Mycena pura (Pers.) P. Kumm

NOMS: Micena neta. Pimpinella. Castellà: Micena pura. Èuscara: Kanpaitxo arbuisain. Kanpaitxo arrosa. Francès: Mycene pure. Italià: Micena lilla. Anglès: Lilac bonnet. Amethyst agàric. Alemany: Gemeiner Rettich-Helmling. Neerlandès: Gewoon elfenschermpje.

Capell de color molt variable

SINÒNIMS: Agaricus purus Pers.; Mycena pseudopura Cooke.

HÀBITAT: Apareix en pinars, carrascars o boscos mixtes des de finals de l’estiu i la tardor.

DESCRIPCIÓ: És una de les micenes més comuns i variable en quant a mida i color. Capell, barret o píleu de 1,5 a 5 cm de diàmetre, en principi convex que acaba aplanant-se, amb mamelló central, de color entre lila molt clar i blavós, inclús blanquinós o groguenc. Els marges són estriats per transparència, especialment en temps humit, doncs són higròfans (absorbeix humitat).

Peu fistulós 

Himeni de làmines escotades, separades, ventrudes, amples, amb lamel·les, de color blanquinós o lila clar.

Peu o estípit llis, buit, un poc més ample a la base, de 2 a 7 cm d’alçada per 2,5 a 5 mm d’ample, de color més obscur que el capell.

Himeni amb làmines ventrudes i separades

Carn minsa que fa olor de rave

COMESTIBILITAT: És considerada tòxica, que pot produir trastorns intestinals i la síndrome psicotròpica que consisteix en al·lucinacions visuals, acceleració del ritme cardíac, nàusees, diarrees i vòmits.   

Es pot confondre amb moltes espècies d’aquest gènere, com per exemple Mycena rosea però aquesta té el capell tot de color de rosa i és més gran.  

Capell mamellonat

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: A diferència de les plantes, que produeixen el seu propi aliment amb l'energia de la llum, els fongs són com versions en miniatura dels nostres estómacs, però com si s'hagueren tornat del revés. Els fongs per alimentar-se alliberen enzims fora dels seus cossos que descomponen els aliments en partícules més petites per a poder absorbir-les. Aquesta estratègia d'alimentació significa que els fongs sempre viuen en i sobre el seu menjar.

Cutícula de color variable de marge estriat per transparència

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Mycena deriva del grec  "mýkes" fong. Diu la llegenda que el nom de la ciutat de Micenes (Mykēnē, apareix en escrits d’Homer) deriva de la paraula grega "μύκης mykēs" bolet, fong. El geògraf Pausànias (segle II) donava dues propostes per a l'explicació del nom de la ciutat. L'una era que Perseu, el mític fundador de la ciutat fill de Zeus i de Dànae, li havia posat aquest nom per la funda de la seva espasa, que ell anomenava "mykēs" bolet. L'altra era perquè al lloc on va decidir crear la ciutat hi havia molts bolets.

Aquesta espècie és un demostrat bioacumulador de l’element bor.

Família Mycenaceae

  

                     
Llegiu  l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Xerocomellus chrysenteron (Bull.) Šutara

NOMS: Mataparent de carn groga. Castellà: Boleto de carne amarilla. Boleto cuarteado. Èuscara: Onddo urregorri. Francès: Bolet à chair jaune. Bolet chrysentéron. Anglès: Red cracking bolete. Alemany: Gemeiner Rotfußröhrling.

Surt a la tardor en pinars, prats i vores de camins

SINÒNIMS: Boletus communis Bull.;  Xerocomus communis (Bull.) Bon.; Xerocomus chrysenteron (Bull.) Quél.  

HÀBITAT: Surt a la tardor a les pinedes, prats i vores de camins

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu convex que va prenent la forma aplanada, de 3-8 cm de diàmetre, amb la cutícula seca vellutada de color beix, marró o verdós, que es quarteja amb facilitat, mostrant la carn rogenca que cobreix.

Peu de color groc i vermell a la base

Himeni format per tubs de color groc que prenen coloració blavosa en tocar-los. Porus grans i poligonals.

Peu o estípit de 3 a 10 cm d’alçada per 0,5-2 cm d’ample, sense anell, de color groc i vermellós a la base.

Carn groga però rogenca immediatament baix de la cutícula, es fa blavosa al tall, esponjosa i blana

Himeni amb tubs de color groc

COMESTIBILITAT: És comestible, de sabor i olor agradable, però la textura de la carn és blana, massa esponjosa i es fa malbé ràpidament.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Teofrast (327-287 a.de C.), filòsof i naturalista, en la seua "Historia Plantorum" diu: " A pesar de no posseir arrels, ni tiges, ni fulles, ni fruits, els fongs, pertanyen al regne vegetal". Va definir els fongs com a plantes imperfectes, exemptes d'arrels, de fulles, de flors i de fruits. Aquesta idea s’ha mantingut fins molt recentment que es considera que els fons pertanyen a un regne propi: el regne Fungi.

Cutícula seca vellutada 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Xerocomellus deriva del grec "xerós" sec, àrid i "kóme" corona, és a dir, amb el capell sec, eixut. L’epítet específic chrysenteron ve del grec “χρυσόϛ chrysós” or, i de “εντερον enteron” intern, a dins, per la carn groga del color de l’or.

Boletus communis va ser descrit per primera vegada per Pierre Bulliard en 1789 i en 1791 li va canviar el nom a Boletus chrysenteron. En 1888, Lucien Quélet el va renombrar Xerocomus chrysenteron i, finalment, Josef Šutara li va donar el nom actual Xerocomellus chrysenteron en 2008.

Família Boletaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Lepiota pseudolilacea Huijsman.

NOMS: Castellà: Galanperna mortal. Èuscara: Galanperna hiltzaile. Neerlandès: manchetparasolzwam.

Lepiota pseudohelveola surt a la tardor en pinars

SINÒNIMS: Lepiota pseudohelveola Kühner ex Hora.

HÀBITAT: Surt a la tardor als pinars i boscos amb Quercus i altres coníferes.

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de fins 4 cm de diàmetre, en principi convex però va fent-se pla, amb ample mamelló; cutícula de color marró més obscur al centre i va trencant-se en esquames eriçades més claretes deixant veure el fons blanquinós.

Himeni de làmines lliures, lleugerament ventrudes i blanquinoses

Làmines lliures i ventrudes

Peu o estípit més llarg de el diàmetre del capell i un poc més gruixut a la base i buit (fistulós). Té anell membranós, fràgil, amb esquames com les del capell

Carn minsa, esblanqueïda, amb olor i lleuger sabor de canyella.

COMESTIBILITAT: És una espècie molt perillosa, verinosa i mortal. Conté el mateix verí que la Amanita phalloides.

Pot confondre’s amb altres Lepiota com L. sublaevigata, L. lilacea o L. cristata però són totes tòxiques mortals, raó per la qual cal rebutjar-les totes. Més perillós és la confusió amb alguna espècie de Tricholoma però aquests no tenen anell i el peu no es separa amb facilitat del capell.

Capell cobert d'esquames eriçades brunenques

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Aquesta espècie conté amatoxines, les rresponsables de provocar l’anomenat síndrome fal·loïdià (que rep aquest nom per l’Amanita phalloides, la major responsable de morts per intoxicació de bolets). L’emmetzinament sol ser greu perquè els símptomes tarden en aparèixer, la qual cosa facilita que la toxina haja passat totalment a la sang quan es manifesten els primers efectes.

Peu amb anell membranós amb esquames concolores amb el capell

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Lepiota deriva del grec “λεπίς lepìs” esquama, i “οὖς, ωτόϛ oús, otós” barret, és a dir, amb el barret esquamós. L’epítet específic pseudolilacea, ve del del grec "pseúdos" fals, aparent, i del persa “lilák” color lila, violeta clar. L’epítet del sinònim pseudohelveola ve "pseúdos" fals, aparent, i “helveolus, -a, um” diminutiu de "hélvus" que significa groguenc o ros, perquè és molt pareguda a Lepiota helveola

Hi ha la var. sabulosa que surt a les dunes dels pinars pròxims al litoral.

Família Agaricaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.