Phellodon tomentosus (L.) Banker

NOMS:  Castellà: Hidno tomentoso. Hidno zonado del alcornoque. Francès: Hydne tomenteux. Anglès: Zoned Phellodon. Zoned cork hydnum. Woolly Tooth. Alemany: Becherförmiger, Duftstacheling, Dennestekelzwam.

Els capells tendeixen a fusionar-se

SINÒNIMS: Hydnum tomentosum L.

DISTRIBUCIÓ: Es troba per Europa, Àsia i Amèrica del Nord

HÀBITAT: Surt al final de l’estiu i la tardor als pinars, en la molsa, diversos individus amb els barrets concrescents

Zones concèntriques amb el marge blanquinós

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de 2 a 5 cm de diàmetre, circular, deprimit o amb forma d’embut, de color bru a blanquinós, amb zones circulars concèntriques de més obscur al centre a més clar en la part exterior que és vellutada. Tenen tendència a fusionar-se els capells.

Himeni d’agullons curts (1-2 mm.) decurrents, de color gris blanquinós primer i marró grisenc després.

Peu o estípit molt curt, i de vegades sèssil, llis o un poc fibril·lós, de color marró clar o fosc, normalment central

Carn prima i coriàcia de color marró, de gust picant

Himeni format per curts agullons decurrents

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari. No és comestible per la carn corretjosa.

Pot confondre’s amb Phellodon niger però aquest és més gran i té un color gris terrós, porpra-negre i gris al marge.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Als bolets els himenis, a la part inferior del capell des del peu fins al marge, poden tindre diferents aspectes: Làmines com el bolet més conegut i més buscat, el rovelló, que a La Costera coneguem com pebràs (Lactarius sanguifluus); Tubs amb un orifici per on surten les espores, com el bolet de pi, que nosaltres anomenem fong, (Suillus granulatus); amb plecs com el bolet flabel·lat (Tapinella panuoides); o amb agullons com el picornell (Hydnum repandum) o aquest mateix Phellodon tomentosus.

Carn minsa i coriàcia de color marró

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Phellodon deriva del grec "phellós" suro, i  del grec jònic "odón" dent, és a dir, amb espines o dents amb consistència de suro. L’epítet específic tomentosus és una paraula llatina que significa esponjós, vellutat, per la cutícula.

Va ser descrit en primer lloc com Hydnum tomentosum per Carles Linné en 1753, i va ser transferit al gènere Phellodon per Howard James Banquer en 1906.

Família Bankeraceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Lycoperdon perlatum Pers.

NOMS: Pet de llop perlat. Bufa de bou. Bufa de monja. Fumoses. Castellà: Cuesco de Lobo. Bejín areolado. Èuscara: Astaputz perladun. Otsoputza. Gallego: Fungato. Francès: Vesse de loup perlé. Anglès: Common puffball. Warted puffball. Gem-studded puffball. Devil's snuff-box. Alemany: Flaschen-Stäubling. Flaschenbovist. Neerlandès: Parelstuifzwam.

Surten a la tardor, sols o en grups

SINÒNIMS: Lycoperdon gemmatum Batsch

HÀBITAT: Surt a la tardor, sols o en grups, en pinars, carrascars i altres tipus de bosc, amb predilecció per les coníferes

De jove és de color blanc

DESCRIPCIÓ: Carpòfor globós, piriforme amb el peu descobert, de fins 5 cm de diàmetre, de color blanc de jove i brunenc de madur, amb petits grànuls de color crema que cauen quan és madur, deixant un senyal. La gleva és blanca i ferma al principi però va convertint-se en una massa de pols marró, les espores, que és expulsada a l’exterior per l’ostíol superior quan es prem la paret del cos fructífer per algun animal o per les gotes d’aigua de pluja. Un mètode de dispersió d’espores similar el de les estrelles de terra (Geastrum sp.)

Gleva blanca de carn ferma quan és jove

COMESTIBILITAT: És comestible quan és jove i la carn de la gleva encara és blanca, però no té valor culinari.

Pot confondre’s amb Lycoperdon molle però aquest té els grànuls més petits i no deixen marca, de manera que presenten un exoperidi llis quan són madurs.

De madur pren una coloració brunenca

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES:  Molts fongs del gènere Lycoperdon, són importants per als insectes, sent utilitzats per algunes espècies per a l'habitatge i per a la reproducció. L'escarabat Lycoperdina bovistae, per exemple, es reprodueix en el pet de llop comú i en altres espècies pet de llop, igual que diverses mosques de les famílies Chloropidae, Mycetophilidae i Phoridae.

Quan madura la gleva és una massa purulenta per poder ser expulsada

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere  Lycoperdon deriva del grec “λύκος lykos” llop, i “πέρδον perdon” pet, és a dir, pet de llop, per l’efecte visual de l’eixida de les espores. L’epítet específic perlatum ve del llatí “perlate” generalitzat, perquè és molt comú, o potser de l’italià “perla” per l’efecte dels grànuls sobre el carpòfor que semblen perletes.

Treballs de laboratori han descobert que l’extracte de pet de llop perlat té substàncies antimicrobianes i antifúngiques. Tot i això, les espores tenen nombroses espines microscòpiques que poden causar la irritació greu dels pulmons quan s’inhalen directament (Lycoperdonosi). A més a més els cossos fructífers poden acumular plom i mercuri.

Lycoperdon perlatum  va ser descrit per primera vegada en la literatura científica en 1796 pel micòleg Christiaan Hendrik Persoon. És la espècie tipus del gènere Lycoperdon.

Família Agaricaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Infundibulicybe meridionalis (Bon) Pérez-De-Greg.

NOMS: francès: Clitocybe méridional, Clitocybe feutré variété méridionale. Alemany: Graufilziger Trichterling.

Surt a la tardor als pinars

SINÒNIMS: Clitocybe squamulosoides var. meridionalis Bon; Clitocybe meridionalis (Bon) P. Roux

HÀBITAT: Surt a la tardor als pinars de pi blanc (Pinus halepensis) o pinaster

Peu concolor amb el barret i carn blanca

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de 4 a 7 cm de diàmetre, En forma d’embut però amb mamelló al fons i el marge revolut; amb el temps va aplanant-se. Cutícula lleument esquamosa, de color bru.

Himeni de làmines decurrents, arquejades i prou atapeït, primer blanques i fent-se gradualment de 

color cafè amb llet, com el barret però més clar.

Làmines decurrents

Peu o estípit cilíndric, de 3-5 x 0,5-1,5 cm, concolor amb el barret o potser més pàl·lid.

Carn minsa, blanquinosa d’olor ciànic.

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: L'ús de fongs pels éssers humans es remunta a la prehistòria. Ötzi l'Home del Gel, una mòmia ben conservada d'uns 5300 anys, del Neolític, que es va trobar congelat als Alps austríacs, portava dues espècies de bolets que s'han pogut utilitzar com a esca (Fomes fomentarius), o amb fins medicinals (Piptoporus betulinus). Els pobles antics han utilitzat els fongs com a font d'aliment durant milers d'anys, sovint sense saber-ho, en la preparació de pa amb llevat i els sucs fermentats.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Infundibulicybe ve de “infundibulum” embut, i “κυβη cybe” cap, per la forma d’embut que prenen els capells. L’epítet específic meridionalis ve de “meridies” migdia, meridional, del sud perquè no apareix a les terres del nord. 

Família Tricholomataceae

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.