Entoloma incanum (Fr.) Hesler

NOMS: Entoloma verdós. Castellà: Rodófilo de pie verdoso.Entoloma de pie verde.  Èuscara: Azpiarrosa kankaberde. Francès: Entolome à pied vert. Anglès: Mousepee Pinkgill. Alemany: Braungrüner Zärtling. Neerlandès: Groensteelsatijnzwam.

Surt a les clarianes dels pinars

SINÒNIMS: Leptonia incana (Fr.) Quél. Rhodophyllus incanus Quél.

HÀBITAT: Viu en prats, a les vores i clarianes dels boscos de frondoses i coníferes, i als marges de les sendes, preferentment sobre sòl calcari. Surten a la tardor

De vegades pren coloracions groguenques o marrons

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu d’1,5 a 3 cm de diàmetre, de jove acampanat i després convex amb depressió central (umbilicat), cobert per una cutícula de color groc verdós amb fibres radials. El color verd característic del capell no sempre és evident. De vegades pren coloracions groguenques o marrons.

Himeni amb làmines adnades 

Himeni de làmines blanquinoses que es fan rosades amb l’esporada, amples i separades, que surten apegades al peu (adnades)

Peu o estípit cilíndric, prim, buit (fistulós), més llarg que el diàmetre del capell, de color verdós amb la base tomentosa.

Carn escassa, concolora amb el peu que pren un color blavós quan es manipula, d’olor i gust desagradables. 

Peu verdós, prim i fistulós

COMESTIBILITAT: Sense interès gastronòmic.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Entoloma deriva del grec "entós" dins, i “λῶμα lóma” vora, franja, pel marge del capell girat cap a dins. L’epítet específic incanum ve del llatí “incanus, -a, -um” que significa gris, canós perquè quan madura el color verd del capell s’esvaeix i es fa grisós.

Es pot confondre amb Hygrocybe psitaccina però aquesta és viscosa, amb esporada blanca i no fa olor, al contrari que Entoloma incanum que és verda i fa olor a excrements de ratolí.

Entoloma incanum  va ser publicada per (Fr.) Hesler, en Nova Hedwigia, Beihefte 23: 147 (1967)

MORFOLOGIA DELS FONGS: En micologia, l'estípit és la mena de tija que dóna suport al píleu o capell de molts bolets. No tots els fongs disposen d'estípit però es considera que disposar d'estípit suposa un benefici evolutiu que és el de facilitar la dispersió de les espores. Un fong alçat per sobre del sòl facilita l'acció del vent i del pas dels animals per a dispersar-ne les espores.

Família Entolomataceae

               

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Boletus luridus Schaeff.

NOMS: Mataparent lívid. Castellà: Hongo de vaca. Boleto cetrino. Boleto de Quélet. Èuscara: Onddo zikin. Quelet onddoa. Portuguès: Boleto-pálido. Italià: Boleto lurido. Francès: Bolet blafard. Anglès: Lurid bolete. Alemany: Netzstieliger Hexen-Röhrling. Neerlandès: Netstelige heksenboleet. 

Boletus luridus

SINÒNIMS: Boletus rubeolarius Bull; Suillellus luridus (Schaeff.) Murrill

DISTRIBUCIÓ: Creix al terç nord de la Península, Extremadura i la zona mediterrània peninsular.

HÀBITAT: En pinars i carrascars sobre sòl calcari. Des de la primavera fins la tardor.

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu carnós i convex de color terrós, rovellat, que pot virar a ocre o groguenc, de fins 15 cm de diàmetre, amb cutícula de superfície tomentosa o pubescent en els joves, que es torna blava amb fregar-la.

Peu reticulat

Himeni format per tubs grocs i lliures. Porus arrodonits de color roig rajola, que també prenen tonalitats blavenques amb el fregament.

Peu o estípit ple, robust, reticulat, amb la base engruixida de color roig vinós i la part superior groga. Pot arribar a fer 15 cm d’alçada.

Carn molla, però compacta, groga que vira al blau al contacte amb l’aire. Olor dèbil però agradable i sabor suau.

COMESTIBILITAT: Comestible dubtós. És tòxic en cru i poc cuit, i és sospitós de toxicitat fins i tot ben cuit pel que cal abstenir-se de consumir-lo. 

Pren color blau al contacte amb l'aire

Es pot confondre amb el tòxic Boletus satanas que té el capell blanquinós, o amb el Boletus queletii però aquest no té el peu amb la retícula roja que té el Boletus luridus.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Boletus és d’etimologia incerta. Deriva del grec “bolites” terme amb el qual els grecs anomenaven un tipus de bolet, i aquest derivava de “βωλος bólos” amb el significat de gleva, terròs. Altres creuen que “bólos”  fa referència al capell globós, semblant a una bola, de moltes espècies del gènere. Finalment altres autors diuen que “Bolites” era el nom que els romans donaven als millors bolets comestibles, especialment a la Amanita cesarea, i va acabar denominant a tots els bolets. L’epítet específic luridus ve del llatí “luridus, -a, -um” que significa brut, sòrdid, per l’aparença de brut que li confereix la retícula del peu.

Himeni amb tubs grocs i lliures

MORFOLOGIA DELS FONGS: El capell, barret o píleu pot tenir formes diferents però entre els fongs superiors carnosos, el més freqüent, és que prengui formes orbiculars si bé es pot matisar dient que és cònic, hemisfèric, en forma d’embut, etc.

El seu revestiment o cutícula, pot ser llis, reticulat, estriat i la seva superfície pot ser llisa, presentar pèls, escates o fibres, pot estar sec o gelatinós, viscós o greixós, segons  que la capa de gelatina que el recobreix sigui més o menys gruixuda.

Família Boletaceae

                     

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Russula torulosa Bress.

NOMS: Poagre comú. Blava. Blaveta. Bolet vermell. Mare d’esclata-sang. Castellà: Rúsula de pie morado. Èuscara: Gibelmore hankamore. Alemany: Wolfs-Täubling. Gedrungene Täubling.

Creix als pinars, junt a l'esclata-sang

SINÒNIMS: Russula rhodopoda Zvára

DISTRIBUCIÓ: Europa, Àsia (Mongòlia) i nord d’Àfrica.

HÀBITAT: Creix a la tardor, als pinars fins els 1500 metres d’altitud. Fa micorriza amb pins con el pi blanc (Pinus halepensis). Sovint acompanya als esclata-sangs (Lactarius sanguifluus) assenyalant el lloc on trobar-ne, pel que rep el nom de mare d’esclata-sang o “seta de chivato”.

Capell de color porpra

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de fins 10 cm de diàmetre, primer convex que passa a pla i després a deprimit pel centre, amb el marge aixecat. De color rogenc o porpra

Himeni amb làmines blanques

Himeni de làmines blanques, atapeïdes i adnates o lleugerament decurrents, amb lamèl·lules.

Peu o estípit curt i fort però trencadís, cilíndric i un poc corbat, de color blanc amb tons liliacis i vermellosos.

Peu robust tintat de porpra

Carn blanca, compacta, de olor a poma i sabor picant

COMESTIBILITAT: Comestible dubtós. Possible toxicitat. Hi ha gent que el consumeix després de bullir-lo i rebutjar l’aigua de la cocció.

Pot confondre’s amb la Russula sanguinea, però aquesta té la cutícula de color roig sanguini i les làmines groguenques, no blanques.

Carn blanca i molt picant

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El peu, al créixer, causa la ruptura del vel general i eleva al barret sobre les herbes i la fullaraca, el que afavoreix la dispersió de les espores. Aquest és un element important en la identificació d'un bolet que no s'aprecia bé si ho tallem al collir-lo. Pot portar certes estructures d’importància sistemàtica, com són les restes dels vels parcial i general, és a dir, l’anell o cortina en el terç superior i la volva o membrana en forma de sac que pot presentar en la base soterrada en el sòl.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Russula deriva del llatí “russa” rosa, per la tendència a prendre coloracions roses de les espècies d’aquest gènere. L’epítet específic torulosa ve de “torulus” diminutiu de “torus” musculós, pel robust peu que sosté el capell.

Russula torulosa va ser descrita i publicada per Giacomo Bresadola, en Iconographia Mycologica 9: pl. 433 (1929)

Família Russulaceae

                                        

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.