Infundibulicybe geotropa (Bull.) Harmaja

NOMS: Pampa. Candela de bruc. Porrosa. Castellà: Platera, San Martin ziza. Blanquilla. Cabeza de Fraile. Francès: Tête-de-moine. Italià: Cardinale. Sementino. Anglès: Trooping funnel. Monk's head. Alemany: Mönchskopf.

Creix a les clarianes dels pinars

SINÒNIMS: Clitocybe geotropa (Bull) Quél.; Agaricus geotropus Bull.

DISTRIBUCIÓ:  Apareix a tota Europa.

HÀBITAT: Creix als prats i els pinars, sovint formant rotgles (erols), a la tardor.

Himeni amb làmines decurrents

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu que pot arribar a fer un pam de diàmetre, deprimit al centre i mamellonat (el mamelló és una característica de l’espècie), carnós, amb el marge regular de jove, de color beix uniforme

Himeni de làmines decurrents, atapeïdes, de color blanquinós o ocre pàl·lid.

Peu més ample a la base

Peu o estípit central, dur, molt fibrós, més ample  a la base, concolor amb el capell, de jove més llarg que el capell però en els exemplars adults es fa més gros i sembla curt, en relació al barret.

Carn blanca, consistent i fibrosa, especialment al peu, de gust dolç i olor d’ametlles amargues.

COMESTIBILITAT: Cal rebutjar el peu, que és molt fibrós, però la resta és un bon comestible si l’arrepleguem jove. El micòleg italià Giacomo Bresadola afirmava sobre aquest bolet que "... És un dels bolets més exquisits, a causa de la forta aroma que té, també es pot cuinar a la manera de les tòfones, usant-ho com un condiment...".

Carn blanca i consistent

Es pot confondre amb Clitocybe gibba o Lepista flàccida però aquestes són més petites.  

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Un altre dels aspectes que cal observar per identificar un bolet és la carn, la seua textura, sabor, olor, color, fractura o composició química, són caràcters que ens poden ajudar molt a deduir si pot ser o no comestible, així un bolet pot ser de textura carnosa, coriàcia o llenyosa, de sabor amarg, coent o desagradable, de bon o de mal olor, de carn blanca, groga, blava..., de color fix o blaveja, enrogeix, ennegreix o reverdeix en partir-la, de fractura estellosa o granulosa o amb components químics que reaccionen amb certs reactius químics. Tots aquests aspectes i altres més són necessaris observar per a diferenciar uns bolets d'altres.

La forma adulta es prenia per una altra espècie, Clitocybe maxima

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Infundibulicybe ve de “infundibulum” embut, i “κυβη cybe” cap, per la forma d’embut que prenen els capells. El nom de l’antic gènere  Clitocybe deriva del grec “κλῑτύς klitús” pendent i “κυβη cybe” cap, per la forma del capell. L’epítet específic geoptropa ve del grec “geo” terra, i “tropéo” voltejat, per la verticalitat del peu.

Abans es prenia la forma adulta, de més de 20 cm de diàmetre, com una espècie diferent, la Clitocybe màxima, però s’ha arribat a la conclusió de que és la mateixa espècie.

El micòleg finlandès Harri Harmaja va separar tretze espècies del gènere Clitocybe, entre les que estava aquesta, per formar un nou gènere: Infundibulicybe. Per tant el nom actual és Infundibulicybe geotropa.

Família Tricholomataceae

 
 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Hydnum repandum L.

NOMS: Agulletes. Rovelló pur. Llengua de bou. Picornell. Picornell blanc. Picornell pelut. Vaqueta. Castellà: Lengua de vaca. Gamuza. Seta de serrín. Gallego: Lingua de vaca. Èuscara: Tripaki argi. Zizauri. Italià: Steccherino. Francès: Pied-de-mouton. Hydne sinué. Anglès: Sweet tooth. Wood hedgehog. Hedgehog mushroom. Alemany: Semmel-Stoppelpilz  Semmelgelbe Stacheling. Neerlandès: Gele stekelzwam.

Aquest del Campello de Vallada

SINÒNIMS: Hydnum flavidum Schaeff.;  Hydnum heimii Maas G.; Dentinum repandum (L.:Fr.) Gray.;  Sarcodon repandum Quél.

DISTRIBUCIÓ: Aquest fong fa micorriza amb arbres per tot l’hemisferi nord, per Àsia, Amèrica del Nord i Europa, i fins i tot a Austràlia.

HÀBITAT: Fong micorizogen que creix en carrascars i pinars però també en boscos de frondoses com les fagedes. Aquest exemplar del Campello de Vallada, a la tardor.

Capell de forma irregular de tacte vellutat

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu trencadís de fins 15 cm de diàmetre de forma irregular, ondulat, de marge enrotllat i tacte suau, primer convex i després s’aplana, carnós, de color groguenc o color crema

Himeni d’agullons fràgils i tancats de color crema, un poc decurrents,

Peu o estípit gruixut, de vegades excèntric i curt, irregular, de color més clar que el capell

Carn gruixuda, compacta i fràgil, entre blanca i color crema, d’olor afruitat i sabor un poc amargant, que no sol ser atacada per larves.

Carn blanca i compacta

COMESTIBILITAT: És un bon comestible però els exemplars vells amarguegen.  Cal llevar els agullons, sempre d’exemplars joves, i tirar l’aigua de la primera cocció que pot fer amargar el guisat. Es comercialitza en alguns mercats europeus, del País Basc i Catalunya. Es pot conservar en vinagre.

Es pot confondre amb Hydnum albidum, de millor menjar per ser menys amargant, o amb  Hydnum rufescens, de capell rogenc, també comestible.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: A l'himeni, és on es produeixen les espores i pot adquirir diferents formes i estructures. Pot ser llis, amb plecs, làmines, tubs o agullons, el que és important per a diferenciar els típics “bolets”, dels “fongs”, de les “trompetes dels morts” o de les “llengües de vaca” entre altres.

Himeni format per agullons d'uns 6 mm

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Hydnum deriva del grec "hýdnon" tubercle, nom donat arbitràriament a aquest gènere per Carles Linné. L’epítet específic repandum ve del llatí “repandus, -a, -um” que significa doblegat cap amunt, pel marge del capell exageradament revolut.

Estudis realitzats després del desastre nuclear de Txernòbil, a l’any 1986, han demostrat que aquests bolets acumulen una alta concentració de l’isòtop radioactiu del cesi.

Va ser descrit oficialment per primera vegada per Carles Linné en Species Plantarum, en 1753, i sancionat per Elias Fries en 1821 com Hydnum repandum.

Família Hydnaceae

                                  

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Amanita phalloides (Vaill.: Fr.) Link

NOMS: Farinera borda. Farinot. Esclatasang verí. Castellà : Cicuta verde. Oronja verde. Seta mortal. Gallego: Cacaforra da morte. Pan da morte. Pan do deemo. Èuscara: Hilkorra. Hiltzaile berde. Francès: Amanite phalloïde. Oronge verte. Calice de la mort. Italià: Tignosa verdognola. Angelo della morte. Ovolo bastardo. Alemany: Grüne Knollenblätterpilz. Grüne Gift-Wulstling. Anglès: Death cap. Neerlandès: Groene knolamaniet. 

Surt a finals d'estiu i la tardor

SINÒNIMS: Agaricus bulbosus Bull;  Agaricus phalloides Fr. 

DISTRIBUCIÓ: Es troba des del sud d'Escandinàvia al nord, a Irlanda, a l'oest, a l'est de Polònia i l'oest de Rússia, i el sud al llarg del Balcans, a Itàlia, Espanya i Portugal, i al Marroc i Algèria al nord d'Àfrica. A l'oest d'Àsia als boscos del nord de l'Iran. Amanita phalloides s'ha transmès als nous països de tot l'hemisferi sud amb la importació de fustes dures i coníferes.

HÀBITAT: Surt a la tardor als carrascars, pinars i boscos d’altres coníferes, però també als boscos de frondoses, de roure, bedoll, faig. L’exemplar de les imatges en un bosc mixt de pi blanc (Pinus halepensis) i carrasca (Quercus ilex ssp. angustifolia)

Capell verdós, anell i volva

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu acampanat en principi però va fent-se aplanat, de fins 14 cm de diàmetre, de color brillant que pot variar entre verd llimona, blanc grogós, blanc o verd obscur. Les esquames, restes del vel, sol aparèixer en els exemplars joves però després cau.

Himeni de làmines lliures, juntes i amples de color blanc

Peu o estípit de fins 15 cm d’alçada de color blanquinós, cilíndric, amb un anell membranós, estriat, descendent i persistent. Es separa amb facilitat del capell. Manté la volva membranosa blanca, també persistent, que envolta la part inferior del peu com un petit sac.

Himeni de làmines blanques, lliures i atapeïdes

Carn blanca, lleugerament acolorida la part que està en contacte amb la cutícula, sense olor fins que es corromp i adquireix olor desagradable.

 COMESTIBILITAT: És mortal. És el bolet més verinós que existeix a les nostres terres, causant del 90% de les morts per intoxicació de bolets. Tot i que té un gust bastant bo no s’ha de tastar per identificar-la.

S'han fet molts estudis sobre la toxicitat d'aquest bolet però no hi ha antídot. S'estima que 30 grams (mig bolet) són suficients per matar una persona. Provoca la síndrome fal·loide: els símptomes tarden entre 6 i 40 hores a aparèixer, i apareixen en forma de vòmits dolorosos, diarrea amb dolors còlics, rampes, pols dèbil etc., que desapareixen durant unes hores per a tornar amb més força. La mort sobrevé entre els 2 i 20 dies després de la intoxicació.

Es pot confondre amb l’Amanita ovoidea, o el bolet comestible Amanita vaginata,

Anell descendent, membranós i estriat

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: La volva i l’anell: La consistència del vel general i del vel parcial és diferent en totes les espècies, en la majoria dels fongs aquests vels són poc consistents i quan obrin es desintegren i es perden sense deixar a penes rastres, però en altres casos són més consistents, membranosos, cotonosos o filamentosos i deixen restes en els carpòfors adults.

El vel general pot deixar restes en la base del peu en forma de sac o bandes que constitueixen la volva i també pot deixar algunes restes sobre la superfície del barret que constitueixen les esquames. Per la seua banda el vel parcial també pot ser més o menys consistent i deixar restes en el marge del barret o en la part alta del peu formant estructures com l’anell, la cortina, etc.  

Volva persistent

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Amanita ve del nom de la muntanya "Amanos" de la Turquia asiàtica o del grec "ἀμᾱνῖται amanítai", un nom donat pels antics grecs als fongs en general. L’epítet específic phalloides ve del grec “φαλλός fallόs” fal·lus, i “εἷδος eidos”paregut, semblant, és a dir: semblant al fal·lus, per la forma fàl·lica que adquireix durant una fase del seu desenvolupament.

 L’emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic, el rei pel qual apostaren els territoris de la Corona d'Aragó durant la Guerra de Successió, va morir intoxicat per la farinera borda. Voltaire, a les seues Mémoires, va dir “Ce plat de champignons changea la destinée de l’Europe”. També es diu que altres personatges famosos com l'emperador romà Claudi, el papa Climent VII o la tsarina russa Natalia Narishkina van morir per menjar aquest bolet verinós.

Amanita phalloides va ser descrita per primera vegada pel botànic francès Sébastien Vaillant en 1727, però va ser  Johann Heinrich Friedrich Link qui l’hi va donar el nom actual en 1833.

Família Amanitaceae

     

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.