Bromus madritensis L.

NOMS: Blat del diable. Espigadella. Rompsacs. Bromus madrileny. Castellà: Bromo. Espiguilla. Rompesacos. Èuscara: Bas-oloa. Francès: Brome de Madrid. Italià: Forasacco dei muri. Anglès: Compact Brome. Alemany: Madrider Trespe. Mittelmeer-Trespe.

Flors en panícula erecta

SINÒNIMS: Anisantha madritensis (L.) Nevski 

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brometalia. Creix a les comunitats ruderals, erms, terrenys remoguts i vores de camins. Fins els 1450 metres d’altitud

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

Beines inferiors piloses

DESCRIPCIÓ: Gramínia que pot assolir el mig metre d’alçada, amb tiges erectes glabres, excepte en les beines inferiors, i estriades, molt semblant a Bromus Rubens, que és més petita i amb la panícula erecta i més compacta, i també és pareguda a Bromus diandrus, que és més gran i amb la panícula més laxa i flexible, de manera que aquest  Bromus madritensis es troba entremig de les dues espècies citades.

Fulles linears, llargues i estretes, de fins 20 cm, agudes, les inferiors amb beines piloses. Lígula membranosa oval-oblonga.

Androceu amb dos estams

Flors en panícula erecta, amb 2-3 branques per nus, formada per espiguetes de 3-5 cm de llarg inclosa l’aresta, amb 6-10 flors hermafrodites. Glumes estretes i amb diversos nervis, la superior mesura quasi el doble que la inferior. Lemma de 10-20 mm estretament lanceolada amb aresta recta i subapical de 10-20 mm. Glumel·la superior o pàlea més curta que l’inferior. Androceu amb dos estams amb anteres sagitades de fins 1 mm, amb teques en X que vibren amb el vent. Gineceu amb dos estigmes plomosos. Floreix de març a juliol

Gineceu amb dos estigmes plomosos

Fruit en cariopsi linear-fusiforme comprimida dorsalment i la cara ventral còncava.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A la base de l'espícula trobem les glumes, generalment dues (de vegades una solament, en altres casos entre tres i sis). Són dues bràctees sèssils, alternes però tan juntes que semblen oposades, allargades i com doblegades per la meitat per cobrir i protegir la base de l'espícula. La gluma inferior és generalment menor que la glumel·la superior i, de vegades tan reduïda que sembla que no hi haja.

Lígula membranosa oval-oblonga

USOS I PROPIETATS: No n’hem trobat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Bromus deriva del grec "βρῶμα broma" menjar, nutrició. Aquest nom ja l’atribuïa Teofrast a una gramínia alimentària. L’epítet específic madritensis deriva del llatí medieval “Madritum” el nom de la ciutat de Madid. Fa referència a la seua localització en aquesta ciutat. El genèric del sinònim Anisantha deriva del grec “ἄνισος anisos” divers, desigual, i de “ανϑοϛ ánthos” flor, és a dir, amb espiguetes desiguals

Si se’l menja el bestiar corre el perill d’escanyar-se, doncs si la planta està espigada pot travessar-se en la gola i ofegar l’animal.

S’ha naturalitzat a molts llocs del món, com Amèrica del nord, on es considerada una mala herba invasora.

Bromus madritensis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Centuria I. Plantarum... 5. 1755.

Família Gramineae (Poaceae)

Philadelphus coronarius L.

NOMS: Xeringuilla. Corona. Flor de sant Josep. Naranjilla. Castellà: Celindo. Jeringuilla. Celinda. Filadelfo. Silindra. Gallego: Filadelfa. Occità: Seringat. Portuguès: Silindra. Italià: Fior d'angiolo. Gelsomino dei Frati. Petto d'angiolo. Francès: Seringa commun. Seringat en couronne. Anglès: Garden Syringa. Mock-orange. White Syringa. Alemany: Blaßer Pfeifenstrauch. Bauern Jasmin. Wohlriechender Pfeifenstrauch. Neerlandès: Boerenjasmijn. Grec: Φιλάδελφος ο στεφανοτικός. Φιλάδελφος στεφανοτικός.

Flors en raïms terminals

DISTRIBUCIÓ:  Eurosiberiana i Àsia Menor.

HÀBITAT: Cultivada en jardineria i de vegades apareix assilvestrada

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

Arbust caducifoli

DESCRIPCIÓ: Arbust caducifoli, procedent d’Armènia i el Caucas, que pot arribar als 3-4 metres d’alçada, amb diverses tiges oposades rectes, de medul·la clara, que surten des de la base i emeten branquetes secundàries. La multiplicació resulta molt fàcil per esqueix a la primavera o a principis de l’estiu.

Fulles de marge dentat i àpex acuminat

Fulles prou grans, amb curt pecíol, caduques, de color verd intens, de forma ovalada o el·líptica, amb el marge dentat i l’àpex acuminat. 

Pètals d'un blanc virginal

Flors grans, reunides en raïms de 5-9 flors a l’àpex de les branques, d’un blanc virginal com indica el nom d’una de les varietats, virginalis. Calze amb 4-5 lòbuls triangulars de 4-5 mm, acuminats i ciliats. Els 4-5 pètals cauen amb facilitat i desprenen una suau fragància, que recorda la tarongina, que envaeix la rodalia amb l’espectacular floració des de mitjan primavera fins principis de l’estiu. Hipant de 2-4 mm. Androceu amb uns 25 estams. Gineceu amb ovari ínfer i estils soldats acabat en estigmes. Floreix des de abril fins a juny.

Fruits en càpsula

Fruit en càpsula que s’obri per quatre valves per deixar eixir nombroses llavoretes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Quan parlem de plantes assilvestrades ens referim a plantes exòtiques que, escapades de cultius o jardins, surten de manera espontània al medi natural d’un territori que no és el propi de la planta. De vegades aquestes plantes troben unes condicions idònies i es converteixen en plantes invasores, posant en perill espècies autòctones al envair els seus nínxols ecològics.  

Nombrosos estams i estil columnar 

USOS I PROPIETATS: És una planta molt apreciada com ornamental, si més no, al País Valencià. Diu Joan Pellicer al Costumari botànic: “Arbricell sovint conreat als horts de les cases, les masies, les alqueries i els convents, i als jardins i parcs públics, per la bellesa, l’exuberància i la pulcritud del color i el perfum de les seues blanques flors”

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Philadelphos deriva dels vocables grecs “φιλος phílos” amic, i “adelphós” germà, és a dir, el que estima als seus germans. Linné relaciona aquest genèric amb el llatí “Philadelphus, -i” que era el sobrenom de Ptolemeu II, rei d’Egipte. L’epítet específic coronarius procedeix del llatí “corona”  fent referència a que s’emprava per fer garlandes. Abans estava adscrita al gènere Syringa, d’on deriven etimològicament els nombrosos noms populars de xeringuilla, jeringuilla i noms similars.

De les branquetes, buidades de la medul·la, es confeccionen flautes.

Philadelphus coronarius va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 470. 1753.

Família Hydrangeaceae

Citrullus lanatus (Thunb.) Matsum. & Nakai

NOMS: Sindriera. Melonera d’Alger. Meló de moro. Castellà: Sandía. Melón de agua. Gallego: Sandía. Èuscara: Angurri. Portuguès: Melancia. Francès: Pastèque. Melon d'eau. Italià: Anguria. Cocomero. Melone d'acqua. Anglès: Water Melon. Alemany: Wassermelone. Neerlandès: Waterlemoen. Grec: Καρπουζιά.

Flors unisexuals solitàries

SINÒNIMS: Cucurbita citrullus L.; Momordica lanata Thunb.

DISTRIBUCIÓ:  Introduïda, procedent d’Àfrica del Sud

HÀBITAT: Cultivat i de vegades subespontani a les vores de torrents i a les platges.

Herba de tiges prostrades

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de tiges prostrades de fins 3 metres de llarg, cobertes de pèls

Fulles doblement dividides

Fulles peciolades, de fins un pam, doblement lobulades, és a dir, dividides en cinc lòbuls profunds, amb el central més gran, que estan també dividits en lòbuls més petits, amb el revers cobert de pèls. A l’axil·la de les fulles surten circells

Flors masculines i femenines a la mateixa planta

Flors pedunculades, solitàries, unisexuals, masculines i femenines a la mateixa planta (monoica), totes de color groc. Calze amb cinc sèpals lliures de color verd. La corol·la forma un tub, inserit al calze, acabat en cinc lòbuls arrodonits, de fins 3 cm de diàmetre. Les masculines amb cinc estams i les femenines amb gineceu tricarpel·lar. Floreix en juny i juliol

Fruit en pepònide

Fruit en pepònide de gran mesura (de 2 a 20 kg. tot i que el rècord està en 122 kg.) normalment esfèric, el·lipsoidal o oblong, llis, de color verd amb diferents tonalitats, amb la polpa carnosa i sucosa de color roig i sabor dolç. Les llavors són llises de color negre o marró. En les formes silvestres la carn és dura, de color blanc o groguenc.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La família de les Cucurbitàcies comprèn uns 118 gèneres dels quals només dos són autòctons dels països de parla catalana: Ecballium i Bryonia. La majoria són plantes anuals i enfiladisses, amb flors unisexuals, monoiques, i amb el fruit en forma de pepònide. Hi pertanyen el meló, la carabassa o el cogombre, entre altres.

USOS I PROPIETATS: L’Instituto Médico Nacional de Mèxic reconeix propietats del fruit com antiblennorràgic i diürètic. Les llavors es mengen seques o rostides i poden moldre’s per fer pa. També contenen un oli similar al oli de llavor de carabassa que té una acció antihelmíntica.

Amb més d’un 90% d’aigua és una fruita apetitosa i refrescant especialment a l’estiu

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Citrullus deriva del llatí “cetriuolus”, diminutiu de “citrus” nom que rebien vàries plantes, entre elles el poncem (Citrus medica). A. Laguna i C. Bauhin afirmen que s’anomena Citrullus pel color groguenc, semblants al poncem o naronja. L’epitet específic lanatus deriva de llana, llanós, per els pèls que cobreixen les tiges joves i el revers de les fulles. El genèric del sinònim, Momordica, deriva del llatí "mordeo, momordi, morsum, mordere" mossegada, pel marge de les fulles que semblen estar mossegades

El cultiu del meló d’Alger és tan antic que ja s’esmenta en la Bíblia. A la Península Ibèrica va ser introduït pels àrabs, principalment en Andalusia i País Valencià, fet que reflecteixen els diferents noms comuns que deriven de l’àrab hispànic “sandiyya”.

La porció de carn blanca que hi ha entre la carn roja i la pell exterior verda forma part de les tallaetes del deliciós “’arrop i talladetes”, abans un dolç típic a la Vall D’Albaida i la Costera i ara desaparegut.

El meló d’Alger va ser descrit per Carles Linné en Species Plantarum 2: 1010–1011. 1753 amb el nom Cucurbita Citrullus . En 1836 va ser reassignat al gènere Citrullus pel botànic alemany Heinrich Adolf Schrader. Finalment Citrullus lanatus va ser descrita per (Thunb.) Matsum. & Nakai i publicat en Catalogus Seminum et Sporarum in Horto Botanico Universitatis Imperialis Tokyoensis per annos 1915 et 1916 lectorums Imperialis Tokyoensis 30, no. 854. 1916.

Família Cucurbitaceae