana de Jalapa, a la província de Veracruz, lloc originari de la Ipomoea purga amb una arrel gruixuda, semblant a la de la flor de nit, de la qual s’extrau un fort laxant.

 Les flors poden ser de colors diferents a la mateixa planta, s’obrin a poqueta nit, perfumen l’ambient durant les hores de foscor i es tanquen quan el sol ja està alt. 

Mirabilis jalapa va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, vol. 1, p. 177 en 1753.

Família Nyctaginaceae

Cynara scolymus L.

NOMS: Carxofera. Herba de formatjar. Castellà: Alcachofera. Hierba de cuajo. Alcaucil. Occità: Carchòfa. Francés: Artichaut. Italià: Articiocco. Carciofo. Anglès: Globe Artichoke. Alemany: Artischocke. Neerlandès: Artisjok. Grec: Αγγινάρα. Αγκινάρα. Αγκυνάρα.

Flors en capítols terminals solitaris

SINÒNIMS: Cynara cardunculus var. scolymus (L.) Fiori

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental

HÀBITAT: Cultivada i, de vegades, subespontània

Pot arribar als dos metres d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba que pot atènyer els dos metres d’alçada. Brota cada any amb un rosetó de fulles basals d’on surt una tija florífera, robusta, acanalada, amb petites fulles, a l’àpex de la qual sortiran els capítols. Es diferència de Cynara cardunculus perquè aquest té les fulles molt més dividides i a més té espines tant a les fulles com al capítol, i la carxofera no.

Les fulles poden ser enteres, lobulades o molt dividides

Fulles basals poden ser molt dividides, lobulades o enteres, grans, amb pèls blanquinosos que li donen un color verd grisenc, sense espines, amb un raquis carnós (penca).

Capítols grans i sense espines

Flors en capítols grans, que són mengívols quan són immadurs, amb bràctees involucrals amplament ovals, mucronades a l’àpex però sense espina i carnoses a la base. Les flors són tubulars, de color blavós. Floreix de juny a l’agost

Fruit en aqueni amb papus plomós

Fruit en aqueni glabre amb papus plomós.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Es creu que aquesta espècie procedeix de la penquera (Cynara cardunculus) que podria ser originària d’Egipte o del nord d’Àfrica. Segles de cultiu i selecció per les suposades propietats afrodisíaques, han eliminat les espines i han fet més tendre i sucós el receptacle floral i les bràctees que l’envolten.

La base de les bràctees i el receptacle carnós són mengívols

USOS I PROPIETATS: Conté una substància, la “cinarina”, que augmenta la secreció biliar i ajuda a controlar el colesterol, a més provocar major expulsió d’orina (diürètic). En medicina popular s’empra per combatre l’anèmia, la diabetis, la gota, el reuma, i les pedres del ronyó.  A més els extractes de carxofa poden ser d’utilitat sobretot en casos d’èczemes, aftes, i altres afeccions dermatològiques.

El receptacle del capítol i la base de les bràctees joves es menja preparat de diverses maneres, sola o acompanyada, forma part de plats saborosos. Un dels meus preferits és la paella negra, amb faves i carxofes: deliciosa.

Les flors, igual que les de la penquera, contenen el ferment que qualla la llet per fer formatge.

Flors són tubulars de color blavós

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Cynara deriva del grec "kinára (ákantha)" que significa gos, per les bràctees involucrals que semblen dents de gos. L’epítet específic scolymus deriva del grec “skolýpto”= esparracat, card, carxofa. El nom comú de carxofera i “alcachofera” deriva de l’àrab al-kharshûf.

La planta denominada Cynara ja era coneguda per grecs i romans. Segons pareix se li atorgaven poders afrodisíacs i pren el seu nom d'una xica seduïda per Zeus, i després transformada per este en carxofera. Conta la llegenda que Zeus va seduir a Cynara i la va portar a l’Olimp però la jove, cansada del seu paper d’amant va tornar a Kynaros, la illa on va nàixer. Zeus, en venjança, va fer que unes esquames coriàcies anaren envoltant-la fins que es va convertir en carxofa.

Darrerament es recomana per reduir els símptomes de les al·lèrgies, per a dietes desintoxicants i, especialment, per rebaixar pes, degut a que algunes famoses han parlat de la “dieta de la carxofa”.

Pablo Neruda en les seues Odas elementales dedica una Oda a la alcachofa que acaba així: “Así termina / en paz  / esta carrera  / del vegetal armado / que se llama alcachofa, / luego / escama por escama / desvestimos / la delicia / y comemos / la pacífica pasta / de su corazón verde.”

Cynara scolymus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 827–828. 1753.

Família Compositae (Asteraceae)

Urospermum picroides (L.) Scop. ex F.W. Schmidt

NOMS: Amargot, Borratxa. Col borda, Cuixa de dona, Morro de porc. Castellà: Barbas de viejo. Fárfara. Barba de Jove. Occità: Escarpouleto. Francès: Urosperme fausse picride, Urosperme faux picris. Italià: Boccione minore. Anglès: Prickly Golden-fleece. Alemany: Bitteres Schwefelköpfchen. Grec: Ουρόσπερμον πυκροειδές. Αγριοζοχός.

Capítols terminals solitaris

SINÒNIMS: Tragopogon picroides L. (Basiònim); Tragopogon asper L.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Herbassars en llocs nitrificats, vores de camins i de bancals. Es cria molt per baix dels garrofers. Fins els 900 metres d’altitud

Herba amb tiges erectes estriades

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de fins dos pams d’alçada, coberta de pèls rígids que la fan aspra al tacte, amb tiges estriades erectes, simples o ramificades.

Fulles inferiors irregularment dividides

Fulles inferiors pinnatífides, runcinades, irregularment dividides, amb pecíol alat. Les superiors de linears a ovades, dentades, amplexicaules i amb dues aurícules. Espinuloses al marge.

Bràctees involucrals disposades en una sola línia

Flors en capítols terminals solitaris, amb involucre de bràctees disposades en sola fila, lanceolades, llargament acuminades. Flors hermafrodites, pentàmeres i ligulades. Calze transformat en un plomall de pèls. Corol·la groga, d’un groc pàl·lid, amb el pètals soldats formant un tub ligulat. Androceu amb cinc estams. Gineceu ínfer. Floreix d’abril a juny

Fruit en aqueni amb papus plomós

Fruit en aquenis oblongs i tuberculats, amb bec filiforme a la base i papus de pèls plomosos color blanc

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Urospermum es caracteritza perquè les bràctees de l'involucre són grans, estan soldades per la base i es disposen en una sola fila. A les nostres terres només hi ha dues espècies d’aquest gènere, el que ara ens ocupa, U. picroides,  i U. dalechampii.

Fulles superiors amplexicaules

USOS I PROPIETATS: Les fulles basals i les primeres summitats florides s’usen cuites barrejades amb altres plantes, en sopes i farcits.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Urospermum deriva del grec “οὐρά ourá” cua, bec, i “σπέρμα spérma” semen, llavor, pel llarg prolongament de l’aqueni.

L’epítet específic picroides deriva de Picris un gènere botànic i del grec “εἷδος eidos” que significa aspecte, és a dir, amb aspecte de Picris

Família Compositae (Asteraceae)