Chalciporus amarellus (Quel.) Bat.

Espècie rara a les nostres comarques

NOMS: No hem trobat cap nom comú d’aquesta espècie

SINÒNIMS: Boletus amarellus Quél.; Chalciporus piperatus (Bull.) Bataille

DISTRIBUCIÓ: Regions temperades d’Europa però és rara i localitzada.

HÀBITAT: En les vores de camins i clarianes de boscos mediterranis de Quercus ilex i Pinus

Capell de fins sis centímetres de diàmetre

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de fins sis centímetres de diàmentre, d’hemisfèric a convex, cobert per una cutícula vellutada que amb la humitat es fa viscosa, de color groc amb el marge de color del cuir, de marge irregularment ondulat. 

Himeni format per tubs dentats

Himeni amb tubs un poc  decurrents amb porus dentats, de color rosat o canyella. Apareix a la tardor i, en llocs on plou, també a finals d’estius plujosos. 

Peu o estípit prim, massís, de color groc ensafranat a la base, amb puntets vermellosos a la part superior. Carn compacta de jove però va fent-se esponjosa, de color groc. Esporada color canyella.

Peu de color groc a la base i rogenc a la part superior

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una particularitat dels fongs és que estan formats per filaments de cèl·lules anomenats hifes que formen unes trames més o menys complexes anomenades micelis.  De vegades, les estructures reproductives poden créixer fins a grans mides, i són conegudes com a bolets. És el cas dels basidiomicets que quan arriba l’època de la  reproducció formen cossos reproductors anomenats esporangis, on es formaran les espores.

COMESTIBILITAT: Sense interès culinari degut a que la seua carn és amarga i un poc picant.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Chalciporus deriva del grec "χαλκός chalkos" coure, i "πόρος Porus" porus, pel color coure dels porus. L’epítet específic amarellus és un diminutiu de ”amarus” de regust amarg, pel gust amargant de la seua carn.

L'espècie amb què es pot confondre és la pebreta (Chalciporus piperatus), la carn del qual no amarga sinó que és molt picant, però és una espècie que no es troba per les nostres comarques.

Va ser descrit per primera vegada en 1883 pel micòleg francès Lucien Quélet com Boletus amarellus, i més tard Frédéric Bataille li va donar el seu nom actual, en 1908. 

Família Boletaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Amanita ovoidea (Bull.) Link

NOMS: Farinera. Cogomassa. Cul blanc. Castellà: Amanita ovoide. Oronja blanca. Èuscara: Kukuma. Gallego: Amanita branca. Italià: Farinaccio. Francès: Amanite ovoide. Oronge blanche. Anglès: European white egg. Bearded Amanita. European Egg Amidella. Alemany: Echte Eier-Wulstling.  

Farinera sortint del sòl

SINÒNIMS: Amanita alba Persoon

HÀBITAT: Sobre sòl calcari, sota caducifolis o e en pinars i carrascars. Surt a la tardor.

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu que pot arribar al pam de diàmetre, globós a esfèric de jove que passa a convex de madur i arriba a fer-se pla quan és vell. De color blanc immaculat i amb restes del vel al marge gruixut.

Himeni format per làmines que no arriben al peu

Himeni dens de làmines desiguals, serrades, blanques o groguenques, que es fan arrodonides i formen un cercle al voltant del peu sense arribar a tocar-lo.

Peu o estípit central, cilíndric i gros, del mateix color blanc del capell, amb esquames farinoses també blanques. Pot tindre un anell farinós que s’apega als dits i cau amb facilitat i una volva consistent de color blanc o groguenca.

Capell de color blanc lluent

Carn blanca, compacta i de sabor suau

COMESTIBILITAT: És comestible prèvia cocció, però no és aconsellable el seu consum per la baixa qualitat culinària i perquè pot confondre’s amb espècies tòxiques i fins i tot mortals

Es pot confondre amb Amanita virosa, que té el capell més petit i anell membranós, i amb Amanita proxima, que té l’anell membranós, no té restes del vel al marge del capell y té la volva ataronjada. Però la confusió més perillosa pot ser amb l’Amanita phalloides blanca, que és mortal.

Peu farinós amb restes de la volva

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Amanita ve del nom de la muntanya "Amanos" de la Turquia asiàtica o del grec "ἀμᾱνῖται amanítai", un nom donat pels antics grecs als fongs en general. L’epítet específic ovoidea està format per “ovum” ou, i per la terminació grega “εἷδος eidos” que significa aspecte, és a dir, amb aspecte d’ou.

L'espècie va ser descrita per primera vegada en 1833 per Pierre Bulliad, metge i botànic francès, i Lucien Quélet, un micòleg francès i naturalista.

Ací podem veure la volva consistent i un poc groga

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En micologia, el vel universal es una estructura que embolica totes o la major part del fong com si fos la closca d’un ou. El vel finalment es trencarà i es dispersarà però generalment deixa evidències de la seua forma amb algunes restes més o menys persistents com són la volva, l'anell o la cortina. Aquesta característica és molt important des del punt de vista de la identificació de fongs silvestres, pel fet que és fàcilment observable. Des del punt de vista taxonòmic també és rellevant, ja que quasi sempre que apareix, significa que el fong pertany a la família de les Amanitaceae. Açò té especial importància a causa de l'elevat nombre d'espècies verinoses que pertanyen a aquesta família.

El vel parcial es una estructura d'alguns fongs que protegeix el desenvolupament de les làmines o altres superfícies productores d'espores. Un vel parcial, al contrari del que succeeix amb el vel universal, està ancorat al peu i al límit del capell.

Família Amanitaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Suillus granulatus (L. Fr.) Kuntze

NOMS: Fong. Bolet de pi. Corvall granulat. Molleric granellut. Moixi. Castellà: Boleto granulado. Èuscara: Pinudi-onddo bikordum. Italià: Pinarolo. Francès: Bolet granulé. Anglès: Weeping bolete. Granulated bolete. Alemany: Körnchen-Röhrling. Schmerling.

Capell cobert per una cutícula lluenta

SINÒNIMS: Boletus granulatus L.

DISTRIBUCIÓ: És comú a l’hemisferi nord, a Amèrica i a Europa. També s’ha introduït a Austràlia amb les plantacions de pi.

HÀBITAT: Creix en gran quantitat als pinars formant micorriza amb els pins, tant sobre sòls calcaris com àcids. Surt especialment a la tardor però també en primavera.

Himeni amb tubs de color groguenc

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu d’uns 10 cm de diàmetre, de forma convexa que acaba més o menys aplanat quan és vell. És de color ocre, marró o tirant a groc però el color és uniforme en tota la superfície del capell, que està cobert per una cutícula lluenta, i viscosa si hi ha humitat, que es separa amb facilitat de la carn

Himeni format per tubs atapeïts i curts de color groguenc o netament grocs. Els porus són petits i grocs, i exsuden gotetes de làtex blanc quan són joves.  

Peu o estípit central, cilíndric i ple, de color groc pàl·lid de jove i groc fort quan envelleix. A la part superior presenta nombroses granulacions rogenques (d’ací el nom específic)

Carn de color groc pàl·lid quasi blanca de vegades, ferma de jove, de sabor lleugerament àcid però agradable i olor suau.  

Peu central amb granulacions

COMESTIBILITAT: Comestible amb precaucions. Cal menjar només els exemplars joves, retirar la cutícula, els porus i el peu. Així i tot és laxant, pel que pot provocar lleus molèsties intestinals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Suillus deriva del llatí “sus, suis” porc, degut a que és un bolet de baixa qualitat. L’epítet específic granulatus ve de “granum” gra, perquè el peu és granulós, presenta grans a la part superior.

Suillus granulatus va ser descrita per primera vegada per Carles Linné en 1753 com Boletus granulatus. El nom actual el va assignar el naturalista francès Henri François Anne Roussel que el va traslladar al gènere Suillus en 1796.

Porus molt petits i grocs

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una micoriza és una relació simbiòtica que s’estableix entre un fong i les arrels de les plantes vasculars. Els fongs viuen connectats als arbres vius, i ambdós obtenen benefici d'aquesta simbiosi.  En el 95% de les plantes que s'han estudiat s’ha trobat aquesta simbiosi. L'associació de les micorizes amb les plantes és present des de fa 400 milions d'anys^. Són un component important en la vida i la química del sòl.

Família Suillaceae (Boletaceae)

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.