Vitis vinifera L.

NOMS: Cep. Parra. Vinya. Raïm. Castellà : Vid. Viña. Gallego: Videira. Vide. Èuscara: Ardantza. Mahats. Basamats. Masti. Occità: Lambrusco, Vinha. Portuguès: Videira. Vide. Italià: Vite comune. Francès: Vigne, Vigne cultivée. Anglès: Common grape vine, Grape. Alemany: Echte Weinrebe. Kultur-Weinrebe. Weinstock. Neerlandès: Europese Wijnstok.

Fruits de Vitis vinifera

SINÒNIMS: Vitis vinifera subsp. vinifera L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Cultivada i naturalitzada a llocs humits. Fins els 1200 metres d’altitud

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Liana, que pot assolir els 20 metres, amb llargues tiges enfiladisses mitjançant circells ramificats que surten oposats a les fulles

Fulles palmades, grans de fins 14 cm, amb llarg pecíol, de limbe palmatilobat amb profunds lòbuls i irregularment dentats.

Androceu amb 5 estams i gineceu amb ovari súper

Flors en panícules oposades a les fulles, hermafrodites o unisexuals. El calze a penes existeix i la corol·la està formada per pètals verdosos units per l’àpex, com un barret, que prompte cau, deixant la flor apètala, mostrant l’androceu, amb estams erectes, i l’ovari súper, globós, amb un estigma capitat. Floreix en maig i juny

Fruits en baia comestible

Fruit en baia comestible, oblonga o globosa, anomenada raïm, que pot tindre colors diferents segons la varietat.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La parra és una planta enfiladissa, de fulla caduca, que s’agarra als objectes que té al voltant mitjançant els circells. El circell és una tija o fulla modificada que, normalment, s’hi cargola en hèlix sobre qualsevol suport permetent que la planta s’enfile.

Circells de Vitis vinifera 

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empren les fulles com demulcent i antiberrugós, el fruit encara verd sencer com laxant, i el suc del fruit madur, sense fermentar, com cardiotònic, diürètic, antiinflamatori, antisèptic i cicatritzant

Els fruits frescs són considerats una delícia i consumits des de l’antiguitat, així com els fruits secs, les panses, que poden conservar-se durant tot l’any. El suc dels fruits fermentat s’obté el vi, el vinagre i altres begudes alcohòliques. De les llavors (els pinyols) s’extrau oli i retinol.

Pètals, units per l'àpex, que és desprenen aviat com un barret

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Vitis ve del llatí “vitis” vis, sarment que s’aplicava també a altres plantes enfiladisses. L’epítet específic vinifera deriva de "vinum" vi i "fero" porte, és a dir, que porta el que es necessita per fer vi.

Està documentat el conreu de la vinya, si més no, des de l’any 6000 aC, però el primer registre escrit de la vinya i del vi es troba a un antic text sumeri del tercer mil·lenni abans de Crist: l’Epopeia de Guilgameix. El comerç de fenicis, grecs i romans introduïren la vinya i el vi per tota la conca mediterrània. La caiguda de l’imperi romà va fer que el cultiu de la vinya es limités als monestirs però d’allí va tornar a sortir per convertir-se en una important font d’ingressos. Les colonitzacions van portar la vinya a Amèrica, Àfrica i Austràlia. A parir de 1863 un insecte procedent d’Amèrica, la fil·loxera (Daktulosphaira vitifoliae), va acabar amb els conreus de vinya a Europa, provocant la destrucció del mode de vida de molts agricultors, contribuint a l’èxode rural de finals del segle XIX. Paradoxalment van haver d’importar-se vinyes americanes, resistents a la fil·loxera, per conrear vinya de nou a Europa. Actualment hi ha més de 3000 varietats de raïm.

La història del vi està íntimament lligada a la història de les civilitzacions i apareix en la cultura dels pobles carregada de simbolismes.

El calendari celta tenia 13 mesos de 28 dies, el cicle de la lluna, i anomenava a cada mes amb el nom d’un arbre o planta. El mes 10, que comprenia del 2 al 29 de setembre, era el mes de “muin”, de la vinya.

Vitis vinífera va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 202. 1753

Família Vitaceae

Eryngium maritimum L.

NOMS: Card marí. Panical marí. Estrella de mar. Castellà : Cardo corredor marino. Cardo marino. Eringio marítimo. Gallego: Cardo bravo. Cardo da ribera. Èuscara: Itsas armika. Portuguès: Cardo-marítimo. Cardo rolador. Italià: Calcatreppola marina. Erba di San Pietro. Eringio marino. Francès: Panicaut de mer, Panicaut des dunes, Panicaut maritime. Anglès: Sea holly. Sea Holme. Seaside Eryngo. Alemany: Strand-Mannstreu. Stranddistel. Neerlandès: Blauwe Zeedistel. Grec: Γαλανάγκαθο. Ερύγγιο το παράλιο. 

Flors en capítols compactes

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Ammophiletea. Habita platges, dunes i arenals del litoral. Fins els 30 metres d’altitud. Aquests de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Es cria en dunes i arenals costers

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta de fins 60 cm d’alçada, amb un rizoma potent que ancora la planta en profunditat, tiges de base lignificada, medul·la esponjosa i ramificació simpòdica on l’eix primari acaba en una inflorescència.

Fulles coriàcies amb espines al marge

Fulles coriàcies, dures i punxents de color gris clar, de nervació palmati-reticulada i marge engruixat; les basals més amples que llargues, amb pecíol llarg, amb tres lòbuls, les caulinar atenuades en la base, de distribució esparsa, amb tres lòbuls apicals amb espines, amplexicaules o sèssils; les fulles dels dicasis en verticils de tres.

Calze amb sèpals rígids

Flors agrupades en capítols compactes subesfèrics o globosos. Bràctees iguals o doble que els capítols, rígides, amb tres lòbuls triangulars espinosos, sovint de color blavós, que formen com una estrella. Les bractèoles són tricúspides. Sèpals rígids i blavosos. Pètals estrets i erectes. Floreix a finals de la primavera i l’estiu, entre maig i agost.

Fruit en aqueni

Fruit en aqueni cobert d’esquames agudes

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En el gènere Eryngium les bràctees abracen un capítol, i no una umbel·la primària, com en altres umbel·líferes, i dins de cada capítol cada bractèola axil·la una flor, i no una umbel·la secundària, com en altres umbel·líferes.  

Les flors surten a l'axil·la de les bractèoles

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra en infusió o en rentats d’arrels o brots tendres. Hi s’adjudiquen propietats aperitives, digestives, depuratives, diürètiques i febrífugues, així com balsàmiques. En general té les mateixes propietats que el panical o card corredor (Eryngium campestre )

Els brots tendres es poden consumir en amanida, i també les arrels, de gust dolç i olor semblant a la safanòria borda (Daucus carota).

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el genèric Eryngium deriva del grec “erýngion, -ou”, que era el nom que a l’antiga Grècia rebien diversos cards del gènere. L’epítet específic maritimum significa marítim, marí, perquè apareix en terres baixes, en zones de costa.

A l’Anglaterra isabelina va prendre fama l’arrel confitada del panical marí perquè es creia que tenia propietats afrodisíaques. Aquests dolços s’anomenaren “eringoes”.

Eryngium maritimum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 233. 1753.

Família Umbelliferae (Apiaceae)

Corylus avellana L.

NOMS: Auràn. Avellaner. Castellà: Avellano. Ablano. Avellanero. Nochizo. Gallego: Avellaneiro. Èuscara: Urra. Urritz. Occità: Auerassèr, Avelanièr, Cauriera, Nosilhier. Portuguès: Aveleira. Avelaneira. Francès: Coudrier, Noisetier. Italià: Nocciolo comune. Anglès: Common hazel, Hazel, Hazelnut. Cobnut. Alemany: Haselbusch. Haselnuß. Haselstrauch. Neerlandès: Gewone Hazelaar. Grec: Λεπτοκαρυά. Φουντουκιά. Λεπτοκαριά.

Flors femenines de Corylus avellana

SINÒNIMS: Corylus arborea Steud.

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana

HÀBITAT: Fraxino-Carpinion. Cultivada als camps i jardins. Aquesta espècie habita els boscos humits mediterranis. Fins els 1900 metres d’altitud

Petit arbre que de vegades manté un port arbustiu

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli petit, de fins 6 metres d’alçada, de capçada ampla, que de vegades es manté com un arbust, amb varies tiges que surten des de la base, d’escorça llisa i cendrosa que va formant esquames.

Fulles doblement serrat

Fulles de distribució alterna amb curt pecíol, limbe el·líptic, apiculat, de marge doblement dentat, amb els nervis pinnats, els secundaris paral·lels, de color verd obscur. De joves cobertes de pèls per les dues cares i després l’anvers perd la pubescència.

Aments masculins

Flors unisexuals que apareixen al mateix arbre, abans que les fulles. Les masculines agrupades en densos aments penjants de 3-9 cm, que es coneix com “el moc de l’avellaner”. Les femenines en grups d’1-4, amb dues bràctees involucrals d’àpex dentat o laciniat, persistents, de les quals només sobresurten els estigmes vermells. Floreix en gener, febrer i març.

Fruit en aqueni globós

Fruit en aquenis arrodonits, amb closca lignificada de color marró, molt apreciats com fruits secs (les avellanes)

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes anemòfiles es pol·linitzen pel vent, raó per la qual no necessiten desenvolupar flors cridaneres per atraure els insectes però fan una gran despesa d’energia fent una quantitat extraordinària de pol·len per assegurar la fecundació de les flors femenines, ja que la major part del pol·len es perd, arrossegat pel vent, sense trobar una flor que fecundar.

Flors masculines en ament

USOS I PROPIETATS: Els fruits són apreciats i es consumeixen com fruits secs o en rebosteria.

En medicina popular s’empra la infusió dels aments per les propietats sudorífiques; les fulles per les propietats vasoconstrictores i antivaricoses, i el fruit com antialopècic.

Flors femenines en grups d'1-4 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Corylus deriva del grec "κόρυς córys" casc, per la forma de la closca del fruit. L’epítet específic avellana ve de la ciutat d”Abella”, abans dita “Avella”, situada a la Campània italiana, al nord de Nola, coneguda des d’antic pels seus avellaners, la “Nux avellana” o “avellana” de Plini.

Fruit embolcallat per les bràctees

El calendari celta associava cada més a un arbre o planta i l’avellaner, al que anomenaven “coll”, era el que comprenia des del dia 5 d’agost fins l’1 de setembre, possiblement perquè és en aquestes dates que fructifica les delicioses avellanes.

Els saurins eren gent que sabia trobar l’aigua, allà on es trobara, utilitzant, entre altres coses, una vareta d’avellaner. Entre els estris utilitzats per aquest menester, la vareta d’avellaner és la més pràctica i comuna. Es mou amunt i avall quan es localitza l’aigua.

Tot i que darrerament ha disminuït la producció, l’avellana de Reus té denominació d’origen. Al Museu de l’avi del blog amic Pont d’Enseula podeu gaudir d’un apunt interessant.  

Corylus avellana va ser descrit per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 998–999. 1753.

Família Betulaceae