Anthemis arvensis L.

NOMS:  Camamilla borda. Camamilla de camp. Bullits. Castellà : Manzanilla bastarda. Manzanilla de campo. Magarza. Gallego: Macela silvestre. Magarcela. Occità: Margaridié, Ulhòt. Portuguès: Olho de boy. Italià: Camomilla bastarda. Francès: Anthémis des champs, Camomille sauvage. Anglès: Corn chamomile. Alemany: Acker-Hundskamille. Feld-Hundskamille. Neerlandès: Valse Kamille.

Capítols solitaris terminals

SINÒNIMS: Anthemis agrestis Wallr.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Cultius, vores de camins, prats terofítics i arvenses. Fins els 1600 metres d’altitud

Tiges erectes o ascendents

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de fins mig metre d’alçada, de tiges erectes, simples o ramificades, pubescents

Fulles molt dividides en segments linears

Fulles de distribució alterna, 2-3-pinnatisectes, dividides en segments linears i mucronats

Receptacle convex i massís

Flors en capítols solitaris, terminals, de 2-3,5 cm de diàmetre, amb involucre de vàries files de bràctees amb el marges escariós i pubescents; les flors externes amb lígula blanca amb l’àpex tridentat, i femenines; les interiors són flòculs grocs i hermafrodites. Floreix de maig a setembre.

Fruit en aqueni amb 10 costelles, sense vil·là però de vegades amb una petita corona de 0,2 mm.

Tiges simples o ramificades

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En la família de les compostes el que sembla ser una flor és una inflorescència, denominada capítol, format per petites flors pentàmeres. El calze d’aquestes petites flors és nul o bé els sèpals estan profundament modificats, formant un papus o vil·là, de dos a moltes escates, cerres o pèls, persistents. La corol·la és gamopètala, els cinc pètals poden unir-se entre si formant un tub amb 4 o 5 lòbuls (aleshores la flor es denomina tubulosa o flòscul), o poden presentar un tub curt i el limbe prolongat lateralment en una lígula amb 3 o 5 dents (flors ligulades).

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat la infusió dels capítols florals com febrífug, resolutiu i vermífug.

Bràctees de l'involucre amb marge escariós

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Anthemis, del grec “ἀνθεμίς anthemís” nom emprat per Dioscòrides per a la camamilla, deriva de “ἄνθεμον ánthemon” flor. L’epítet específic arvensis procedeix del llatí “arva”, que significa camp de conreu, és a dir, que es tracta d'una espècie que apareix als camps cultivats.

Anthemis arvensis és molt pareguda a la camamilla (Matricaria recutita) però aquesta té el receptacle convex buit a l’interior i és flairosa, amb l’aroma característic, mentre que la camamilla borda també té el receptacle convex però massís i no fa olor o és poc agradable. Un altra molt semblant que no hem de confondre amb Anthemis arvensis  és la camamilla loca (Anacyclus clavatus) que té el receptacle pla i un aspecte grisós.

Anthemis arvensis  va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 894. 1753. 

Família Compositae (Asteraceae)

Rosa canina L.

NOMS: Gavarrera canina. Roser caní. Roser gavarrer. Gratacul. Castellà: Escaramujo, Galabardera, Rosal perruno, Rosal silvestre. Tapaculos. Èuscara: Otsonaharr. Otxolaharr. Occità: Agalancièr, Gardauèr, Garrabièr, Gratacuol. Portuguès: Gravanceira. Italià: Rosa canina. Rosa di macchia. Rosa selvatica comune. Francès: Rosier des chiens, Rosier des haies, Églantier des chiens. Gratte-cul. Anglès: Dog rose. Common Briar. Alemany: Heckenrose. Hundrose. Neerlandès: Gewone Hondsroos. Grec: Αγριοτριανταφυλλιά. Ροδή η κυνορροδή.

Flors solitàries o en corimbes

SINÒNIMS: Rosa deseglisei Boreau

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana

HÀBITAT: Prunetalia spinosae. Marges, bardisses, vores de camins i marges de riu. fins els 1500 metres d’altitud

Arbust caducifoli de tiges lignificades

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

Fulles imparipinnades amb 5-7 folíols de marge serrat

DESCRIPCIÓ: Arbust caducifoli de fins sis metres d’alçada, tot i que no sol passar dels 3 metres, amb tiges llenyoses cobertes per agullons corbats

Folíols sense glàndules al revers

Fulles de distribució esparsa, imparipinnades, amb 5-7 folíols ovats o ovat-lanceolats i aguts, de marge serrat amb dents simples o dobles, glabres, sense glàndules al revers, si de cas alguna al marge. Estípules soldades a la base del pecíol

Nombrosos estams i estils lliures però formant columna

Flors solitàries o en corimbes, hermafrodites, actinomorfes, pentàmeres, de 2,5-4 cm de diàmetre. Calze format per cinc sèpals reflexes, que cauen abans de madurar el cinoròdon, enters o amb lòbuls laterals, amb pèls a la cara interna. Corol·la amb cinc pètals lliures de color blanc o rosa suau, un poc escotats. Androceu format per nombrosos estams. Gineceu amb hipant d’on surten molts estils lliures però formant una unitat, una petita columna més curta que els estams. Floreix de maig a juliol.

Fruit en cinoròdon globós o urceolat de color roig

Fruit en cinoròdon globós, urceolat o el·lipsoïdal de 10-18 mm, generalment glabre, de color roig obscur. El fruit es pot formar sense fecundació prèvia, fet que dóna lloc a complexos grups de formes, que s'autoperpetuen asexualment.

Interior del cinoròdon amb aquenis indehiscents

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El cinoròdon és un fruit complex constituït per un receptacle més o menys carnós en forma de copa estreta. Dins d'aquest receptacle hi ha diversos fruits en forma de núcula, els quals tenen les llavors amb nombrosos pèls a l'interior. Els cinoròdons primer són verds i quan maduren prenen tonalitats molt vistoses, normalment roges o de color taronja, però que en algunes espècies de roser poden ser purpúries o negroses. Cinoròdon deriva del grec kynorhodon, literalment “rosa de gos” que era el nom que rebien les flors d’aquest roser silvestre a l’antiga Grècia. També s'anomena gavarró o gratacul quan és el fruit de la gavarrera o roser silvestre, entre d'altres tipus de rosers.

Flors amb cinc pètals lliures, de color blanc o rosat

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’han emprat els fruits perquè són astringents i rics en vitamina C, diürètics, digestius, antidiarreics i antiescorbútics. 

Amb els fruits se'n pot fer melmelada i confitures que conserven les quantitats de vitamina C i, per tant, les propietats antiescorbútiques; també s’elaboren sucs i licors. A més a més s’empra en jardineria per la gran rusticitat en clima i sòl, i la magnífica floració.

Tija amb agullons

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Rosa procedeix del llatí “rosa, -ae” que deriva del grec “rhódon, -ou”. Les dos veus defineixen la flor del roser, la reina de les flors. L’epítet específic canina deriva del llatí “canis” que significa gos perquè, segons informa Plini, a l’antiguitat es pensava que les arrels d’aquest roser curava els efectes de les mossegades dels gossos rabiosos.

Quan els xiquets jugaven pels carrers i pel camp, solien desgranar els grataculs entre camisa i esquena dels companys de joc i els feia rascar l’esquena, doncs els pelets piquen molt.

Rosa canina és una de les plantes incloses  en la Capitulare de villis vel curtis imperii, en la qual Carlemany obliga, entre altres coses, a conrear als jardins reials una llista d’un centenar d’herbes, arbres fruitals i plantes tèxtils i tintòries.

Rosa canina va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 491. 1753.

Família Rosaceae

Taraxacum laevigatum (Willd.) DC.

NOMS: Lletsó menut. Castellà: Diente de león. Francès: Pissenlit lisse. Pissenlit à feuilles lisses. Anglès: red-seeded dandelion. Alemany: Rotfrüchtiger Löwenzah. Sandlöwenzahn.

Flors en capítols solitaris

SINÒNIMS: Taraxacum erythrospermum Andrz. ex Besser;  Taraxacum stenospermum Sennen 

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Thero-Brachypodietea. Creix a les vores dels camins i en camps abandonats.fins els 1400 metres d’altitud.

Una roseta basal d'on surten les tiges floríferes

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia acaule amb totes les fulles en una roseta basal d’on surten les tiges floríferes fistuloses, que arriben al pam d’alçada, a l’àpex de les quals surten els capítols solitaris.

Fulles pinnatisectes runcinades

Fulles en roseta basal, profundament dividides (pinnatisectes), runcinades, amb lacínies desiguals

Flors amb lígula groga

Flors en capítols solitaris a l’àpex de robusts peduncles de menys d’un pam d’alçada. Involucre amb bràctees externes amb un estret marge membranós i recorbades cap a fora. Les internes més llargues, lanceolades, generalment amb una petita banya a l’àpex. Flors ligulades de color groc, les exteriors amb banda abaxial grisosa. Floreix de març a juliol

Fruit en aqueni vermell

Fruit en aqueni rogenc, muricat a la part superior, amb papus blanc.

Bràctees exteriors recorbades cap avall

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Des del punt de vista evolutiu, les compostes són el grup més avançat dins de les dicotiledònies. En comptes d’acumular midó, com a substància de reserva, acumulen inulina, i són capaces de sintetitzar combinacions de substàncies químiques que són tòxiques o desagradables per als herbívors. El gènere Senecio, amb espècies com el xenixell (Senecio vulgaris), és el més diversificat de la família, i conté un tipus d’alcaloide que fa que els animals el rebutgen sistemàticament.

Bràctees involucrals amb una petita banya a l'àpex

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Taraxacum és un nom llatinitzat que deriva de l’àrab “tharakhchakon”, o del grec “tarraxos”, que designa algunes plantes del gènere. L’epítet específic laevigatum ve del llatí "levigo" suau, polit, llis, segurament per les suaus fulles. Alguns autors opinen que el nom específic és poc precís, i proposen erythrospermum, que deriva del grec “ἐρυθρός erythrós” ros i “σπέρμα spérma” llavor, és a dir, amb llavors vermelles.

Espècie protegida, inclosa a l’anex I del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya, Resolució AAM/732/2015, de 9 d'abril.

Família Compositae (Asteraceae)