Juncus acutus L.

NOMS: Jonc punxent. Jonc marí. Jonc redó. Jonc agut. Castellà: Junco redondo. Juncia. Gallego: Xunco. Èuscara: Ia. Iña. Ihia. Portuguès: Junco agudo. Francès: Jonc piquant, Jonc à tépales pointus. Italià: Giunco pungente. Anglès: Sharp rush, Spiny rush. Alemany: Stechende Binse.

Inflorescències en cimes

SINÒNIMS: Juncus leopoldi Parl.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Juncetalia maritimi. Llocs humits i pantanosos, maresmes, inclús en sòls salins. Fins els 1000 metres d’altitud

Mates cespitoses denses

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Forma mates denses i cespitoses amb les tiges punxents a l’àpex, de fins metre i mig d’alçada, de secció circular de fins 4 mm de diàmetre, glabres, de color verd però un xic glauc, que surten d’un rizoma gruixut. Les tiges són rígides, rectes, i estan envoltades per unes beines basals

Fulles cilíndriques i punxents, iguals que les tiges

Fulles que surten de la base, rectes, punxants, cilíndriques i tan llargues com les tiges i molt paregudes a elles.

Estigma amb tres lòbuls

Flors en inflorescència compacta en cimes denses embolcallades a la base per dues bràctees també punxants. Flors hermafrodites i trímeres, amb dos verticils de tres tèpals cadascun, oblongs i amb el marge escariós. Androceu format per sis estams amb les anteres més llargues que els filaments. Gineceu d’ovari súper amb tres lòculs i estil acabat en tres estigmes. Floreix de març a l’agost

Fruit en càpsula que s'obri per tres valves

Fruit en càpsula ovoide amb l’àpex mucronat, que sobresurt dels tèpals, de color marró, lluenta i dura, que conté nombroses llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El port del jonc defineix una forma vegetal, la junciforme, caracteritzada per tindre les fulles i les tiges linears, cilíndriques i acuminades, sovint punxants i amb una beina, generalment oberta. La majoria de joncs tenen una medul·la de teixit esponjós aerífer.

El fruit sobresurt per damunt dels tèpals

USOS I PROPIETATS: El rizoma s’ha emprat en medicina popular per les seus propietats diürètiques. Les tiges i les fulles s’empren per a teixir cistelles i altres productes, i per a lligar.

Aquesta planta també resulta interessant i útil per a la fitodepuració, implantades a les ribes dels rius contaminats, i especialment en zones d’aigua molt salina o pròxima al mar. Per aquesta mateixa raó, i per estar verdes tot l’any, es fa servir en jardineria, als marges d’estancs i zones humides.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Juncus deriva del llatí “iuncus” el nom que rebia el jonc però també altres espècies del gènere Juncus, Cyperus i Scirpus. Aquest nom deriva de "iúngo" lligui, perquè s’utilitzaven per lligar, com un cordell. L’epítet específic acutus significa punxegut, afilat, agut, penetrant, en referència a les fulles punxants.

Una de les coses que fèiem els xiquets quan anàvem al riu era rosegar la base tendra dels joncs però cal saber diferenciar les espècies. Per a nosaltres tot era jonc però mentre el jonc de cabotetes (Scirpus holoschoenus) es pot menjar, el que avui ens ocupa, Juncus acutus, i gairebé tots els joncs del gènere Juncus, són tòxics.

Juncus acutus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 325. 1753.

Família Juncaceae

Anthemis arvensis L.

NOMS:  Camamilla borda. Camamilla de camp. Bullits. Castellà : Manzanilla bastarda. Manzanilla de campo. Magarza. Gallego: Macela silvestre. Magarcela. Occità: Margaridié, Ulhòt. Portuguès: Olho de boy. Italià: Camomilla bastarda. Francès: Anthémis des champs, Camomille sauvage. Anglès: Corn chamomile. Alemany: Acker-Hundskamille. Feld-Hundskamille. Neerlandès: Valse Kamille.

Capítols solitaris terminals

SINÒNIMS: Anthemis agrestis Wallr.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Cultius, vores de camins, prats terofítics i arvenses. Fins els 1600 metres d’altitud

Tiges erectes o ascendents

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de fins mig metre d’alçada, de tiges erectes, simples o ramificades, pubescents

Fulles molt dividides en segments linears

Fulles de distribució alterna, 2-3-pinnatisectes, dividides en segments linears i mucronats

Receptacle convex i massís

Flors en capítols solitaris, terminals, de 2-3,5 cm de diàmetre, amb involucre de vàries files de bràctees amb el marges escariós i pubescents; les flors externes amb lígula blanca amb l’àpex tridentat, i femenines; les interiors són flòculs grocs i hermafrodites. Floreix de maig a setembre.

Fruit en aqueni amb 10 costelles, sense vil·là però de vegades amb una petita corona de 0,2 mm.

Tiges simples o ramificades

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En la família de les compostes el que sembla ser una flor és una inflorescència, denominada capítol, format per petites flors pentàmeres. El calze d’aquestes petites flors és nul o bé els sèpals estan profundament modificats, formant un papus o vil·là, de dos a moltes escates, cerres o pèls, persistents. La corol·la és gamopètala, els cinc pètals poden unir-se entre si formant un tub amb 4 o 5 lòbuls (aleshores la flor es denomina tubulosa o flòscul), o poden presentar un tub curt i el limbe prolongat lateralment en una lígula amb 3 o 5 dents (flors ligulades).

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat la infusió dels capítols florals com febrífug, resolutiu i vermífug.

Bràctees de l'involucre amb marge escariós

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Anthemis, del grec “ἀνθεμίς anthemís” nom emprat per Dioscòrides per a la camamilla, deriva de “ἄνθεμον ánthemon” flor. L’epítet específic arvensis procedeix del llatí “arva”, que significa camp de conreu, és a dir, que es tracta d'una espècie que apareix als camps cultivats.

Anthemis arvensis és molt pareguda a la camamilla (Matricaria recutita) però aquesta té el receptacle convex buit a l’interior i és flairosa, amb l’aroma característic, mentre que la camamilla borda també té el receptacle convex però massís i no fa olor o és poc agradable. Un altra molt semblant que no hem de confondre amb Anthemis arvensis  és la camamilla loca (Anacyclus clavatus) que té el receptacle pla i un aspecte grisós.

Anthemis arvensis  va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 894. 1753. 

Família Compositae (Asteraceae)

Rosa canina L.

NOMS: Gavarrera canina. Roser caní. Roser gavarrer. Gratacul. Castellà: Escaramujo, Galabardera, Rosal perruno, Rosal silvestre. Tapaculos. Èuscara: Otsonaharr. Otxolaharr. Occità: Agalancièr, Gardauèr, Garrabièr, Gratacuol. Portuguès: Gravanceira. Italià: Rosa canina. Rosa di macchia. Rosa selvatica comune. Francès: Rosier des chiens, Rosier des haies, Églantier des chiens. Gratte-cul. Anglès: Dog rose. Common Briar. Alemany: Heckenrose. Hundrose. Neerlandès: Gewone Hondsroos. Grec: Αγριοτριανταφυλλιά. Ροδή η κυνορροδή.

Flors solitàries o en corimbes

SINÒNIMS: Rosa deseglisei Boreau

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana

HÀBITAT: Prunetalia spinosae. Marges, bardisses, vores de camins i marges de riu. fins els 1500 metres d’altitud

Arbust caducifoli de tiges lignificades

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

Fulles imparipinnades amb 5-7 folíols de marge serrat

DESCRIPCIÓ: Arbust caducifoli de fins sis metres d’alçada, tot i que no sol passar dels 3 metres, amb tiges llenyoses cobertes per agullons corbats

Folíols sense glàndules al revers

Fulles de distribució esparsa, imparipinnades, amb 5-7 folíols ovats o ovat-lanceolats i aguts, de marge serrat amb dents simples o dobles, glabres, sense glàndules al revers, si de cas alguna al marge. Estípules soldades a la base del pecíol

Nombrosos estams i estils lliures però formant columna

Flors solitàries o en corimbes, hermafrodites, actinomorfes, pentàmeres, de 2,5-4 cm de diàmetre. Calze format per cinc sèpals reflexes, que cauen abans de madurar el cinoròdon, enters o amb lòbuls laterals, amb pèls a la cara interna. Corol·la amb cinc pètals lliures de color blanc o rosa suau, un poc escotats. Androceu format per nombrosos estams. Gineceu amb hipant d’on surten molts estils lliures però formant una unitat, una petita columna més curta que els estams. Floreix de maig a juliol.

Fruit en cinoròdon globós o urceolat de color roig

Fruit en cinoròdon globós, urceolat o el·lipsoïdal de 10-18 mm, generalment glabre, de color roig obscur. El fruit es pot formar sense fecundació prèvia, fet que dóna lloc a complexos grups de formes, que s'autoperpetuen asexualment.

Interior del cinoròdon amb aquenis indehiscents

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El cinoròdon és un fruit complex constituït per un receptacle més o menys carnós en forma de copa estreta. Dins d'aquest receptacle hi ha diversos fruits en forma de núcula, els quals tenen les llavors amb nombrosos pèls a l'interior. Els cinoròdons primer són verds i quan maduren prenen tonalitats molt vistoses, normalment roges o de color taronja, però que en algunes espècies de roser poden ser purpúries o negroses. Cinoròdon deriva del grec kynorhodon, literalment “rosa de gos” que era el nom que rebien les flors d’aquest roser silvestre a l’antiga Grècia. També s'anomena gavarró o gratacul quan és el fruit de la gavarrera o roser silvestre, entre d'altres tipus de rosers.

Flors amb cinc pètals lliures, de color blanc o rosat

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’han emprat els fruits perquè són astringents i rics en vitamina C, diürètics, digestius, antidiarreics i antiescorbútics. 

Amb els fruits se'n pot fer melmelada i confitures que conserven les quantitats de vitamina C i, per tant, les propietats antiescorbútiques; també s’elaboren sucs i licors. A més a més s’empra en jardineria per la gran rusticitat en clima i sòl, i la magnífica floració.

Tija amb agullons

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Rosa procedeix del llatí “rosa, -ae” que deriva del grec “rhódon, -ou”. Les dos veus defineixen la flor del roser, la reina de les flors. L’epítet específic canina deriva del llatí “canis” que significa gos perquè, segons informa Plini, a l’antiguitat es pensava que les arrels d’aquest roser curava els efectes de les mossegades dels gossos rabiosos.

Quan els xiquets jugaven pels carrers i pel camp, solien desgranar els grataculs entre camisa i esquena dels companys de joc i els feia rascar l’esquena, doncs els pelets piquen molt.

Rosa canina és una de les plantes incloses  en la Capitulare de villis vel curtis imperii, en la qual Carlemany obliga, entre altres coses, a conrear als jardins reials una llista d’un centenar d’herbes, arbres fruitals i plantes tèxtils i tintòries.

Rosa canina va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 491. 1753.

Família Rosaceae