Cakile maritima Scop.

NOMS: Rave de mar. Ravenissa de mar. Castellà : Oruga marítima. Rucamar. Gallego: Caquila. Eiruga marina. Portuguès: Eruca-marítima. Eruca marinha. Francès: Cakilier maritime. Roquette de mer. Italià: Baccherone. Ravastrello marittimo. Anglès: European Searocket. Sea Rocket. Alemany: Meersenf. Neerlandès: Zeeraket. Grec: Κακίλη η παράλια.

Creix en arenals i platges ruderalitzades

SINÒNIMS: Bunias cakile L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Glaucio-Cakilion. Arenals marítims, platges pedregoses, ruderalitzades i en espais degradats i nitrificats per les deixalles de les marees marines. Aquests exemplars de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Síliqua indehiscent

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta anual amb tiges de fins 40 cm, de color verd clar, glabres, i amb llarga arrel pivotant. Ramificada des de la base amb branques ascendents o rastreres.

Fulles carnoses

Fulles peciolades, dividides, pinnatífides, amb lòbuls desiguals sencers o dentats, carnoses i lluentes

Calze amb quatre sèpals erectes

Flors en raïm terminal que va allargant-se a la fructificació. Calze amb quatre sèpals erectes verds i glabres, amb bossa a la base. Corol·la amb quatre pètals en creu de color violaci, lliures, de llarga ungla i escotats a l’àpex. Androceu amb sis estams dels quals els dos laterals són més curts que els quatre centrals (tetradínams). Gineceu amb estigma sèssil.

Fruit en dues parts ben diferenciades

Fruit en síliqua indehiscent quatre vegades més llarg que ample, paregut a una punta de fletxa, coriàcia, amb dues parts clarament diferenciades: el inferior més petit, persistent i amb dues extensions laterals; i el superior caduc, de secció quadrangular i àpex agut, que sura en l’aigua per a dispersar les llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una característica de l’androceu de les crucíferes és que és tetradínam, és a dir, que consta d’un primer verticil format per dos estams curts i un segon amb quatre de més llargs, tots sis drets al voltant del pistil.

Androceu tetradínam

USOS I PROPIETATS: El suc de la planta fresca s’empra en medicina popular com antiescorbútica perquè és rica en vitamina C. Els brots tendres s’afegeixen a les amanides per donar un punt picant semblant a la mostassa.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere  Cakile deriva de “kakeleh” el nom de la planta en àrab. L’epítet específic marítima ve del llatí “maritimus, -a, -um” marítim, marí, perquè apareix, en terres baixes, en zones de costa.

Família Cruciferae (Brassicaceae)

Rickenella fibula (Bull.) Raithelh

NOMS: Castellà: Seta broche. Onfalina alfiler. Francès: Omphale bibelot. Onphale aiguille. Anglès: Orange Mosscap. Alemany: Orangerote. Gemeine Heftelnabeling. Neerlandès: Oranjegeel trechtertje.

Surt sobre la molsa de indrets frescs

SINÒNIMS: Agaricus fibula Bull.;  Mycena fibula  Fr. ex Bull.

HÀBITAT: Surt a la tardor i també a les primaveres plujoses, sobre la molsa de pinars i carrascars frescs.

DESCRIPCIÓ: Capell de petita mida (menys d’1 cm de diàmetre) que surt primer amb forma semiesfèrica i després va fent-se deprimit pel centre, umbilicat, amb el marge ondejant i estriat per transparència de les làmines de l’himeni. Cutícula de color ataronjat, més clar cap al marge.

Himeni amb làmines decurrents

Himeni de làmines color crema, arquejades, espaiades, relativament prou gruixudes i molt decurrents, amb lamel·les.

Peu llarg, cilíndric, fi, recte però de vegades corbat, llis, de color taronja.

Carn minsa, membranosa, de gust dolç i color ataronjat.

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari

Pot confondre’s amb Mycena acicula, però aquesta no té les làmines decurrents

Bolet petit amb capell deprimit al centre

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Rickenella està dedicat al micòleg alemany Adalbert Ricken (1851-1921) autor de “Vademecum für Pilzfreunde “ (Vademecum per als amants dels fongs). L’epítet específic fíbula és una veu llatina que defineix un tipus d’agulla travessera adornada amb un objecte decoratiu, per la forma del bolet amb el llarg peu i el capell.

Peu llarg i prim de color ataronjat

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els fongs es presenten en moltes mides i formes diferents. Alguns són simples cèl·lules individuals anomenats llevats, mentre que altres es desenvolupen mitjançant masses de diminuts filaments. A l’època de reproducció, una part d'aquestes masses de filaments es diferencien per formar estructures complexes que s'anomenen cossos fructífers. D’aquests els més coneguts són els bolets, com la verinosa farinera borda (Amanita phalloides), o el deliciós rovelló (Lactarius sanguifluus), però hi ha molts altres tipus de cossos fructífers com les boles (Rhizopogon roseolus) o les estrelletes de terra (Geastrum fimbriatum).

Família Rickenellaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Prunus persica (L.) Batsch

NOMS: Bresquillera. Melicotoner. Presseguer. Castellà : Duraznero. Durazno. Melocotonero. Pavía. Èuscara: Mertxikondoa. Gallego: Pexegueiro. Occità: Albergièr. Perseguèr. Portuguès: Pessegueiro. Italià: Pesco. Francès: Pêcher. Anglès: Peach tree. Alemany: Pfirsichbaum. Neerlandès: Perzik. Grec: Ροδιά. Ροδακινιά.

Les flors apareixen abans que les fulles

SINÒNIMS: Amygdalus persica L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània. D’origen Xino-Japonesa i iraniana.

HÀBITAT: Cultivat als camps

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre petit caducifoli de fins 6 metres d’alçada, amb el tronc d’escorça llisa de color cendrós, que van desprenent-se en làmines.

Fulles llargament lanceolades i acuminades

Fulles de distribució esparsa, simples, lanceolades i acuminades, glabres, de color verd brillant, amb el marge finament serrat i curt pecíol amb dues petites glàndules a prop del limbe.

Nombrosos estams de llarg filament

Flors que apareixen abans que les fulles, solitàries, sèssils o amb peduncle molt curt, de color rosa viu, amb calze format per un tub acabat en cinc lòbuls tomentosos; corol·la de 2-3,5 cm de diàmetre, amb cinc pètals lliures. Androceu amb nombrosos estams de llarg filament. Gineceu d’ovari súper amb estil i estigma capitat. Floreix en febrer, març i abril.

Fruits en drupa de pell vellutada

Fruit en drupa (fruita de pinyol) globosa i suculenta, amb la pell vellutada i una costella longitudinal, groguenca i vermellosa. Aquesta fruita de carn groga i dolça, d’aroma agradable (mesocarp), conté una sola llavor tancada en una closca dura, com una ametlla (endocarp). La llavor conté cianur, com les ametlles amargues, el que la fa perillosa per a la salut humana.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Drupa ve del grec δρύππα (oliva madura) que va passar al llatí druppa (oliva). La drupa és un tipus de fruit simple indehiscent carnós, que està format per l'epicarpi (la pell exterior), el mesocarpi (la polpa) i l'endocarpi (el pinyol) el qual a dins té una llavor. Totes les espècies del gènere Prunus tenen el fruit en forma de drupa.

USOS I PROPIETATS: Els fruits és consumeixen en alimentació, fresc, en confitura o melmelada. La bresquilla o préssec conté proteïna, potassi, ferro i vitamina A, C i àcid fòlic (vitamina B).

El fruit té propietats antioxidants i lleugerament laxants. Les fulles en infusió tenen aplicació en medicina popular per combatre la tos i com porgant. El suc de les fulles tendres eliminen les taques, grans i impureses de la pell.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Prunus ve del llatí “prunus”, que deriva del grec “προύνη”, que era el nom que li donaven a les prunes silvestres. El nom genèric persica, del llatí “persicus, -a, -um” és un epítet geogràfic que indica procedència de Pèrsia. Els noms comuns de melicotoner (català) i melocotonero (castellà) deriven del llatí “malus” i “cotonus” poma i cotonós, en referència a la pell del fruit.

Va ser introduïda a Europa, a través de Pèrsia, per Alexandre el Gran al 300 aC. tot i que va ser Roma l’encarregada de propagar el seu cultiu com arbre fruiter per tota Europa. Però el seu origen és Xina i Japó, on aquests fruit està lligat a l’art, el folklore i les tradicions. Un heroi japonès de llegenda, Momomató,  el nen préssec, va nàixer d’una bresquilla que anava surant riu avall. La tradició xinesa té a la bresquilla com símbol de longevitat, i hi ha llegendes que la relacionen amb la immortalitat.

A Europa es conreen diverses varietats des de que el rei Lluís XIV va fer que el seu jardiner La Quitine desenvolupara 33 conreessis diferents al seu hort de Versalles. La influència de la cort francesa de l’època va fer la resta.

Ha anat millorant-se la qualitat dels seus fruits mitjançant encreuaments al llarg del temps. Actualment existeixen diversos conreessis i varietats com les nectarines, amb la pell llisa sense pèls, i els paraguaios, aixafats i rodons. Espanya és la segona productora europea, després d’Itàlia, i la quarta del món amb més d’un milió de tones anuals.

Va ser descrit primer per Carles Linné amb el nom de Amygdalus persicus, i publicat en Species Plantarum, vol. 1, p. 472 en 1753. Psteriorment Stokes el va atribuir al gènere Prunus i ho va publicar en A Botanical Materia Medica, vol. 3, p. 100 en 1812.

Família Rosaceae