Lepiota clypeolaria (Bull.) P. Kumm.

NOMS: Castellà: Lepiota en escudo. Èuscara: Maluta-galanperna. Francès: Lépiote en bouclier. Anglès: Shield dapperling. Shaggy-stalked Lepiota. Alemany: Wolliggestiefelte Schirmling. Wollstiel-Schirmling. Neerlandès: Bosparasolzwam.

A les nostres comarques surt a les clarianes de carrascars i pinars

SINÒNIMS: Agaricus clypeolarius Bull.

HÀBITAT: Surt entre l’estiu i la tardor al carrascars, pinars i altres tipus de coníferes

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de 4 a 8 cm de diàmetre i color terrós clar al mamelló central que va dissociant-se cap al marge en petites esquames. Primer és acampanat i va obrint-se fins quedar pla però mantenint la prominència central. El marge manté restes del vel parcial.

Làmines blanques i peu cotonós

Himeni de làmines blanques (tot i que enfosqueixen a la maturitat), lliures, atapeïdes, escotades i ventrudes

Ací podem veure l'anell i el peu cotonós

Peu o estípit cilíndric o lleugerament engruixat a la base, buit, alt i prim, de 5 a 10 cm d’alçada amb anell que desapareix prompte però marca el canvi d’aspecte, fent-se cotonós cap a la part inferior. Es separa amb facilitat del capell.

Restes del vel parcial en exemplar jove

Carn blanca i minsa amb olor i sabor agradable a humus

COMESTIBILITAT: No és recomanable el seu consum pel perill de confusió amb altres Lepiota blanques i tòxiques però, a més, pot provocar la síndrome gastroenterítica

Pot confondre’s amb altres Lepiota com ara Lepiota ignivolvata però és més perillós confondre-la amb altres Lepiota blanques i petites que poden ser mortals, com la Lepiota brunneoincarnata.

Capell d'exemplar adult amb restes del vel al marge

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: El vel parcial tancat protegeix les làmines, però quan s’obri deixa adherit al peu el rastre membranós que denominem anell, una altra de les parts clau per a la seua identificació. Molts anells són molt fugaços i es desprenen amb facilitat del bolet pel que caldrà mirar atentament qualsevol resta que podem trobar adherit al peu. Els anells poden ser simples o dobles, fixos o mòbils (desplaçar-se al llarg del peu o no), i poden estar en la part superior, al mig, o en la part baixa del peu. La consistència és molt diversa, pel que també és un element a barallar, ja que poden ser membranosos, cotonosos, i alguns fràgils i fugaços. 

Lepiota clypeolaria jove

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:El genèric Lepiota deriva del grec “λεπίς lepìs” esquama, i “οὖς, ωτόϛ oús, otós” barret, és a dir, amb el barret esquamós. L’epítet específic clypeolaria ve de "clýpeus" un escut circular que utilitzaven els herois homèrics i més tard els romans.

Lepiota clypeolaria és una espècia fàcil d’identificar pel disc central del capell, mamellonat, de color marró tirant a ocre, i l’anell i les dues terceres parts inferiors del peu cotonós.

Lepiota clypeolaria va ser descrita per primera vegada en 1789 com Agaricus clypeolarius  pel micòleg francès  Jean Baptiste Francois Bulliard, i transferida al gènere Lepiota per Paul Kummer en 1871.

Família Agaricaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Lycoperdon molle Pers.

NOMS: Pet de llop. Castellà: Pedo de Lobo. Cuesco de Lobo. Bejín blando. Gallego: Bufo de vella. Fungato. Èuscara: Astapuzt bigun. Francès: Vesse-de-loup molle. Anglès: Smooth puffball. Soft puffball. Neerlandès: Zachtstekelige stuifzwam.

Lycoperdon molle

SINÒNIMS: Lycoperdon gemmatum var. molle (Pers.) De Toni

HÀBITAT: Surt per tot arreu, en pinars o boscos mixtes, a l’estiu i tardor.

DESCRIPCIÓ: Carpòfor globós o piriforme, de fins 5 cm de diàmetre, amb la part exterior (l’exoperidi) de color bru clar, groguenc o olivaci, recobert de petits grànuls pareguts a agullons que es desprenen amb facilitat, deixant la superfície llisa, sense cap marca. Té un rizomorf d’uns 2 cm i un porus apical (ostíol) que acaba esgarrant-se de manera irregular. Gleva compacta i blanca de jove que va fent-se brunenca obscura i purulenta.

Gleva madura

COMESTIBILITAT: Tot i que podria consumir-se de jove, quan la gleva és blanca, no té cap interès culinari per no tindre sabor ni olor apreciable.

Es pot confondre amb Lycoperdon perlatum, però aquest té els grànuls més espinosos.

Proveït de rizomorf

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: El carpòfor és l’òrgan de dispersió d’espores, que en aquest gènere es caracteritza pel mecanisme per a dispersar-les. Consta d’un globus ple d’espores amb un porus apical (ostíol) per on expulsa un núvol d’espores, quan està madur, amb la mínima pressió. Així amb una sola gota d’aigua de pluja que caiga sobre el carpòfor o el lleu fregament d’un animal provoca l’eixida de gran quantitat d’espores.

Exoperidi cobert de petits grànuls que cauen amb facilitat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Lycoperdon deriva del grec “λύκος lykos” llop, i “πέρδον perdon” pet, és a dir, pet de llop, per l’efecte visual de l’eixida de les espores. L’epítet específic molle ve del llatí “mollis, -e” tendre, suau, flexible.

En aquest cas el nom comú reprodueix el nom científic del gènere.

Família Lycoperdaceae

    

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

             

Rhizopogon roseolus (Corda) Th. Fr.

NOMS: Boles. Fetjó xugles. Castellà: Criadilla rosada. Criadilla de pinar. Turma. Èuscara: Sasiboilur. Alemany: Rötliche wurzeltrüffel.

Apareixen mig soterrades 

SINÒNIMS: Rhizopogon luteolus Fr. & Nordholm.;  Rhizopogon vulgaris (Vittad.) M Lange

HÀBITAT: Surt tot l’any però especialment a la tardor als carrascars i pinars, on forma micorrizes especialment amb els pins blancs (Pinus halepensis). Creix tant sobre sòl àcids com bàsics, des de terres baixes fins l’alta muntanya.

Peridi rogenc al tall

DESCRIPCIÓ: Aquest bolet no té la forma tradicional dels bolets. Produeix els carpòfors, que rarament supera els 5 cm, mig soterrats (semi-hipogea), semblants a una petita creïlla. La part externa, el peridi, és una pell prima de color groc brunenc, amb alguns rizomorfs (formacions d’hifes amb forma d’arrel) a sobre, que al tall presenta un color rogenc violaci. El peridi envolta i protegeix la gleva d’aspecte esponjós que varia de color amb el temps, passant d’un color crema verdós a color marró fosc quan madura.

Exterior amb rizomorfs

COMESTIBILITAT: És comestible de jove, molt apreciat a les nostres comarques, on enriqueix amb el seu sabor el deliciós arròs caldós. Aquesta espècie també és apreciada per la cuina japonesa, on es coneix tradicionalment amb el nom de Shoro.

Amb el temps la gleva es fa més obscura

Es pot confondre amb Rhizopogon luteolus, de color bru groguenc amb el peridi que no es fa rogenc al tallar i prefereix sòls sorrencs.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Les espècies del gènere Rhizopogon formen micorrizes principalment amb arbres de la família Pinaceae. D’aquesta relació simbiòtica els fongs aconsegueixen aliment, mentre que els arbres obtenen humitat per desenvolupar el seu sistema radicular.

Detall de la gleva esponjosa

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Rhizopogon deriva del grec “ῥίζα rhiza” arrel, i  “πώγων pógon” barba, per la presència d’hifes rizomorfes que cobreixen la superfície del carpòfor. L’epítet específic roseolus és un diminutiu del llatí “roseus” rosat, pel color vermellós del peridi al tall.

El Rhizopogon té un paper important en l’ecologia dels pinars i boscos de coníferes, i des de la primera meitat del segle XX s’ha emprat en silvicultura per augmentar la supervivència i rendibilitat de pins.

Família Rhizopogonaceae

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.