Prunus persica (L.) Batsch

NOMS: Bresquillera. Melicotoner. Presseguer. Castellà : Duraznero. Durazno. Melocotonero. Pavía. Èuscara: Mertxikondoa. Gallego: Pexegueiro. Occità: Albergièr. Perseguèr. Portuguès: Pessegueiro. Italià: Pesco. Francès: Pêcher. Anglès: Peach tree. Alemany: Pfirsichbaum. Neerlandès: Perzik. Grec: Ροδιά. Ροδακινιά.

Les flors apareixen abans que les fulles

SINÒNIMS: Amygdalus persica L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània. D’origen Xino-Japonesa i iraniana.

HÀBITAT: Cultivat als camps

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre petit caducifoli de fins 6 metres d’alçada, amb el tronc d’escorça llisa de color cendrós, que van desprenent-se en làmines.

Fulles llargament lanceolades i acuminades

Fulles de distribució esparsa, simples, lanceolades i acuminades, glabres, de color verd brillant, amb el marge finament serrat i curt pecíol amb dues petites glàndules a prop del limbe.

Nombrosos estams de llarg filament

Flors que apareixen abans que les fulles, solitàries, sèssils o amb peduncle molt curt, de color rosa viu, amb calze format per un tub acabat en cinc lòbuls tomentosos; corol·la de 2-3,5 cm de diàmetre, amb cinc pètals lliures. Androceu amb nombrosos estams de llarg filament. Gineceu d’ovari súper amb estil i estigma capitat. Floreix en febrer, març i abril.

Fruits en drupa de pell vellutada

Fruit en drupa (fruita de pinyol) globosa i suculenta, amb la pell vellutada i una costella longitudinal, groguenca i vermellosa. Aquesta fruita de carn groga i dolça, d’aroma agradable (mesocarp), conté una sola llavor tancada en una closca dura, com una ametlla (endocarp). La llavor conté cianur, com les ametlles amargues, el que la fa perillosa per a la salut humana.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Drupa ve del grec δρύππα (oliva madura) que va passar al llatí druppa (oliva). La drupa és un tipus de fruit simple indehiscent carnós, que està format per l'epicarpi (la pell exterior), el mesocarpi (la polpa) i l'endocarpi (el pinyol) el qual a dins té una llavor. Totes les espècies del gènere Prunus tenen el fruit en forma de drupa.

USOS I PROPIETATS: Els fruits és consumeixen en alimentació, fresc, en confitura o melmelada. La bresquilla o préssec conté proteïna, potassi, ferro i vitamina A, C i àcid fòlic (vitamina B).

El fruit té propietats antioxidants i lleugerament laxants. Les fulles en infusió tenen aplicació en medicina popular per combatre la tos i com porgant. El suc de les fulles tendres eliminen les taques, grans i impureses de la pell.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Prunus ve del llatí “prunus”, que deriva del grec “προύνη”, que era el nom que li donaven a les prunes silvestres. El nom genèric persica, del llatí “persicus, -a, -um” és un epítet geogràfic que indica procedència de Pèrsia. Els noms comuns de melicotoner (català) i melocotonero (castellà) deriven del llatí “malus” i “cotonus” poma i cotonós, en referència a la pell del fruit.

Va ser introduïda a Europa, a través de Pèrsia, per Alexandre el Gran al 300 aC. tot i que va ser Roma l’encarregada de propagar el seu cultiu com arbre fruiter per tota Europa. Però el seu origen és Xina i Japó, on aquests fruit està lligat a l’art, el folklore i les tradicions. Un heroi japonès de llegenda, Momomató,  el nen préssec, va nàixer d’una bresquilla que anava surant riu avall. La tradició xinesa té a la bresquilla com símbol de longevitat, i hi ha llegendes que la relacionen amb la immortalitat.

A Europa es conreen diverses varietats des de que el rei Lluís XIV va fer que el seu jardiner La Quitine desenvolupara 33 conreessis diferents al seu hort de Versalles. La influència de la cort francesa de l’època va fer la resta.

Ha anat millorant-se la qualitat dels seus fruits mitjançant encreuaments al llarg del temps. Actualment existeixen diversos conreessis i varietats com les nectarines, amb la pell llisa sense pèls, i els paraguaios, aixafats i rodons. Espanya és la segona productora europea, després d’Itàlia, i la quarta del món amb més d’un milió de tones anuals.

Va ser descrit primer per Carles Linné amb el nom de Amygdalus persicus, i publicat en Species Plantarum, vol. 1, p. 472 en 1753. Psteriorment Stokes el va atribuir al gènere Prunus i ho va publicar en A Botanical Materia Medica, vol. 3, p. 100 en 1812.

Família Rosaceae

Pisolithus arhizus (Scop.) Rauschert

NOMS: Cudol polsós. Pota de cavall bruna. Castellà: Maza tintorera. Pisolito tintóreo. Èuscara: Astaputz tintatzaile. Angles: Bohemian truffle. Horse dung fungus. Dyemaker's Puffball. Alemany: Gemeiner Erbsenstreuling.

Surt a les primaveres plujoses i a la tardor

SINÒNIMS: Lycoperdon arrizon Scop.; Pisolithus tinctorius (Pers.) Coker et Couch.

HÀBITAT: Surt a la primavera i la tardor, mig soterrat en sòls sorrencs, en camps de conreu, vores de camins i clarianes de pinars o boscs de tot tipus. Aquest de la partida de les Fontanelles de Vallada

Peridi rugós de color marró groguenc

DESCRIPCIÓ: Carpòfor de 5-15 cm, globós o piriforme que recorda una maça. El peridi és rugós, de color marró groguenc que al madurar es trenca en plaques poligonals per soltar les espores. La gleva o himeni està formada per molts alvèols globosos disposats en capes ben diferenciades: la capa inferior l’ocupen els immadurs, de color groc, la mitjana té un color marró obscur i la superior de color terrós, molt pulverulenta. El peu quasi no existeix. La carn té olor fúngic agradable i sabor dèbil.

Alvèols globosos disposats en capes diferenciades

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari. Abans de madurar s’empra com a tint color xocolata en salses per a plats de caça.

De jove pot confondre’s amb alguna espècie del gènere Scleroderma.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Pisolithus deriva del grec "písos" pèsol, i "líthos" pedra, és a dir, pedra amb pèsols, en referència als peridíols o alvèols multicolors de la gleva, envoltats pel peridi que sembla una pedra. L’epítet específic arhizus està format pel prefix privatiu grec "α- a-" sense, i “ῥίζα rhiza” arrel, és a dir, sense arrel.

S’empra en repoblacions forestals per micorizar pins i altres espècies, per millorar la seua productivitat, doncs enriqueix sòls pobres.

S’extrau un tint per a la roba molt fort amb una ampla gama de colors càlids, des del groc obscur al marró obscur xocolata, depenent de l’edat de l’exemplar i de la combinació amb els minerals de l’aigua del tint. 

Al madurar es trenca per alliberar les espores al vent

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els fongs, com que no tenen clorofil·la ni pigments foto o quimiosintètics, han de relacionar-se amb altres sers vius per a sobreviure buscant els nutrients orgànics, doncs han d'obtindre el carboni necessari per a constituir els seus teixits a partir de substàncies orgàniques, ja siguen vives o mortes.

Bàsicament els fongs es divideixen en sapròfits, que s’alimenten de matèria morta o en descomposició; paràsits, que colonitzen animals, vegetals o altres fongs i viuen a costa d’ells provocant malalties o inclús la mort; o en simbiosi, com aquests Pisolithus, que viuen establint una relació simbiòtica mitjançant la qual el fong obté l’excés de sucres de reserva del vegetal, bàsicament midó, i a canvi uneix el seu miceli a les arrels augmentant significativament l’aparell radical del vegetal.

Família Sclerodermataceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Calendula officinalis L.

NOMS: Boixac. Calèndula. Boixac de jardí. Llevamà de jardí. Castellà: Caléndula. Maravilla. Gallego: Lenzoa. Herba centella. Èuscara: Ilena. Ilherrilili. Aingeru Lorea. Occità: Gaug. Portuguès: Maravilhas. Boninas. Francès: Souci officinal. Souci. Italià: Calendula. Fiorrancio coltivato. Angles: Garden Marigold. Pot Marigold. Alemany: Garten-Ringelblume. Neerlandès: Tuingoudsbloem. Grec: Καλεντούλα. Νεκρολούλουδα.

Surt naturalitzada en zones ruderals, camins i camps

SINÒNIMS: Caltha officinalis (L.) Moench

DISTRIBUCIÓ: D’origen desconegut. Mediterrània

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Chenopodietalia muralis. Cultivada con planta ornamental però també surt naturalitzada en camps de conreu, camins i amb la vegetació ruderal.

Pot arribar a fer mig metre d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta anual, tot i que de vegades es comporta com perenne però de vida curta, multicaule, que pot arribar fins al mig metre d’alçada, amb les tiges lignificades a la base i cobertes de pèls glandulars.

Fulles sèssils i pubescents

Fulles de distribució alterna, sèssils i fins i tot amplexicaules les superiors. Oblan-lanceolades, pubescents, amb el marge enter, dentat i de vegades ondulat.

Capítols grans amb lígules exteriors i flòsculs en botó central

Flors en capítols, de fins 7 cm de diàmetre, amb bràctees involucrals llargament lanceolades, amb pèls, i molt més curtes que les lígules exteriors de color groc o taronja; el botó central format per flòsculs que poden ser de color groc, taronja o marró. Floreix d’abril a octubre.

Aquenis de tres formes diferents

Fruit en aquenis sense vil·là de formes diferents: uns recorbats, altres tuberculats i encara altres costelluts.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els fruits del boixac surten de les flors ligulades, ja que les flors tubuloses del botó central són masculines. S’originen tres tipus diferents de fruits, uns són vorejats d’amples ales membranes per ser dispersats pel vent; altres porten pèls ganxuts al dors per enganxar-se al pèl dels animals i poder germinar lluny de la planta mare; i un tercer tipus que no presenta cap dispositiu especial per poder germinar al mateix lloc.

Bràctees involucrals no arriben a la meitat de les lígules

USOS I PROPIETATS: La inflorescència té propietats antipirètica, demulcent i vulnerària. El ungüent fet amb els pètals es pot utilitzar per combatre la inflamació o sequedat de la pell: ferides, èczema sec, irritació dels mugrons en la lactància, escaldadura i eritema solar. A més és antifúngica i astringent. (Mètode)

És una espècie molt emprada en jardineria, per la qual cosa s’han desenvolupat diverses varietats. 

Hom diu que repel·leix els insectes i les arrels secreten substàncies que allunyen els cucs de terra.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Calendula ve del llatí “calendae” que significa primer dia del mes, amb una terminació en diminutiu, és a dir, petit calendari, o a través dels mesos, perquè amb l’obertura i tancament dels capítols marcava la duració del dia i té un llarg període de floració. L’epítet específic officinalis vol dir medicinal, s'aplica a moltes espècies que des de fa molt temps han estat considerades medicinals.

L’ús del boixac està documentat des de l’Antiga Grècia. A l’Edat Mitjana l’emperador Carlemany va emetre la  Capitulare de villis vel curtis imperii mitjançant la qual animava els seus súbdits a cultivar una sèrie d’herbes i condiments que no haurien de faltar mai als seus camps, entre les quals estava el “solsequian” que s’identifica amb la Calendula officinalis.

Calendula officinalis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, vol. 2: 921, 1753

Família Compositae, (Asteraceae)

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A