Taraxacum laevigatum (Willd.) DC.

NOMS: Lletsó menut. Castellà: Diente de león. Francès: Pissenlit lisse. Pissenlit à feuilles lisses. Anglès: red-seeded dandelion. Alemany: Rotfrüchtiger Löwenzah. Sandlöwenzahn.

Flors en capítols solitaris

SINÒNIMS: Taraxacum erythrospermum Andrz. ex Besser;  Taraxacum stenospermum Sennen 

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Thero-Brachypodietea. Creix a les vores dels camins i en camps abandonats.fins els 1400 metres d’altitud.

Una roseta basal d'on surten les tiges floríferes

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia acaule amb totes les fulles en una roseta basal d’on surten les tiges floríferes fistuloses, que arriben al pam d’alçada, a l’àpex de les quals surten els capítols solitaris.

Fulles pinnatisectes runcinades

Fulles en roseta basal, profundament dividides (pinnatisectes), runcinades, amb lacínies desiguals

Flors amb lígula groga

Flors en capítols solitaris a l’àpex de robusts peduncles de menys d’un pam d’alçada. Involucre amb bràctees externes amb un estret marge membranós i recorbades cap a fora. Les internes més llargues, lanceolades, generalment amb una petita banya a l’àpex. Flors ligulades de color groc, les exteriors amb banda abaxial grisosa. Floreix de març a juliol

Fruit en aqueni vermell

Fruit en aqueni rogenc, muricat a la part superior, amb papus blanc.

Bràctees exteriors recorbades cap avall

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Des del punt de vista evolutiu, les compostes són el grup més avançat dins de les dicotiledònies. En comptes d’acumular midó, com a substància de reserva, acumulen inulina, i són capaces de sintetitzar combinacions de substàncies químiques que són tòxiques o desagradables per als herbívors. El gènere Senecio, amb espècies com el xenixell (Senecio vulgaris), és el més diversificat de la família, i conté un tipus d’alcaloide que fa que els animals el rebutgen sistemàticament.

Bràctees involucrals amb una petita banya a l'àpex

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Taraxacum és un nom llatinitzat que deriva de l’àrab “tharakhchakon”, o del grec “tarraxos”, que designa algunes plantes del gènere. L’epítet específic laevigatum ve del llatí "levigo" suau, polit, llis, segurament per les suaus fulles. Alguns autors opinen que el nom específic és poc precís, i proposen erythrospermum, que deriva del grec “ἐρυθρός erythrós” ros i “σπέρμα spérma” llavor, és a dir, amb llavors vermelles.

Espècie protegida, inclosa a l’anex I del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya, Resolució AAM/732/2015, de 9 d'abril.

Família Compositae (Asteraceae)

Bromus madritensis L.

NOMS: Blat del diable. Espigadella. Rompsacs. Bromus madrileny. Castellà: Bromo. Espiguilla. Rompesacos. Èuscara: Bas-oloa. Francès: Brome de Madrid. Italià: Forasacco dei muri. Anglès: Compact Brome. Alemany: Madrider Trespe. Mittelmeer-Trespe.

Flors en panícula erecta

SINÒNIMS: Anisantha madritensis (L.) Nevski 

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brometalia. Creix a les comunitats ruderals, erms, terrenys remoguts i vores de camins. Fins els 1450 metres d’altitud

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

Beines inferiors piloses

DESCRIPCIÓ: Gramínia que pot assolir el mig metre d’alçada, amb tiges erectes glabres, excepte en les beines inferiors, i estriades, molt semblant a Bromus Rubens, que és més petita i amb la panícula erecta i més compacta, i també és pareguda a Bromus diandrus, que és més gran i amb la panícula més laxa i flexible, de manera que aquest  Bromus madritensis es troba entremig de les dues espècies citades.

Fulles linears, llargues i estretes, de fins 20 cm, agudes, les inferiors amb beines piloses. Lígula membranosa oval-oblonga.

Androceu amb dos estams

Flors en panícula erecta, amb 2-3 branques per nus, formada per espiguetes de 3-5 cm de llarg inclosa l’aresta, amb 6-10 flors hermafrodites. Glumes estretes i amb diversos nervis, la superior mesura quasi el doble que la inferior. Lemma de 10-20 mm estretament lanceolada amb aresta recta i subapical de 10-20 mm. Glumel·la superior o pàlea més curta que l’inferior. Androceu amb dos estams amb anteres sagitades de fins 1 mm, amb teques en X que vibren amb el vent. Gineceu amb dos estigmes plomosos. Floreix de març a juliol

Gineceu amb dos estigmes plomosos

Fruit en cariopsi linear-fusiforme comprimida dorsalment i la cara ventral còncava.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A la base de l'espícula trobem les glumes, generalment dues (de vegades una solament, en altres casos entre tres i sis). Són dues bràctees sèssils, alternes però tan juntes que semblen oposades, allargades i com doblegades per la meitat per cobrir i protegir la base de l'espícula. La gluma inferior és generalment menor que la glumel·la superior i, de vegades tan reduïda que sembla que no hi haja.

Lígula membranosa oval-oblonga

USOS I PROPIETATS: No n’hem trobat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Bromus deriva del grec "βρῶμα broma" menjar, nutrició. Aquest nom ja l’atribuïa Teofrast a una gramínia alimentària. L’epítet específic madritensis deriva del llatí medieval “Madritum” el nom de la ciutat de Madid. Fa referència a la seua localització en aquesta ciutat. El genèric del sinònim Anisantha deriva del grec “ἄνισος anisos” divers, desigual, i de “ανϑοϛ ánthos” flor, és a dir, amb espiguetes desiguals

Si se’l menja el bestiar corre el perill d’escanyar-se, doncs si la planta està espigada pot travessar-se en la gola i ofegar l’animal.

S’ha naturalitzat a molts llocs del món, com Amèrica del nord, on es considerada una mala herba invasora.

Bromus madritensis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Centuria I. Plantarum... 5. 1755.

Família Gramineae (Poaceae)

Philadelphus coronarius L.

NOMS: Xeringuilla. Corona. Flor de sant Josep. Naranjilla. Castellà: Celindo. Jeringuilla. Celinda. Filadelfo. Silindra. Gallego: Filadelfa. Occità: Seringat. Portuguès: Silindra. Italià: Fior d'angiolo. Gelsomino dei Frati. Petto d'angiolo. Francès: Seringa commun. Seringat en couronne. Anglès: Garden Syringa. Mock-orange. White Syringa. Alemany: Blaßer Pfeifenstrauch. Bauern Jasmin. Wohlriechender Pfeifenstrauch. Neerlandès: Boerenjasmijn. Grec: Φιλάδελφος ο στεφανοτικός. Φιλάδελφος στεφανοτικός.

Flors en raïms terminals

DISTRIBUCIÓ:  Eurosiberiana i Àsia Menor.

HÀBITAT: Cultivada en jardineria i de vegades apareix assilvestrada

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

Arbust caducifoli

DESCRIPCIÓ: Arbust caducifoli, procedent d’Armènia i el Caucas, que pot arribar als 3-4 metres d’alçada, amb diverses tiges oposades rectes, de medul·la clara, que surten des de la base i emeten branquetes secundàries. La multiplicació resulta molt fàcil per esqueix a la primavera o a principis de l’estiu.

Fulles de marge dentat i àpex acuminat

Fulles prou grans, amb curt pecíol, caduques, de color verd intens, de forma ovalada o el·líptica, amb el marge dentat i l’àpex acuminat. 

Pètals d'un blanc virginal

Flors grans, reunides en raïms de 5-9 flors a l’àpex de les branques, d’un blanc virginal com indica el nom d’una de les varietats, virginalis. Calze amb 4-5 lòbuls triangulars de 4-5 mm, acuminats i ciliats. Els 4-5 pètals cauen amb facilitat i desprenen una suau fragància, que recorda la tarongina, que envaeix la rodalia amb l’espectacular floració des de mitjan primavera fins principis de l’estiu. Hipant de 2-4 mm. Androceu amb uns 25 estams. Gineceu amb ovari ínfer i estils soldats acabat en estigmes. Floreix des de abril fins a juny.

Fruits en càpsula

Fruit en càpsula que s’obri per quatre valves per deixar eixir nombroses llavoretes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Quan parlem de plantes assilvestrades ens referim a plantes exòtiques que, escapades de cultius o jardins, surten de manera espontània al medi natural d’un territori que no és el propi de la planta. De vegades aquestes plantes troben unes condicions idònies i es converteixen en plantes invasores, posant en perill espècies autòctones al envair els seus nínxols ecològics.  

Nombrosos estams i estil columnar 

USOS I PROPIETATS: És una planta molt apreciada com ornamental, si més no, al País Valencià. Diu Joan Pellicer al Costumari botànic: “Arbricell sovint conreat als horts de les cases, les masies, les alqueries i els convents, i als jardins i parcs públics, per la bellesa, l’exuberància i la pulcritud del color i el perfum de les seues blanques flors”

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Philadelphos deriva dels vocables grecs “φιλος phílos” amic, i “adelphós” germà, és a dir, el que estima als seus germans. Linné relaciona aquest genèric amb el llatí “Philadelphus, -i” que era el sobrenom de Ptolemeu II, rei d’Egipte. L’epítet específic coronarius procedeix del llatí “corona”  fent referència a que s’emprava per fer garlandes. Abans estava adscrita al gènere Syringa, d’on deriven etimològicament els nombrosos noms populars de xeringuilla, jeringuilla i noms similars.

De les branquetes, buidades de la medul·la, es confeccionen flautes.

Philadelphus coronarius va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 470. 1753.

Família Hydrangeaceae