Melia azedarach L.

NOMS: Mèlia. Cinamon. Arbre sant. Azedarac. Castellà : Acederaque. Árbol de rosarios. Cinamomo. Fruto del paraíso. Melia. Mirabobo. Agriaz. Gallego: Cinamomo. Portuguès: Amargoseira. Conteira. Brasil: Sinamão. Italià: Lillà delle Indie. Albero dei rosari, Albero dei paternostri. Perlaro. Francès: Mélie. Lilas des Indes. Margousier.  Anglès: Chinaberry tree, Persian lilac, Bead tree. Alemany: Zedrachbaum. Indianischer Lilak.Paternosterbaum. Persischer Flieder. Neerlandès: Indische sering. Grec: Aγριοπασχαλιά. Σολομός. Turc: Hint leylağı.

Inflorescències en grans panícules

SINÒNIMS: Melia japonica G. Don.; Melia florida Salisb.

DISTRIBUCIÓ: Originari d’Àsia, de l’Himàlaia i Austràlia

HÀBITAT: Cultivat com arbre ornamental als carrers, places i jardins i de vegades assilvestrat

De vegades apareix assilvestrat

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli que pot assolir els 15 metres d’alçada amb una capçada frondosa.

Fulles bipinnades amb folíols de marge serrat

Fulles de distribució alterna, llarg pecíol, compostes, bipinnades, amb folíols imparells ovals i acuminats, de marge irregularment serrat i color verd obscur, més clar pel revers. Mesuren entre 15 i 45 cm

Flors pentàmeres i flairoses

Flors en grans panícules, són pentàmeres i hermafrodites. Calze amb cinc lòbuls ovats i ciliats al marge de 2 mm de llargs. Corol·la amb cinc pètals oblongs de color lila suau, quasi blanc, amb una corona de color violeta que embolcalla els estams. Desprenen una agradable fragància. Floreix a la primavera

Fruit en drupa d'1-1,5 cm de diàmetre

Fruit en petites drupes globoses de color bru clar o groc, amb les que cal tindre cura, doncs són tòxiques pels humans. Els fruits romanen a l’arbre quan les fulles ja han caigut

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El terme drupa prové del llatí “druppa” oliva, i aquest, a la vegada, del grec “δρύππα” oliva madura. És un tipus de fruit simple indehiscent carnós que es compon, de fora endins, d'epicarpi (la pell), el mesocarpi (la polpa) i l'endocarpi (el pinyol) el qual té una llavor a dins. 

Drupes de mèlia

USOS I PROPIETATS: S’empra com arbre d’ombra i ornamental en nombroses places, carrers i jardins per la seua bellesa, frondositat de la copa i perfum de les flors. Només a la ciutat de València (Espanya) hi ha uns 5300 mèlia a les places, carres i jardins, i a Barcelona més de 6000. És útil per combatre la contaminació produïda pels vehicles, doncs absorbeixen el diòxid de carbono de manera eficient.

Calze amb cinc sèpals de marge ciliat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Melia és el nom que els grecs donaven als freixes, i els romans al freixe de flor (Fraxinus ornus) pel paregut de les fulles amb aquest freixe. L’epítet específic azedarach deriva del persa “azadraxt o azedaraeth” arbre que allibera, probablement donat pels metges àrabs de l’Edat Mitjana per les propietats medicinals de l’arbre.

Abu Zacaría en el segle XIII ja cita aquest arbre en el seu “Llibre d'agricultura andalusina”. Aquest autor recomana la seua plantació prop de sènies i pous perquè persones i bèsties puguen beneficiar-se de la seua ombra. A més a més diu que les fulles serveixen per tenyir teles i també per tenyir els cabells de negre i enfortir-los.

A mitjan segle XIX va ser introduïda a Amèrica i al sud d’Àfrica, com arbre ornamental i per l’ombra de la frondosa copa, però prompte es va naturalitzar desplaçant altres espècies autòctones. Ara és considerada una espècie invasora.

La neurotoxina que contenen els fruits pot matar un mamífer si ingereix 0,66 gr. de fruit per quilo. Els fruits secs i triturats, en pols, es fa servir com insecticida i per combatre els polls.

Melia azedarach va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 384–385. 1753.

Família Meliaceae

Juncus acutus L.

NOMS: Jonc punxent. Jonc marí. Jonc redó. Jonc agut. Castellà: Junco redondo. Juncia. Gallego: Xunco. Èuscara: Ia. Iña. Ihia. Portuguès: Junco agudo. Francès: Jonc piquant, Jonc à tépales pointus. Italià: Giunco pungente. Anglès: Sharp rush, Spiny rush. Alemany: Stechende Binse.

Inflorescències en cimes

SINÒNIMS: Juncus leopoldi Parl.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Juncetalia maritimi. Llocs humits i pantanosos, maresmes, inclús en sòls salins. Fins els 1000 metres d’altitud

Mates cespitoses denses

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Forma mates denses i cespitoses amb les tiges punxents a l’àpex, de fins metre i mig d’alçada, de secció circular de fins 4 mm de diàmetre, glabres, de color verd però un xic glauc, que surten d’un rizoma gruixut. Les tiges són rígides, rectes, i estan envoltades per unes beines basals

Fulles cilíndriques i punxents, iguals que les tiges

Fulles que surten de la base, rectes, punxants, cilíndriques i tan llargues com les tiges i molt paregudes a elles.

Estigma amb tres lòbuls

Flors en inflorescència compacta en cimes denses embolcallades a la base per dues bràctees també punxants. Flors hermafrodites i trímeres, amb dos verticils de tres tèpals cadascun, oblongs i amb el marge escariós. Androceu format per sis estams amb les anteres més llargues que els filaments. Gineceu d’ovari súper amb tres lòculs i estil acabat en tres estigmes. Floreix de març a l’agost

Fruit en càpsula que s'obri per tres valves

Fruit en càpsula ovoide amb l’àpex mucronat, que sobresurt dels tèpals, de color marró, lluenta i dura, que conté nombroses llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El port del jonc defineix una forma vegetal, la junciforme, caracteritzada per tindre les fulles i les tiges linears, cilíndriques i acuminades, sovint punxants i amb una beina, generalment oberta. La majoria de joncs tenen una medul·la de teixit esponjós aerífer.

El fruit sobresurt per damunt dels tèpals

USOS I PROPIETATS: El rizoma s’ha emprat en medicina popular per les seus propietats diürètiques. Les tiges i les fulles s’empren per a teixir cistelles i altres productes, i per a lligar.

Aquesta planta també resulta interessant i útil per a la fitodepuració, implantades a les ribes dels rius contaminats, i especialment en zones d’aigua molt salina o pròxima al mar. Per aquesta mateixa raó, i per estar verdes tot l’any, es fa servir en jardineria, als marges d’estancs i zones humides.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Juncus deriva del llatí “iuncus” el nom que rebia el jonc però també altres espècies del gènere Juncus, Cyperus i Scirpus. Aquest nom deriva de "iúngo" lligui, perquè s’utilitzaven per lligar, com un cordell. L’epítet específic acutus significa punxegut, afilat, agut, penetrant, en referència a les fulles punxants.

Una de les coses que fèiem els xiquets quan anàvem al riu era rosegar la base tendra dels joncs però cal saber diferenciar les espècies. Per a nosaltres tot era jonc però mentre el jonc de cabotetes (Scirpus holoschoenus) es pot menjar, el que avui ens ocupa, Juncus acutus, i gairebé tots els joncs del gènere Juncus, són tòxics.

Juncus acutus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 325. 1753.

Família Juncaceae

Anthemis arvensis L.

NOMS:  Camamilla borda. Camamilla de camp. Bullits. Castellà : Manzanilla bastarda. Manzanilla de campo. Magarza. Gallego: Macela silvestre. Magarcela. Occità: Margaridié, Ulhòt. Portuguès: Olho de boy. Italià: Camomilla bastarda. Francès: Anthémis des champs, Camomille sauvage. Anglès: Corn chamomile. Alemany: Acker-Hundskamille. Feld-Hundskamille. Neerlandès: Valse Kamille.

Capítols solitaris terminals

SINÒNIMS: Anthemis agrestis Wallr.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Cultius, vores de camins, prats terofítics i arvenses. Fins els 1600 metres d’altitud

Tiges erectes o ascendents

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de fins mig metre d’alçada, de tiges erectes, simples o ramificades, pubescents

Fulles molt dividides en segments linears

Fulles de distribució alterna, 2-3-pinnatisectes, dividides en segments linears i mucronats

Receptacle convex i massís

Flors en capítols solitaris, terminals, de 2-3,5 cm de diàmetre, amb involucre de vàries files de bràctees amb el marges escariós i pubescents; les flors externes amb lígula blanca amb l’àpex tridentat, i femenines; les interiors són flòculs grocs i hermafrodites. Floreix de maig a setembre.

Fruit en aqueni amb 10 costelles, sense vil·là però de vegades amb una petita corona de 0,2 mm.

Tiges simples o ramificades

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En la família de les compostes el que sembla ser una flor és una inflorescència, denominada capítol, format per petites flors pentàmeres. El calze d’aquestes petites flors és nul o bé els sèpals estan profundament modificats, formant un papus o vil·là, de dos a moltes escates, cerres o pèls, persistents. La corol·la és gamopètala, els cinc pètals poden unir-se entre si formant un tub amb 4 o 5 lòbuls (aleshores la flor es denomina tubulosa o flòscul), o poden presentar un tub curt i el limbe prolongat lateralment en una lígula amb 3 o 5 dents (flors ligulades).

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat la infusió dels capítols florals com febrífug, resolutiu i vermífug.

Bràctees de l'involucre amb marge escariós

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Anthemis, del grec “ἀνθεμίς anthemís” nom emprat per Dioscòrides per a la camamilla, deriva de “ἄνθεμον ánthemon” flor. L’epítet específic arvensis procedeix del llatí “arva”, que significa camp de conreu, és a dir, que es tracta d'una espècie que apareix als camps cultivats.

Anthemis arvensis és molt pareguda a la camamilla (Matricaria recutita) però aquesta té el receptacle convex buit a l’interior i és flairosa, amb l’aroma característic, mentre que la camamilla borda també té el receptacle convex però massís i no fa olor o és poc agradable. Un altra molt semblant que no hem de confondre amb Anthemis arvensis  és la camamilla loca (Anacyclus clavatus) que té el receptacle pla i un aspecte grisós.

Anthemis arvensis  va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 894. 1753. 

Família Compositae (Asteraceae)