Polyporus meridionalis (A. David) H. Jahn

NOMS: Francès: Polypore meridional.

SINÒNIMS: Leucoporus meridionalis David

DISTRIBUCIÓ: Distribució típicament mediterrània

HÀBITAT: Creix en pinars i altres coníferes sobre restes colgats de romer (Rosmarinus officinalis) i estepes (Cistus sp.) entre 50 i 500 metres d’altitud

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu que pot arribar a mesurar tres centímetres de diàmetre, de vegades campanulat i deprimit al centre (umbilicat), amb la cutícula superior seca de color marró amb una mena de pèls o esquames, i el marge ciliat.

Himeni format per tubs blanquinosos decurrents amb porus poligonals allargats de color blanc que viren a crema amb l’edat.

Peu o estípit central, cilíndric, de color marró o gris obscur, que de vegades apareix corbat, de fins quatre cm d’alçada.

Carn prima i corretjosa de color blanc, sense sabor ni olor destacables

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari per la carn fibrosa i dura

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Polyporus deriva del grec “πολύς polýs” molts, i “πόρος póros” porus, és a dir, amb molts porus, per la forma de l’himeni. L’epítet específic meridionalis ve de “meridies” migdia, meridional, del sud perquè no apareix a les terres del nord.  

Polyporus meridionalis va ser publicada per (A. David) H. Jahn, en Westfälische Pilzbriefe 11(7): 176 (1980)

Per a distingir les espècies de bolets és interessant conèixer la forma en la qual les làmines de l’himeni s’insereixen al peu:

Làmines escotades: no estan adherides de forma directa al peu. Abans d’arribar-hi formen un solc i s’enfonsen formant una mena d’escot. Un exemple de bolet amb làmines escotades pot ser la farinera (Amanita ovoidea). Làmines adnates: estan adherides per tota la seva base al peu del bolet. La llenega negre en seria un bon exemple. Làmines decurrents:  són les que a mesura que s’acosten al peu del bolet, tendeixen a estirar-se cap avall seguint el curs del peu. Els rovellons (Lactarius deliciosus) poden ser un exemple d’aquestes característiques.

Família Polyporaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Hygrocybe cf. conica (Schaeff.) P. Kumm.

NOMS: Pixaconill. Castellà: Gorro de bruja. Higróforo cónico. Èuscara: ezko gorri-konico. Francès: Hygrophore còniques. Anglès: Blackening Waxcap. Alemany: Kegeliger Saftling. Neerlandès: Zwartwordende wasplaat.

Gaudeix de la llum pel que creix ales clarianes del pinar

SINÒNIMS: Agaricus conicus Schaeff.;  Hygrocybe tristis (Pers.) F. H. Moller

DISTRIBUCIÓ: Espècie d’ampla distribució al llarg del dos hemisferis, des del nivell del mar fins els 3000 metres d’altura.

HÀBITAT: A aquesta espècie li agrada el sol pel que surt en clarianes, prats o zones ruderals. Normalment apareix a la tardor però també pot fer-ho en altres èpoques de l’any.  

Himeni de làmines espaiades

DESCRIPCIÓ: Capell de fins cinc centímetres de diàmetre en exemplars vells, però que solen mesurar 2-4 cm, de forma cònica, com el seu nom indica, tot i que amb el temps va fent-se menys cònic però sense arribar a aplanar-se. Sempre manté una protuberància a l’àpex del capell. El color és variable, entre groguenca, ataronjada o rogenca, lluenta i viscosa amb la humitat.

Himeni de làmines adnates decurrents, espaiades, arrodonides i estretes, de color blanc o groguenques que van ennegrint amb el temps.

Peu cilíndric i allargat

Peu o estípit fibril·lós, cilíndric i allargat, amb la superfície llisa o acanalada, fistulós, amb color variable entre rogenc, ataronjat, groc o verdós, amb tendència a ennegrir.

Carn fràgil i prima, dolça i suau.

Peu buit per dins (fistulós) de color variable 

USOS I PROPIETATS: Aquest fong actua com descomponedora d’herbes i arbusts.

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari, a més a més, tot i que no hi ha unanimitat, és sospitosa de toxicitat

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els fongs sapròfits segreguen unes substàncies enzimàtiques, semblants a les què produeix el nostre estómac, que ataquen i descomponen la matèria orgànica que envolta, que es torna així blana i fosca, és a dir, que es podreix, i solta fines partícules alimentàries que són les que absorbeixen directament les hifes o cèl·lules del fong

Capell cònic de fins 4 cm

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:El genèric Hygrocybe deriva del grec “hygrós” mullat, humit, i “kýbe” cap, en referència al capell viscós i humit que solen tindre les espècies del gènere. L’epítet específic conica ve del grec “könikós” cònic, per la forma cònica del capell.

Durant molt de temps s’havien tingut les varietats per diferents tàxons degut a la seua variabilitat però s’ha comprovat que un mateix espècimen, amb circumstàncies diferents pot desenvolupar colors diferents i basidis bispòrics o tetraspòrics.  

Família Hygrophoraceae

                         

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

   

Geastrum fimbriatum Fr.

NOMS: Estrelleta petita. Castellà: Estrella de tierra. Èuscara: Lur-izar. Izarputz. Anglès: Fringed earthstar. Sessile earthstar. Alemany: Gewimperte Erdstern. Fransen-Erdstern

Creix en pinars i boscos de caducifolis

SINÒNIMS: Geastrum sessile (Sowerby) Pouzar

DISTRIBUCIÓ: Ampla, entre Europa, Àsia i Amèrica.

L'exoperidi s'obri deixant a la vista el sac esporífer

HÀBITAT: És una espècie freqüent en pinedes i boscos de caducifolis, en sòls rics en humus. Surten des de finals d’estiu i durant la tardor.

Ostíol fimbriat, no clarament delimitat

DESCRIPCIÓ: Carpòfor globós, de jove de color marró clar o ocre que es desenvolupa sota terra (epigeu). L’exoperidi, és a dir, la capa exterior, s’obri formant una estrella de de 6-9 braços triangulars que es retorcen cap a fora, deixant a la vista la part interna de color blanquinós i el sac esporífer. L’endoperidi, és a dir, la part interna, és un globus d’1,5-3 cm de diàmetre, sèssil, amb una perforació a l’àpex (ostíol) per on sortiran les espores groguenques o de color marró pàl·lid. Aquest porus cònic no està clarament delimitat i té lacínies.

Desenvolupa sota terra un carpòfor globós

COMESTIBILITAT: No és comestible

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Geastrum és l’únic gènere de la família freqüent a les nostres comarques, i presenta carpòfors amb un sol ostíol, no higroscòpic, és a dir, que no canvia de forma en assecar-se. Al madurar l’exoperidi es trenca en varis braços donant-li l’aspecte d’estrella.   

La capa exterior (exoperidi) s’obri formant una estrella

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Geastrum ve del grec "ge" terra, i “ἀστήρ astér” estrella, és a dir, estrella de terra. El epítet específic fimbriatum deriva del llatí “fimbria” que significa franja, serrell, referint-se a la vora laciniada característica de l'obertura apical del sac d'espores.

Elias Magnus Fries va descriure Geastrum fimbriatum com Geaster fimbriatus en el seu Systema mycologicum en 1829.

Família Geastraceae

           

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.