Corylus avellana L.

NOMS: Auràn. Avellaner. Castellà: Avellano. Ablano. Avellanero. Nochizo. Gallego: Avellaneiro. Èuscara: Urra. Urritz. Occità: Auerassèr, Avelanièr, Cauriera, Nosilhier. Portuguès: Aveleira. Avelaneira. Francès: Coudrier, Noisetier. Italià: Nocciolo comune. Anglès: Common hazel, Hazel, Hazelnut. Cobnut. Alemany: Haselbusch. Haselnuß. Haselstrauch. Neerlandès: Gewone Hazelaar. Grec: Λεπτοκαρυά. Φουντουκιά. Λεπτοκαριά.

Flors femenines de Corylus avellana

SINÒNIMS: Corylus arborea Steud.

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana

HÀBITAT: Fraxino-Carpinion. Cultivada als camps i jardins. Aquesta espècie habita els boscos humits mediterranis. Fins els 1900 metres d’altitud

Petit arbre que de vegades manté un port arbustiu

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli petit, de fins 6 metres d’alçada, de capçada ampla, que de vegades es manté com un arbust, amb varies tiges que surten des de la base, d’escorça llisa i cendrosa que va formant esquames.

Fulles doblement serrat

Fulles de distribució alterna amb curt pecíol, limbe el·líptic, apiculat, de marge doblement dentat, amb els nervis pinnats, els secundaris paral·lels, de color verd obscur. De joves cobertes de pèls per les dues cares i després l’anvers perd la pubescència.

Aments masculins

Flors unisexuals que apareixen al mateix arbre, abans que les fulles. Les masculines agrupades en densos aments penjants de 3-9 cm, que es coneix com “el moc de l’avellaner”. Les femenines en grups d’1-4, amb dues bràctees involucrals d’àpex dentat o laciniat, persistents, de les quals només sobresurten els estigmes vermells. Floreix en gener, febrer i març.

Fruit en aqueni globós

Fruit en aquenis arrodonits, amb closca lignificada de color marró, molt apreciats com fruits secs (les avellanes)

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes anemòfiles es pol·linitzen pel vent, raó per la qual no necessiten desenvolupar flors cridaneres per atraure els insectes però fan una gran despesa d’energia fent una quantitat extraordinària de pol·len per assegurar la fecundació de les flors femenines, ja que la major part del pol·len es perd, arrossegat pel vent, sense trobar una flor que fecundar.

Flors masculines en ament

USOS I PROPIETATS: Els fruits són apreciats i es consumeixen com fruits secs o en rebosteria.

En medicina popular s’empra la infusió dels aments per les propietats sudorífiques; les fulles per les propietats vasoconstrictores i antivaricoses, i el fruit com antialopècic.

Flors femenines en grups d'1-4 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Corylus deriva del grec "κόρυς córys" casc, per la forma de la closca del fruit. L’epítet específic avellana ve de la ciutat d”Abella”, abans dita “Avella”, situada a la Campània italiana, al nord de Nola, coneguda des d’antic pels seus avellaners, la “Nux avellana” o “avellana” de Plini.

Fruit embolcallat per les bràctees

El calendari celta associava cada més a un arbre o planta i l’avellaner, al que anomenaven “coll”, era el que comprenia des del dia 5 d’agost fins l’1 de setembre, possiblement perquè és en aquestes dates que fructifica les delicioses avellanes.

Els saurins eren gent que sabia trobar l’aigua, allà on es trobara, utilitzant, entre altres coses, una vareta d’avellaner. Entre els estris utilitzats per aquest menester, la vareta d’avellaner és la més pràctica i comuna. Es mou amunt i avall quan es localitza l’aigua.

Tot i que darrerament ha disminuït la producció, l’avellana de Reus té denominació d’origen. Al Museu de l’avi del blog amic Pont d’Enseula podeu gaudir d’un apunt interessant.  

Corylus avellana va ser descrit per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 998–999. 1753.

Família Betulaceae

Echinophora spinosa L.

NOMS: Equinòfora, Fenoll marí. Equinòfora espinosa. Pastanaga marina. Castellà: Zanahoria bastarda. Zanahoria marina. Equinofora. Portuguès: Crithmo bastardo. Francès: Panais épineux. Italià: Carota spinosa. Finocchio di mare spinoso. Pastinaca marina. Anglès: Echinophora, Prickly samphire. Alemany: starre Stacheldolde.

Es cria en platges i dunes vora mar

SINÒNIMS: Selinum spinosum (L.) E.H.L.Krause

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Ammophilion arundinaceae. Habita en platges i dunes del litoral, fins els 50 metres d’altitud. Aquestes de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Fulles i tiges carnoses

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

Flors amb pètals desiguals, els exteriors majors

DESCRIPCIÓ: Herba de fins mig metre d’alçada, carnosa però rígida i molt ramificada, de tiges estriades amb la base lignificada subterrània. Les tiges i les fulles estan recobertes d’una grossa cutícula per a poder suportar la sal marina i la sequera.

Fulles pinnatisectes amb segments acabats en espina

Fulles de distribució alterna, pinnatisectes, amb segments oposats linears o linear-lanceolats i acabats en espina. Les caulinars inferiors són amplexicaules

Flors en umbel·la doble

Flors en umbel·les planes de 5-12 radis desiguals i una flor central hermafrodita rodejada per altres flors masculines. Bràctees linear-lanceolades i rígides. Bractèoles externes majors que les internes. Flors pedicel·lades amb el calze format per dents espinescents. Corol·la amb pètals desiguals, blancs, pubèruls, els exteriors de la umbèl·lula majors. Estils divaricats. Floreix de juliol a setembre

Fruit en esquizocarp

Fruit en esquizocarp oblong

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La morfologia uniforma i característica fa fàcil reconèixer les espècies d’aquesta família. S’anomenen umbel·líferes perquè les flors s’agrupen a l`àpex dels radis que formen la umbel·la, com un paraigües. Els radis de primer ordre surten d’un verticil i solen acabar en altre verticil  de segon ordre que formen les umbèl·lules, portadores de les flors.

Bràctees i bractèoles rígides

USOS I PROPIETATS: La infusió de les fulles i les arrels s’empren en medicina popular com diürètica, per a la retenció de líquids. Les fulles tendres es consumeixen en vinagre.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Echinophora deriva del grec "ἐχῖνος echînos" eriçó, porc espí o eriçó de mar, i de “φερω φορος phero, phoros” que porta o que produeix, és a dir, que porta espines com l’eriçó, perquè algunes espècies del gènere porten bràctees espinoses a la fructificació. L’epítet específic spinosa ve del llatí “spina” espina, punxa, és a dir, espinós, en referència a les bràctees punxants. 

Echinophora spinosa va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 239. 1753.

Família Umbelliferae (Apiaceae)

Solanum lycopersicum L.

NOMS: Tomaquera. Tomatera. Tomatiguera. Castellà: Tomatera. Tomate. Gallego: Tomateira. Èuscara: Tomatea. Occità: Tomata. Portuguès: Tomateiro. Italià: Pomodoro. Tomatica. Francès: Tomate. Anglès: Tomato. Alemany: Tomate. Neerlandès: Tomaat. Grec: Ντομάτα. Τομάτα.

Flors hermafrodites i actinomorfes

SINÒNIMS: Lycopersicon esculentum Mill.

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida.

HÀBITAT: Chenopodion muralis. Cultivada i naturalitzada als herbassars ruderals

Planta herbàcia enfiladissa

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta enfiladissa de fins dos metres, amb tiges ramificades glanduloses pubescents

Fulles imparipinnades de folíols irregulars

Fulles compostes, imparipinnades, que alternen folíols grans amb altres de petits, tots amb el marge dentat, que poden arribar a fer un pam de llargues, amb pèls glandulosos.

Corol·la de color groc

Flors en inflorescències en cimes amb peduncle. Flors actinomorfes, hermafrodites. Calze amb 5-7 sèpals soldats a la base, també glandulós pubescents, linear-lanceolats i persistents en la fructificació. Corol·la igual o poc majors que els sèpals, amb 5-8 pètals grogs i pubescents. Estams units a la part inferior. Androceu d’ovari súper amb estil cilíndric acabat en estigma capitat, deprimit al centre. Floreix a la primavera i l’estiu, des de maig fins octubre

Fruits en baia

Fruit en baia globosa vermella quan madura: la tomaca, amb llavors ovoides i vellutades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una baia és un fruit indehiscent, d'epicarpi prim i membranós i mesocarpi i endocarpi carnós. És el tipus més comú de fruita carnosa simple, en la qual la paret sencera de l'ovari madura, generalment, en un pericarpi comestible. 

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra la part aèria tendra com litotríptic renal; les fulles com hepatoprotector, i el fruit com antiinflamatori, callicida i antiberrugós. El licopè que posseeix el fruit té propietats antioxidants i actua protegint les cèl·lules humanes de l’estrès oxidatiu, produït per l'acció dels radicals lliures, que són un dels principals responsables de les malalties cardiovasculars, del càncer i de l’envelliment

Les tomaqueres es conreen massivament pels seus fruits que tenen alt valor comercial com producte alimentari. Es mengen en amanida, cuits o fregits, en sucs i en salses, en melmelades, confitats i fins i tot deshidratats.

Calze de sèpals linear-lanceolats amb pèls glandulosos

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Solanum deriva del llatí "sólor" consol, per les propietats medicinals d’algunes de les espècies del gènere. Altres autors proposen que ve del llatí “sol, solis” el sol, degut la preferència de la planta per els llocs assolellats.

L’epítet específic lycopersicum ve del grec "lýkos" llop, i de "persica" per la bresquillera (Prunus persica) és a dir, bresquilla de llop, doncs es considerava verinós, com altres espècies del gènere. El nom comú té el seu origen en el nom en la llengua mexica Nàhuatl “tomatl”

La tomaquera és originària d’Amèrica Central i d’Amèrica del Sud. Al sud de Mèxic es conreava i es consumia des de 500 anys abans de Crist. Els espanyols varen distribuir la tomaca per les seus colònies caribenyes i a les colònies de Filipines, per on es van introduir al continent asiàtic.

Baia vermella quan madura

El metge i botànic Pietro Andrea Mattioli va ser el primer en publicar una referència de la tomaquera anomenant-la “Pomi d’oro”, doncs les primeres tomaques conreades a Itàlia eren de color groc. A Gran Bretanya va tardar en conrear-se degut a que el llibre botànic de major difusió "Herball, or Generall Historie of Plantes", de John Gerard, afirmava que el tomàquet era tòxic.

Actualment existeixen milers de conreessis que varien la grandària i el color, que pot ser vermell, groc, taronja, verd o blanc, però també poden ser multicolors i ratllats. La tomaca més gran es va aconseguir en Oklahoma, en 1986, i va pesar 3,51 kg.

Solanum lycopersicum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 185. 1753. En 1768, Philip Miller la va traslladar al seu propi gènere, donant-li el nom de Lycopersicon esculentum. Aquest nom va ser molt emprat però violava les regles de nomenclatura de les plantes. L’evidència genètica ha demostrat que Linné va encertar posant el tomàquet en el gènere Solanum, fent de Solanum lycopersicum el nom correcte. Els dos noms, però, és probable que es troben a la literatura des de fa algun temps. 

Família Solanaceae