Lycoperdon perlatum Pers.

NOMS: Pet de llop perlat. Bufa de bou. Bufa de monja. Fumoses. Castellà: Cuesco de Lobo. Bejín areolado. Èuscara: Astaputz perladun. Otsoputza. Gallego: Fungato. Francès: Vesse de loup perlé. Anglès: Common puffball. Warted puffball. Gem-studded puffball. Devil's snuff-box. Alemany: Flaschen-Stäubling. Flaschenbovist. Neerlandès: Parelstuifzwam.

Surten a la tardor, sols o en grups

SINÒNIMS: Lycoperdon gemmatum Batsch

HÀBITAT: Surt a la tardor, sols o en grups, en pinars, carrascars i altres tipus de bosc, amb predilecció per les coníferes

De jove és de color blanc

DESCRIPCIÓ: Carpòfor globós, piriforme amb el peu descobert, de fins 5 cm de diàmetre, de color blanc de jove i brunenc de madur, amb petits grànuls de color crema que cauen quan és madur, deixant un senyal. La gleva és blanca i ferma al principi però va convertint-se en una massa de pols marró, les espores, que és expulsada a l’exterior per l’ostíol superior quan es prem la paret del cos fructífer per algun animal o per les gotes d’aigua de pluja. Un mètode de dispersió d’espores similar el de les estrelles de terra (Geastrum sp.)

Gleva blanca de carn ferma quan és jove

COMESTIBILITAT: És comestible quan és jove i la carn de la gleva encara és blanca, però no té valor culinari.

Pot confondre’s amb Lycoperdon molle però aquest té els grànuls més petits i no deixen marca, de manera que presenten un exoperidi llis quan són madurs.

De madur pren una coloració brunenca

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES:  Molts fongs del gènere Lycoperdon, són importants per als insectes, sent utilitzats per algunes espècies per a l'habitatge i per a la reproducció. L'escarabat Lycoperdina bovistae, per exemple, es reprodueix en el pet de llop comú i en altres espècies pet de llop, igual que diverses mosques de les famílies Chloropidae, Mycetophilidae i Phoridae.

Quan madura la gleva és una massa purulenta per poder ser expulsada

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere  Lycoperdon deriva del grec “λύκος lykos” llop, i “πέρδον perdon” pet, és a dir, pet de llop, per l’efecte visual de l’eixida de les espores. L’epítet específic perlatum ve del llatí “perlate” generalitzat, perquè és molt comú, o potser de l’italià “perla” per l’efecte dels grànuls sobre el carpòfor que semblen perletes.

Treballs de laboratori han descobert que l’extracte de pet de llop perlat té substàncies antimicrobianes i antifúngiques. Tot i això, les espores tenen nombroses espines microscòpiques que poden causar la irritació greu dels pulmons quan s’inhalen directament (Lycoperdonosi). A més a més els cossos fructífers poden acumular plom i mercuri.

Lycoperdon perlatum  va ser descrit per primera vegada en la literatura científica en 1796 pel micòleg Christiaan Hendrik Persoon. És la espècie tipus del gènere Lycoperdon.

Família Agaricaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Infundibulicybe meridionalis (Bon) Pérez-De-Greg.

NOMS: francès: Clitocybe méridional, Clitocybe feutré variété méridionale. Alemany: Graufilziger Trichterling.

Surt a la tardor als pinars

SINÒNIMS: Clitocybe squamulosoides var. meridionalis Bon; Clitocybe meridionalis (Bon) P. Roux

HÀBITAT: Surt a la tardor als pinars de pi blanc (Pinus halepensis) o pinaster

Peu concolor amb el barret i carn blanca

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de 4 a 7 cm de diàmetre, En forma d’embut però amb mamelló al fons i el marge revolut; amb el temps va aplanant-se. Cutícula lleument esquamosa, de color bru.

Himeni de làmines decurrents, arquejades i prou atapeït, primer blanques i fent-se gradualment de 

color cafè amb llet, com el barret però més clar.

Làmines decurrents

Peu o estípit cilíndric, de 3-5 x 0,5-1,5 cm, concolor amb el barret o potser més pàl·lid.

Carn minsa, blanquinosa d’olor ciànic.

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: L'ús de fongs pels éssers humans es remunta a la prehistòria. Ötzi l'Home del Gel, una mòmia ben conservada d'uns 5300 anys, del Neolític, que es va trobar congelat als Alps austríacs, portava dues espècies de bolets que s'han pogut utilitzar com a esca (Fomes fomentarius), o amb fins medicinals (Piptoporus betulinus). Els pobles antics han utilitzat els fongs com a font d'aliment durant milers d'anys, sovint sense saber-ho, en la preparació de pa amb llevat i els sucs fermentats.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Infundibulicybe ve de “infundibulum” embut, i “κυβη cybe” cap, per la forma d’embut que prenen els capells. L’epítet específic meridionalis ve de “meridies” migdia, meridional, del sud perquè no apareix a les terres del nord. 

Família Tricholomataceae

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Mycena pura (Pers.) P. Kumm

NOMS: Micena neta. Pimpinella. Castellà: Micena pura. Èuscara: Kanpaitxo arbuisain. Kanpaitxo arrosa. Francès: Mycene pure. Italià: Micena lilla. Anglès: Lilac bonnet. Amethyst agàric. Alemany: Gemeiner Rettich-Helmling. Neerlandès: Gewoon elfenschermpje.

Capell de color molt variable

SINÒNIMS: Agaricus purus Pers.; Mycena pseudopura Cooke.

HÀBITAT: Apareix en pinars, carrascars o boscos mixtes des de finals de l’estiu i la tardor.

DESCRIPCIÓ: És una de les micenes més comuns i variable en quant a mida i color. Capell, barret o píleu de 1,5 a 5 cm de diàmetre, en principi convex que acaba aplanant-se, amb mamelló central, de color entre lila molt clar i blavós, inclús blanquinós o groguenc. Els marges són estriats per transparència, especialment en temps humit, doncs són higròfans (absorbeix humitat).

Peu fistulós 

Himeni de làmines escotades, separades, ventrudes, amples, amb lamel·les, de color blanquinós o lila clar.

Peu o estípit llis, buit, un poc més ample a la base, de 2 a 7 cm d’alçada per 2,5 a 5 mm d’ample, de color més obscur que el capell.

Himeni amb làmines ventrudes i separades

Carn minsa que fa olor de rave

COMESTIBILITAT: És considerada tòxica, que pot produir trastorns intestinals i la síndrome psicotròpica que consisteix en al·lucinacions visuals, acceleració del ritme cardíac, nàusees, diarrees i vòmits.   

Es pot confondre amb moltes espècies d’aquest gènere, com per exemple Mycena rosea però aquesta té el capell tot de color de rosa i és més gran.  

Capell mamellonat

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: A diferència de les plantes, que produeixen el seu propi aliment amb l'energia de la llum, els fongs són com versions en miniatura dels nostres estómacs, però com si s'hagueren tornat del revés. Els fongs per alimentar-se alliberen enzims fora dels seus cossos que descomponen els aliments en partícules més petites per a poder absorbir-les. Aquesta estratègia d'alimentació significa que els fongs sempre viuen en i sobre el seu menjar.

Cutícula de color variable de marge estriat per transparència

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Mycena deriva del grec  "mýkes" fong. Diu la llegenda que el nom de la ciutat de Micenes (Mykēnē, apareix en escrits d’Homer) deriva de la paraula grega "μύκης mykēs" bolet, fong. El geògraf Pausànias (segle II) donava dues propostes per a l'explicació del nom de la ciutat. L'una era que Perseu, el mític fundador de la ciutat fill de Zeus i de Dànae, li havia posat aquest nom per la funda de la seva espasa, que ell anomenava "mykēs" bolet. L'altra era perquè al lloc on va decidir crear la ciutat hi havia molts bolets.

Aquesta espècie és un demostrat bioacumulador de l’element bor.

Família Mycenaceae

  

                     
Llegiu  l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.