Eryngium maritimum L.

NOMS: Card marí. Panical marí. Estrella de mar. Castellà : Cardo corredor marino. Cardo marino. Eringio marítimo. Gallego: Cardo bravo. Cardo da ribera. Èuscara: Itsas armika. Portuguès: Cardo-marítimo. Cardo rolador. Italià: Calcatreppola marina. Erba di San Pietro. Eringio marino. Francès: Panicaut de mer, Panicaut des dunes, Panicaut maritime. Anglès: Sea holly. Sea Holme. Seaside Eryngo. Alemany: Strand-Mannstreu. Stranddistel. Neerlandès: Blauwe Zeedistel. Grec: Γαλανάγκαθο. Ερύγγιο το παράλιο. 

Flors en capítols compactes

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Ammophiletea. Habita platges, dunes i arenals del litoral. Fins els 30 metres d’altitud. Aquests de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Es cria en dunes i arenals costers

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta de fins 60 cm d’alçada, amb un rizoma potent que ancora la planta en profunditat, tiges de base lignificada, medul·la esponjosa i ramificació simpòdica on l’eix primari acaba en una inflorescència.

Fulles coriàcies amb espines al marge

Fulles coriàcies, dures i punxents de color gris clar, de nervació palmati-reticulada i marge engruixat; les basals més amples que llargues, amb pecíol llarg, amb tres lòbuls, les caulinar atenuades en la base, de distribució esparsa, amb tres lòbuls apicals amb espines, amplexicaules o sèssils; les fulles dels dicasis en verticils de tres.

Calze amb sèpals rígids

Flors agrupades en capítols compactes subesfèrics o globosos. Bràctees iguals o doble que els capítols, rígides, amb tres lòbuls triangulars espinosos, sovint de color blavós, que formen com una estrella. Les bractèoles són tricúspides. Sèpals rígids i blavosos. Pètals estrets i erectes. Floreix a finals de la primavera i l’estiu, entre maig i agost.

Fruit en aqueni

Fruit en aqueni cobert d’esquames agudes

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En el gènere Eryngium les bràctees abracen un capítol, i no una umbel·la primària, com en altres umbel·líferes, i dins de cada capítol cada bractèola axil·la una flor, i no una umbel·la secundària, com en altres umbel·líferes.  

Les flors surten a l'axil·la de les bractèoles

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra en infusió o en rentats d’arrels o brots tendres. Hi s’adjudiquen propietats aperitives, digestives, depuratives, diürètiques i febrífugues, així com balsàmiques. En general té les mateixes propietats que el panical o card corredor (Eryngium campestre )

Els brots tendres es poden consumir en amanida, i també les arrels, de gust dolç i olor semblant a la safanòria borda (Daucus carota).

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el genèric Eryngium deriva del grec “erýngion, -ou”, que era el nom que a l’antiga Grècia rebien diversos cards del gènere. L’epítet específic maritimum significa marítim, marí, perquè apareix en terres baixes, en zones de costa.

A l’Anglaterra isabelina va prendre fama l’arrel confitada del panical marí perquè es creia que tenia propietats afrodisíaques. Aquests dolços s’anomenaren “eringoes”.

Eryngium maritimum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 233. 1753.

Família Umbelliferae (Apiaceae)

Corylus avellana L.

NOMS: Auràn. Avellaner. Castellà: Avellano. Ablano. Avellanero. Nochizo. Gallego: Avellaneiro. Èuscara: Urra. Urritz. Occità: Auerassèr, Avelanièr, Cauriera, Nosilhier. Portuguès: Aveleira. Avelaneira. Francès: Coudrier, Noisetier. Italià: Nocciolo comune. Anglès: Common hazel, Hazel, Hazelnut. Cobnut. Alemany: Haselbusch. Haselnuß. Haselstrauch. Neerlandès: Gewone Hazelaar. Grec: Λεπτοκαρυά. Φουντουκιά. Λεπτοκαριά.

Flors femenines de Corylus avellana

SINÒNIMS: Corylus arborea Steud.

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana

HÀBITAT: Fraxino-Carpinion. Cultivada als camps i jardins. Aquesta espècie habita els boscos humits mediterranis. Fins els 1900 metres d’altitud

Petit arbre que de vegades manté un port arbustiu

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli petit, de fins 6 metres d’alçada, de capçada ampla, que de vegades es manté com un arbust, amb varies tiges que surten des de la base, d’escorça llisa i cendrosa que va formant esquames.

Fulles doblement serrat

Fulles de distribució alterna amb curt pecíol, limbe el·líptic, apiculat, de marge doblement dentat, amb els nervis pinnats, els secundaris paral·lels, de color verd obscur. De joves cobertes de pèls per les dues cares i després l’anvers perd la pubescència.

Aments masculins

Flors unisexuals que apareixen al mateix arbre, abans que les fulles. Les masculines agrupades en densos aments penjants de 3-9 cm, que es coneix com “el moc de l’avellaner”. Les femenines en grups d’1-4, amb dues bràctees involucrals d’àpex dentat o laciniat, persistents, de les quals només sobresurten els estigmes vermells. Floreix en gener, febrer i març.

Fruit en aqueni globós

Fruit en aquenis arrodonits, amb closca lignificada de color marró, molt apreciats com fruits secs (les avellanes)

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes anemòfiles es pol·linitzen pel vent, raó per la qual no necessiten desenvolupar flors cridaneres per atraure els insectes però fan una gran despesa d’energia fent una quantitat extraordinària de pol·len per assegurar la fecundació de les flors femenines, ja que la major part del pol·len es perd, arrossegat pel vent, sense trobar una flor que fecundar.

Flors masculines en ament

USOS I PROPIETATS: Els fruits són apreciats i es consumeixen com fruits secs o en rebosteria.

En medicina popular s’empra la infusió dels aments per les propietats sudorífiques; les fulles per les propietats vasoconstrictores i antivaricoses, i el fruit com antialopècic.

Flors femenines en grups d'1-4 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Corylus deriva del grec "κόρυς córys" casc, per la forma de la closca del fruit. L’epítet específic avellana ve de la ciutat d”Abella”, abans dita “Avella”, situada a la Campània italiana, al nord de Nola, coneguda des d’antic pels seus avellaners, la “Nux avellana” o “avellana” de Plini.

Fruit embolcallat per les bràctees

El calendari celta associava cada més a un arbre o planta i l’avellaner, al que anomenaven “coll”, era el que comprenia des del dia 5 d’agost fins l’1 de setembre, possiblement perquè és en aquestes dates que fructifica les delicioses avellanes.

Els saurins eren gent que sabia trobar l’aigua, allà on es trobara, utilitzant, entre altres coses, una vareta d’avellaner. Entre els estris utilitzats per aquest menester, la vareta d’avellaner és la més pràctica i comuna. Es mou amunt i avall quan es localitza l’aigua.

Tot i que darrerament ha disminuït la producció, l’avellana de Reus té denominació d’origen. Al Museu de l’avi del blog amic Pont d’Enseula podeu gaudir d’un apunt interessant.  

Corylus avellana va ser descrit per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 998–999. 1753.

Família Betulaceae

Echinophora spinosa L.

NOMS: Equinòfora, Fenoll marí. Equinòfora espinosa. Pastanaga marina. Castellà: Zanahoria bastarda. Zanahoria marina. Equinofora. Portuguès: Crithmo bastardo. Francès: Panais épineux. Italià: Carota spinosa. Finocchio di mare spinoso. Pastinaca marina. Anglès: Echinophora, Prickly samphire. Alemany: starre Stacheldolde.

Es cria en platges i dunes vora mar

SINÒNIMS: Selinum spinosum (L.) E.H.L.Krause

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Ammophilion arundinaceae. Habita en platges i dunes del litoral, fins els 50 metres d’altitud. Aquestes de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Fulles i tiges carnoses

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

Flors amb pètals desiguals, els exteriors majors

DESCRIPCIÓ: Herba de fins mig metre d’alçada, carnosa però rígida i molt ramificada, de tiges estriades amb la base lignificada subterrània. Les tiges i les fulles estan recobertes d’una grossa cutícula per a poder suportar la sal marina i la sequera.

Fulles pinnatisectes amb segments acabats en espina

Fulles de distribució alterna, pinnatisectes, amb segments oposats linears o linear-lanceolats i acabats en espina. Les caulinars inferiors són amplexicaules

Flors en umbel·la doble

Flors en umbel·les planes de 5-12 radis desiguals i una flor central hermafrodita rodejada per altres flors masculines. Bràctees linear-lanceolades i rígides. Bractèoles externes majors que les internes. Flors pedicel·lades amb el calze format per dents espinescents. Corol·la amb pètals desiguals, blancs, pubèruls, els exteriors de la umbèl·lula majors. Estils divaricats. Floreix de juliol a setembre

Fruit en esquizocarp

Fruit en esquizocarp oblong

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La morfologia uniforma i característica fa fàcil reconèixer les espècies d’aquesta família. S’anomenen umbel·líferes perquè les flors s’agrupen a l`àpex dels radis que formen la umbel·la, com un paraigües. Els radis de primer ordre surten d’un verticil i solen acabar en altre verticil  de segon ordre que formen les umbèl·lules, portadores de les flors.

Bràctees i bractèoles rígides

USOS I PROPIETATS: La infusió de les fulles i les arrels s’empren en medicina popular com diürètica, per a la retenció de líquids. Les fulles tendres es consumeixen en vinagre.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Echinophora deriva del grec "ἐχῖνος echînos" eriçó, porc espí o eriçó de mar, i de “φερω φορος phero, phoros” que porta o que produeix, és a dir, que porta espines com l’eriçó, perquè algunes espècies del gènere porten bràctees espinoses a la fructificació. L’epítet específic spinosa ve del llatí “spina” espina, punxa, és a dir, espinós, en referència a les bràctees punxants. 

Echinophora spinosa va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 239. 1753.

Família Umbelliferae (Apiaceae)