Amanita ovoidea (Bull.) Link

NOMS: Farinera. Cogomassa. Cul blanc. Castellà: Amanita ovoide. Oronja blanca. Èuscara: Kukuma. Gallego: Amanita branca. Italià: Farinaccio. Francès: Amanite ovoide. Oronge blanche. Anglès: European white egg. Bearded Amanita. European Egg Amidella. Alemany: Echte Eier-Wulstling.  

Farinera sortint del sòl

SINÒNIMS: Amanita alba Persoon

HÀBITAT: Sobre sòl calcari, sota caducifolis o e en pinars i carrascars. Surt a la tardor.

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu que pot arribar al pam de diàmetre, globós a esfèric de jove que passa a convex de madur i arriba a fer-se pla quan és vell. De color blanc immaculat i amb restes del vel al marge gruixut.

Himeni format per làmines que no arriben al peu

Himeni dens de làmines desiguals, serrades, blanques o groguenques, que es fan arrodonides i formen un cercle al voltant del peu sense arribar a tocar-lo.

Peu o estípit central, cilíndric i gros, del mateix color blanc del capell, amb esquames farinoses també blanques. Pot tindre un anell farinós que s’apega als dits i cau amb facilitat i una volva consistent de color blanc o groguenca.

Capell de color blanc lluent

Carn blanca, compacta i de sabor suau

COMESTIBILITAT: És comestible prèvia cocció, però no és aconsellable el seu consum per la baixa qualitat culinària i perquè pot confondre’s amb espècies tòxiques i fins i tot mortals

Es pot confondre amb Amanita virosa, que té el capell més petit i anell membranós, i amb Amanita proxima, que té l’anell membranós, no té restes del vel al marge del capell y té la volva ataronjada. Però la confusió més perillosa pot ser amb l’Amanita phalloides blanca, que és mortal.

Peu farinós amb restes de la volva

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Amanita ve del nom de la muntanya "Amanos" de la Turquia asiàtica o del grec "ἀμᾱνῖται amanítai", un nom donat pels antics grecs als fongs en general. L’epítet específic ovoidea està format per “ovum” ou, i per la terminació grega “εἷδος eidos” que significa aspecte, és a dir, amb aspecte d’ou.

L'espècie va ser descrita per primera vegada en 1833 per Pierre Bulliad, metge i botànic francès, i Lucien Quélet, un micòleg francès i naturalista.

Ací podem veure la volva consistent i un poc groga

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En micologia, el vel universal es una estructura que embolica totes o la major part del fong com si fos la closca d’un ou. El vel finalment es trencarà i es dispersarà però generalment deixa evidències de la seua forma amb algunes restes més o menys persistents com són la volva, l'anell o la cortina. Aquesta característica és molt important des del punt de vista de la identificació de fongs silvestres, pel fet que és fàcilment observable. Des del punt de vista taxonòmic també és rellevant, ja que quasi sempre que apareix, significa que el fong pertany a la família de les Amanitaceae. Açò té especial importància a causa de l'elevat nombre d'espècies verinoses que pertanyen a aquesta família.

El vel parcial es una estructura d'alguns fongs que protegeix el desenvolupament de les làmines o altres superfícies productores d'espores. Un vel parcial, al contrari del que succeeix amb el vel universal, està ancorat al peu i al límit del capell.

Família Amanitaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Suillus granulatus (L. Fr.) Kuntze

NOMS: Fong. Bolet de pi. Corvall granulat. Molleric granellut. Moixi. Castellà: Boleto granulado. Èuscara: Pinudi-onddo bikordum. Italià: Pinarolo. Francès: Bolet granulé. Anglès: Weeping bolete. Granulated bolete. Alemany: Körnchen-Röhrling. Schmerling.

Capell cobert per una cutícula lluenta

SINÒNIMS: Boletus granulatus L.

DISTRIBUCIÓ: És comú a l’hemisferi nord, a Amèrica i a Europa. També s’ha introduït a Austràlia amb les plantacions de pi.

HÀBITAT: Creix en gran quantitat als pinars formant micorriza amb els pins, tant sobre sòls calcaris com àcids. Surt especialment a la tardor però també en primavera.

Himeni amb tubs de color groguenc

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu d’uns 10 cm de diàmetre, de forma convexa que acaba més o menys aplanat quan és vell. És de color ocre, marró o tirant a groc però el color és uniforme en tota la superfície del capell, que està cobert per una cutícula lluenta, i viscosa si hi ha humitat, que es separa amb facilitat de la carn

Himeni format per tubs atapeïts i curts de color groguenc o netament grocs. Els porus són petits i grocs, i exsuden gotetes de làtex blanc quan són joves.  

Peu o estípit central, cilíndric i ple, de color groc pàl·lid de jove i groc fort quan envelleix. A la part superior presenta nombroses granulacions rogenques (d’ací el nom específic)

Carn de color groc pàl·lid quasi blanca de vegades, ferma de jove, de sabor lleugerament àcid però agradable i olor suau.  

Peu central amb granulacions

COMESTIBILITAT: Comestible amb precaucions. Cal menjar només els exemplars joves, retirar la cutícula, els porus i el peu. Així i tot és laxant, pel que pot provocar lleus molèsties intestinals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Suillus deriva del llatí “sus, suis” porc, degut a que és un bolet de baixa qualitat. L’epítet específic granulatus ve de “granum” gra, perquè el peu és granulós, presenta grans a la part superior.

Suillus granulatus va ser descrita per primera vegada per Carles Linné en 1753 com Boletus granulatus. El nom actual el va assignar el naturalista francès Henri François Anne Roussel que el va traslladar al gènere Suillus en 1796.

Porus molt petits i grocs

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una micoriza és una relació simbiòtica que s’estableix entre un fong i les arrels de les plantes vasculars. Els fongs viuen connectats als arbres vius, i ambdós obtenen benefici d'aquesta simbiosi.  En el 95% de les plantes que s'han estudiat s’ha trobat aquesta simbiosi. L'associació de les micorizes amb les plantes és present des de fa 400 milions d'anys^. Són un component important en la vida i la química del sòl.

Família Suillaceae (Boletaceae)

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Lactarius sanguifluus (Paulet ex Fr.) Fries

NOMS: Pebràs. Rovelló. Esclata-sang de pi bord. Castellà: Rovellón. Níscalo. Èuscara: Esne odoltsu. Esnegorrikor. Francès: Lactaire sanguin. Portuguès: Sancha. Anglès: Bloody milk cap. Alemany: Weinrote Kiefern-Reizker.

SINÒNIMS: Lactifluus sanguifluus (Paulet) Kuntze

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània (Balears, Catalunya i País Valencià)

HÀBITAT: Creix associat als pins blancs (Pinus halepensis), tant que no la trobarem mai on no hi haja o haja hagut pins. Vol calor i habita les pinedes assolellades sobre sòl calcari en terres baixes. Els bolets surten a la tardor.

DESCRIPCIÓ: És un dels més apreciats i buscats per les nostres terres. Una característica per diferenciar-lo és la llet abundant de color roig sang, que en poc temps es torna de color verd. Aquesta característica explica el nom comú d’esclata-sang.

Peu o estípit cilíndric i curt, de jove ple i buit per dins en passar el temps.

Capell, barret o píleu ordinàriament de fins 10 cm, tot i que pot arribar a fer un pam de diàmetre. De jove té forma de cassoleta però va prenent forma d’embut quan vell. De color crema , ocre, girant al carabassa rogenc, amb bandes concèntriques més fosques.

Làmines poc decurrents, de color rogenc, fines i atapeïdes. Esporada ocre. Carn blanquinosa pel centre i vinosa per la vora

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La dependència que tenen els pins respecte a les micorizes (hifes o filaments dels fongs que proporcionen aigua amb sals minerals a canvi d'aliment) és total perquè el seu sistema radicular amb una ramificació fina poc desenvolupada no els permet viure a la natura sense els seus fongs associats.

COMESTIBILITAT: Excel·lent comestible

USOS I PROPIETATS: El pebràs és un element que forma part de molts plats deliciosos. Torrat a la planxa amb un raig d’oli d’oliva i un pessic de sal és, al meu parer, la millor forma de gaudir del seu sabor, però també fregit amb alls, en l’arròs caldós o al gaspatxo manxego li donen un toc inigualable.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Lactarius deriva del llatí "lac, lactis" llet: que té llet, en referència al làtex que surt de qualsevol tall o fractura. L’epítet específic sanguifluus deriva de "sanguis" sang i de "fluo" córrer, fluir, és a dir, que raja sang, pel color roig del làtex.

Sovint s'anomena rovelló un altre bolet del mateix gènere: el pinetell (Lactarius deliciosus), també molt apreciat gastronòmicament. Aquest té el làtex de color ataronjat a diferència de L. sanguifluus  que el té de color roig vinós.

No s'han de confondre amb la lleterola de llet groga (Lactarius chrysorrheus), bolet no comestible, aparentment com el rovelló però amb un color més clar i que quan es trenca en surt llet blanca.

Els rodals són llocs on solen sortir els bolets de forma abundant per ser llocs on hi ha un extens miceli ocupant el substrat i que cada temporada "floreix" amb els cobdiciats bolets.

Tot i que es confon amb l’altre rovelló, el pinetell (Lactarius deliciosus), amb l’esclata-sang podem gaudir de l’aroma del romer i altres herbes aromàtiques entre les quals es cria, mentre que el pinetell creix en terrenys sorrencs, sense aromàtiques, i sol haver granets de sorra entre les làmines.

La llet roja pot acolorir l’orina si se n’ha menjat suficients però no té cap efecte nociu.

Els pebrassos d’aquesta espècie poden bioacumular metalls pesants tòxics de sòls contaminats. Per això, no és recomanable consumir bolets recol·lectats en sòls potencialment contaminats com poden ser els industrials o pròxims a carreteres amb molt de tràfic.

Lactarius sanguifluus va ser descrit per primera vegada per Jean-Jacques Paulet com Hypophyllum sanguifluum en 1811, i en 1838 Elias Magnus Fries li va assignar el nom actual en Epicrisis Systematis Mycologici p. 341.

Família Russulaceae

 

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.