NOMS: Pebràs. Rovelló.
Esclata-sang de pi bord. Castellà:
Rovellón. Níscalo. Èuscara: Esne
odoltsu. Esnegorrikor. Francès: Lactaire sanguin. Portuguès: Sancha.
Anglès: Bloody milk cap. Alemany: Weinrote Kiefern-Reizker.
SINÒNIMS: Lactifluus sanguifluus (Paulet) Kuntze
DISTRIBUCIÓ: Mediterrània
(Balears, Catalunya i País Valencià)
HÀBITAT: Creix associat
als pins blancs (Pinus
halepensis), tant que no la trobarem mai on no hi haja o haja hagut
pins. Vol calor i habita les pinedes assolellades sobre sòl calcari en terres
baixes. Els bolets surten a la tardor.
DESCRIPCIÓ: És un
dels més apreciats i buscats per les nostres terres. Una característica per
diferenciar-lo és la llet abundant de color roig sang, que en poc temps es
torna de color verd. Aquesta característica explica el nom comú d’esclata-sang.
Peu o estípit
cilíndric i curt, de jove ple i buit per dins en passar el temps.
Capell, barret o
píleu ordinàriament de fins 10 cm, tot i que pot arribar a fer un pam de
diàmetre. De jove té forma de cassoleta però va prenent forma d’embut quan vell.
De color crema , ocre, girant al carabassa rogenc, amb bandes concèntriques més
fosques.
Làmines poc
decurrents, de color rogenc, fines i atapeïdes. Esporada ocre. Carn blanquinosa
pel centre i vinosa per la vora
CURIOSITATS
BOTÀNIQUES: La dependència que tenen els pins respecte a les micorizes (hifes
o filaments dels fongs que proporcionen aigua amb sals minerals a canvi
d'aliment) és total perquè el seu sistema radicular amb una ramificació fina
poc desenvolupada no els permet viure a la natura sense els seus fongs
associats.
COMESTIBILITAT: Excel·lent
comestible
USOS I PROPIETATS:
El pebràs és un element que forma part de molts plats deliciosos. Torrat a la planxa
amb un raig d’oli d’oliva i un pessic de sal és, al meu parer, la millor forma
de gaudir del seu sabor, però també fregit amb alls, en l’arròs caldós o al
gaspatxo manxego li donen un toc inigualable.
ETIMOLOGIA I
CURIOSITATS: El genèric Lactarius deriva del llatí "lac, lactis" llet: que té llet, en
referència al làtex que surt de qualsevol tall o fractura. L’epítet específic sanguifluus deriva de "sanguis" sang i
de "fluo" córrer, fluir, és a dir, que raja sang, pel
color roig del làtex.
Sovint s'anomena rovelló un altre bolet del mateix
gènere: el pinetell (Lactarius
deliciosus), també molt apreciat gastronòmicament. Aquest té el làtex de
color ataronjat a diferència de L. sanguifluus
que el té de color roig vinós.
No s'han de confondre amb la lleterola de llet groga (Lactarius
chrysorrheus), bolet no comestible, aparentment com el rovelló però amb un
color més clar i que quan es trenca en surt llet blanca.
Els rodals són llocs on solen sortir els bolets de forma
abundant per ser llocs on hi ha un extens miceli ocupant el substrat i que cada
temporada "floreix" amb els cobdiciats bolets.
Tot i que es confon amb l’altre rovelló, el pinetell (Lactarius deliciosus), amb l’esclata-sang
podem gaudir de l’aroma del romer i altres herbes aromàtiques entre les quals
es cria, mentre que el pinetell creix en terrenys sorrencs, sense aromàtiques,
i sol haver granets de sorra entre les làmines.
La llet roja pot acolorir l’orina si se n’ha menjat suficients
però no té cap efecte nociu.
Els
pebrassos d’aquesta espècie poden bioacumular metalls
pesants tòxics de sòls contaminats. Per això, no és recomanable consumir bolets
recol·lectats en sòls potencialment contaminats com poden ser els industrials o
pròxims a carreteres amb molt de tràfic.
Lactarius sanguifluus va ser descrit per primera vegada
per Jean-Jacques Paulet com Hypophyllum sanguifluum en 1811, i en 1838 Elias
Magnus Fries li va assignar el nom actual en Epicrisis
Systematis Mycologici p. 341.
Família Russulaceae
Llegiu l'advertència
abans de fer de boletaires o pebrassers.
