Tapinella panuoides (Fr.) E.-J. Gilbert

NOMS: Bolet flabel·lat. Gírgola de pi borda. Castellà: Paxilo en forma de concha. Èuscara: Orri-onddo hankagabea. Francès: Paxille faux Panus. Anglès: Stalkless Paxillus.

Apareixen agrupats, soldats els uns amb els altres

SINÒNIMS: Paxillus panuoides Fr.

HÀBITAT: Són sapròfits que surten a la tardor sobre soques mortes de pi. Aquests de la Font d’Espanya de Vallada.

DESCRIPCIÓ: Apareixen agrupats, soldats els uns als altres per la base i imbricats, uns damunt dels altres. En aquest cas sobre la base d’una soca de pi blanc (Pinus halepensis). Capell, barret o 

píleu d’uns 5-10 cm, amb forma de ventall o petxina. Cutícula quelcom tomentosa-escatosa, de color beix-groguenc, de tacte apelfat i marge fortament enrotllat cap a dins (involut).

Làmines estretes i bifurcades

Himeni de làmines estretes, bifurcades, de color groc-ocre que s’allarguen fins al substrat de manera que a penes es pot diferenciar el peu.

Peu o estípit poc evident en alguns exemplars, doncs els carpòfors estan adherits directament al substrat per un xicotet estretament en un dels extrems del barret.

Carn minsa i corretjosa

Carn minsa, prima, blana i elàstica en temps humits però dura i coriàcia en temps sec. Olor agradable i sabor inapreciables però no desagradable.

COMESTIBILITAT: Sense interès culinari per ser sospitós de toxicitat, i a més la carn és molt corretjosa i això la fa immenjable.

Peu inexistent o molt reduït

Pot confondre’s amb Phyllotopsis nidulans molt semblant però que té les làmines sense bifurcacions, més separades

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES:Si deixem durant unes hores un carpòfor sobre un paper o un vidre , amb l’himenòfor dirigit cap avall, les espores s’acumulen al damunt, produint una esporada o esporograma, (espores en massa) característic i molt important per definir la família, el gènere i fins i tot l’espècie.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Tapinella deriva de “Tapinia” una tribu de bolets creat per Fries que deriva del grec “tapeinòo” baix, humil, deprimit, en referència a un tipus de barret deprimit amplament umbilicat. Més tard Karsten va elevar “Tapinia” al rang de gènere en 1879 però el nom ja era utilitzat per una planta, motiu pel qual es va vetar l’ús d’aquest nom. En 1931 Gilbert empra el nom “Tapinella”, és a dir, Tapinia petita.

L’epítet panuoides ve del llatí “panus” que era la panotxa de mill, i la terminació grega “εἷδος eidos” aspecte, és a dir, amb aspecte de panotxa de mill, per la forma del capell.

Família Tapinellaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Hemimycena lactea (Pers.) Singer

NOMS: Castellà: Micena láctea. Francès: Mycène laiteux. Anglès: Milky Bonnet. Neerlandès: Sneeuwwitte mycena.

Petit bolet sapròfit

SINÒNIMS: Agaricus lacteus Pers.; Micena lactea (Pers.) P. Kumm.;

HÀBITAT: És una espècie sapròfita que viu sobre les acícules caigudes en pinars i boscos de coníferes. Fructifica a la tardor.

DESCRIPCIÓ: És una espècie molt petita, entre 0,5 i 1,5 cm de diàmetre. Capell campanulat que va fent-se pla, estriat per transparència de les làmines i marge irregular, de color blanc lletós.

Làmines blanques adnates

Himeni de làmines blanques adherides al peu (adnates) o lleugerament decurrents, separades i amb lamèl·lules.

Peu o estípit molt fi, cilíndric, de fins 3,5 cm d’alçada, de color blanc translúcid, amb rizomorfs al punt d’unió amb el miceli.

Carn inapreciable, membranosa, insípida i sense olor

Capell campanulat que s'aplana amb el temps

COMESTIBILITAT: No té prou carn com per a ser considerada una espècie per a la cuina.

Es pot confondre amb Hemimycena rickenii i amb Hemimycena psudolactea, que són pràcticament iguals, doncs hi ha espècies d’aquest gènere que només tenen diferències microscòpiques.

Peu cilíndric, flexible i prim

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els micòlegs, per a estudiar els bolets necessiten utilitzar el microscopi ja que, en molts casos, no és prou amb l'estudi dels caràcters que es veuen a simple vista o amb la lupa. Els caràcters més importants i més estudiats són els que es troben en el barret, en el peu i en l'himeni dels bolets, però també les estructures hifals, i les espores. De tots aquests elements, els micòlegs estudien la disposició, la forma, la ornamentació, les reaccions químiques que puguen presentar, etc.

Sobre les acícules caigudes dels pins

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Hemimycena deriva del grec “ἡμι hémi” meitat i “μύκης mýces” fong. L’epítet específic lactea ve del llatí "lac, lactis" llet, pel color blanc lletós d’aquesta espècie.

Els gèneres Mycena i Hemimycena tenen espècies molt semblants que necessiten del microscopi per diferenciar-les. Una diferència macroscòpica entre aquests gèneres és que les Mycena tenen el peu molt fràgil i es trenca al agafar-lo i les del gènere Hemimycena tenen el peu flexible.

Família Mycenaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Lepiota clypeolaria (Bull.) P. Kumm.

NOMS: Castellà: Lepiota en escudo. Èuscara: Maluta-galanperna. Francès: Lépiote en bouclier. Anglès: Shield dapperling. Shaggy-stalked Lepiota. Alemany: Wolliggestiefelte Schirmling. Wollstiel-Schirmling. Neerlandès: Bosparasolzwam.

A les nostres comarques surt a les clarianes de carrascars i pinars

SINÒNIMS: Agaricus clypeolarius Bull.

HÀBITAT: Surt entre l’estiu i la tardor al carrascars, pinars i altres tipus de coníferes

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de 4 a 8 cm de diàmetre i color terrós clar al mamelló central que va dissociant-se cap al marge en petites esquames. Primer és acampanat i va obrint-se fins quedar pla però mantenint la prominència central. El marge manté restes del vel parcial.

Làmines blanques i peu cotonós

Himeni de làmines blanques (tot i que enfosqueixen a la maturitat), lliures, atapeïdes, escotades i ventrudes

Ací podem veure l'anell i el peu cotonós

Peu o estípit cilíndric o lleugerament engruixat a la base, buit, alt i prim, de 5 a 10 cm d’alçada amb anell que desapareix prompte però marca el canvi d’aspecte, fent-se cotonós cap a la part inferior. Es separa amb facilitat del capell.

Restes del vel parcial en exemplar jove

Carn blanca i minsa amb olor i sabor agradable a humus

COMESTIBILITAT: No és recomanable el seu consum pel perill de confusió amb altres Lepiota blanques i tòxiques però, a més, pot provocar la síndrome gastroenterítica

Pot confondre’s amb altres Lepiota com ara Lepiota ignivolvata però és més perillós confondre-la amb altres Lepiota blanques i petites que poden ser mortals, com la Lepiota brunneoincarnata.

Capell d'exemplar adult amb restes del vel al marge

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: El vel parcial tancat protegeix les làmines, però quan s’obri deixa adherit al peu el rastre membranós que denominem anell, una altra de les parts clau per a la seua identificació. Molts anells són molt fugaços i es desprenen amb facilitat del bolet pel que caldrà mirar atentament qualsevol resta que podem trobar adherit al peu. Els anells poden ser simples o dobles, fixos o mòbils (desplaçar-se al llarg del peu o no), i poden estar en la part superior, al mig, o en la part baixa del peu. La consistència és molt diversa, pel que també és un element a barallar, ja que poden ser membranosos, cotonosos, i alguns fràgils i fugaços. 

Lepiota clypeolaria jove

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:El genèric Lepiota deriva del grec “λεπίς lepìs” esquama, i “οὖς, ωτόϛ oús, otós” barret, és a dir, amb el barret esquamós. L’epítet específic clypeolaria ve de "clýpeus" un escut circular que utilitzaven els herois homèrics i més tard els romans.

Lepiota clypeolaria és una espècia fàcil d’identificar pel disc central del capell, mamellonat, de color marró tirant a ocre, i l’anell i les dues terceres parts inferiors del peu cotonós.

Lepiota clypeolaria va ser descrita per primera vegada en 1789 com Agaricus clypeolarius  pel micòleg francès  Jean Baptiste Francois Bulliard, i transferida al gènere Lepiota per Paul Kummer en 1871.

Família Agaricaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.