Pinus pinea L.

NOMS: Pi pinyoner. Pi pinyer. Pi ver. Castellà : Pino doncel. Pino piñonero. Pino real. Gallego: Piñeiro manso. Èuscara: Pinazi pinua. Belorita. Occità: Pin parasòl, Pin pinhon, Pinhièr. Portuguès: Pinheiro-manso. Italià: Pino a ombrello. Pino da pinoli. Pino italico. Francès: Pin parasol, Pin pignon. Anglès: Italian stone pine, Stone pine, Umbrella pine. Alemany: Italienische Steinkiefer. Pinie. Neerlandès: Parasolden. Pijnboom. Grec: Ήμερο πεύκο. Κουκουναριά. Στροφιλιά.

Cons masculins

SINÒNIMS: Pinus esculenta Opiz; Pinus maderiensis Ten.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània oriental. Es creu que procedeix d’Àsia Menor, tot i que en diversos jaciments prehistòrics s’han trobat restes de pinyes i carbó de pi pinyoner.

HÀBITAT: Rosmarinetalia. Brolles, carrascars, dunes marines fixades. Prefereix el substrat silícic i arenós. Es troba amplament naturalitzat. Fins els mil metres d’altitud

Capçada ampla i arrodonida

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre perennifoli que pot sobrepassar els 25 metres d’alçada amb la capçada arrodonida, ampla i plana a la part superior, sostinguda per un tronc robust marró rogenc amb l’escorça que va desprenent-se en plaques poligonals. Es ramifica a la part superior només.

Fulles arquejades i flexibles

Fulles denominades acícules, en fascicles de dos en els braquiblasts. De 10-20 cm de llarg per 1,5-2 mm de gruix, arquejades, flexibles, de color verd intens

Estròbil femení

Flors masculines en cons, agrupats a la base dels brots anuals, formats per esquames en espiral amb dos sacs pol·línics cadascuna. Els estròbils femenins estan formats per dos tipus d’esquames lliures també disposades en espiral. Unes són estèrils i les altres són fèrtils, les seminíferes, que són les úniques que creixen i es lignifiquen formant la pinya. Floreix de març a maig

Pinya grossa amb escudet piramidal

Fruit en pinyes grosses i arrodonides amb curt peduncle que maduren al tercer any. Els escudets tenen forma de piràmide baixa de cares convexes. Les pinyes cauen senceres al terra i comencen a obrir les esquames per deixar sortir els pinyons comestibles que són grossos, d’uns 2 cm, protegits per una closca molt dura.

Llavors cobertes per una closca molt dura

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En referència a les llavors del pi pinyoner diu Daniel Piñero en un article de la revista Mètode: “Aquestes llavors tenen la capacitat, per la seua grandària, de contenir gran quantitat de reserves i això, quan es presenta una pluja raonablement intensa, els permet de germinar i produir una plàntula de prou grandària per resistir en un ambient amb poca humitat. Aquest tipus d'adaptacions garanteixen que els pinyoners puguen sobreviure de manera adequada en ambients en què hi ha poca precipitació i repartida desigualment durant l'any, però a més amb un grau alt de variació entre els anys.”

Cons formats per esquames disposades en espiral

USOS I PROPIETATS: És un dels pins amb major valor ornamental, però el principal aprofitament és la producció dels pinyons comestibles, amb alt valor comercial, que s'usen en pastisseria i cuina, i les pinyes buides es fan servir com a combustible.

L'escorça es desprèn en plaques poligonals 

La fusta és resistent a la flexió i s'ha fet servir per travesses per trens o per construcció.

L'escorça conté tanins i s'ha fet servir per adobar el cuir amb certa eficàcia, a més a més, com de tots els pins es pot extraure la trementina i per tant l'aiguarràs. També s'extreuen essències aromàtiques per a fer sals de bany.

En medicina popular s’ha emprat contra el reuma, el constipat i per mitigar la tos.

Fascicles de dues fulles en els braquiblasts 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Pinus era el nom llatí dels pins, principalment al pi pinyoner. Deriva del sànscrit “pitu”, que significa resinós, adoptat pels romans per anomenar al pi. Plini, Virgili i altres ja l’empraven. L’epítet específic pinea ve del nom llatí de la pinya de pinyons “nux pinea” sustantivat en pinea. Aleshores Pinus pinea vol dir el pi que fa pinyes de pinyons.  

A més de servir d’aliment als humans són una font important d’aliment per aus, rosegadors i mamífers com el porc senglar.

Hi ha dites que fan referència als pinyons, com per exemple una per indicar que algú ho vol tot fet: “vol els pinyons pelats”; o per assenyalar l’època per arreplegar els pinyons: “Per sant Martí, la pinya cau del pi”

Joan Manuel Serrat canta en Que li han fet al bosc: Pare / si no hi ha pins / no es fan pinyons / ni cucs, ni ocells.

Pinus pinea va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 2: 1000. 1753.

Família Pinaceae

Melia azedarach L.

NOMS: Mèlia. Cinamon. Arbre sant. Azedarac. Castellà : Acederaque. Árbol de rosarios. Cinamomo. Fruto del paraíso. Melia. Mirabobo. Agriaz. Gallego: Cinamomo. Portuguès: Amargoseira. Conteira. Brasil: Sinamão. Italià: Lillà delle Indie. Albero dei rosari, Albero dei paternostri. Perlaro. Francès: Mélie. Lilas des Indes. Margousier.  Anglès: Chinaberry tree, Persian lilac, Bead tree. Alemany: Zedrachbaum. Indianischer Lilak.Paternosterbaum. Persischer Flieder. Neerlandès: Indische sering. Grec: Aγριοπασχαλιά. Σολομός. Turc: Hint leylağı.

Inflorescències en grans panícules

SINÒNIMS: Melia japonica G. Don.; Melia florida Salisb.

DISTRIBUCIÓ: Originari d’Àsia, de l’Himàlaia i Austràlia

HÀBITAT: Cultivat com arbre ornamental als carrers, places i jardins i de vegades assilvestrat

De vegades apareix assilvestrat

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli que pot assolir els 15 metres d’alçada amb una capçada frondosa.

Fulles bipinnades amb folíols de marge serrat

Fulles de distribució alterna, llarg pecíol, compostes, bipinnades, amb folíols imparells ovals i acuminats, de marge irregularment serrat i color verd obscur, més clar pel revers. Mesuren entre 15 i 45 cm

Flors pentàmeres i flairoses

Flors en grans panícules, són pentàmeres i hermafrodites. Calze amb cinc lòbuls ovats i ciliats al marge de 2 mm de llargs. Corol·la amb cinc pètals oblongs de color lila suau, quasi blanc, amb una corona de color violeta que embolcalla els estams. Desprenen una agradable fragància. Floreix a la primavera

Fruit en drupa d'1-1,5 cm de diàmetre

Fruit en petites drupes globoses de color bru clar o groc, amb les que cal tindre cura, doncs són tòxiques pels humans. Els fruits romanen a l’arbre quan les fulles ja han caigut

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El terme drupa prové del llatí “druppa” oliva, i aquest, a la vegada, del grec “δρύππα” oliva madura. És un tipus de fruit simple indehiscent carnós que es compon, de fora endins, d'epicarpi (la pell), el mesocarpi (la polpa) i l'endocarpi (el pinyol) el qual té una llavor a dins. 

Drupes de mèlia

USOS I PROPIETATS: S’empra com arbre d’ombra i ornamental en nombroses places, carrers i jardins per la seua bellesa, frondositat de la copa i perfum de les flors. Només a la ciutat de València (Espanya) hi ha uns 5300 mèlia a les places, carres i jardins, i a Barcelona més de 6000. És útil per combatre la contaminació produïda pels vehicles, doncs absorbeixen el diòxid de carbono de manera eficient.

Calze amb cinc sèpals de marge ciliat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Melia és el nom que els grecs donaven als freixes, i els romans al freixe de flor (Fraxinus ornus) pel paregut de les fulles amb aquest freixe. L’epítet específic azedarach deriva del persa “azadraxt o azedaraeth” arbre que allibera, probablement donat pels metges àrabs de l’Edat Mitjana per les propietats medicinals de l’arbre.

Abu Zacaría en el segle XIII ja cita aquest arbre en el seu “Llibre d'agricultura andalusina”. Aquest autor recomana la seua plantació prop de sènies i pous perquè persones i bèsties puguen beneficiar-se de la seua ombra. A més a més diu que les fulles serveixen per tenyir teles i també per tenyir els cabells de negre i enfortir-los.

A mitjan segle XIX va ser introduïda a Amèrica i al sud d’Àfrica, com arbre ornamental i per l’ombra de la frondosa copa, però prompte es va naturalitzar desplaçant altres espècies autòctones. Ara és considerada una espècie invasora.

La neurotoxina que contenen els fruits pot matar un mamífer si ingereix 0,66 gr. de fruit per quilo. Els fruits secs i triturats, en pols, es fa servir com insecticida i per combatre els polls.

Melia azedarach va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 384–385. 1753.

Família Meliaceae

Juncus acutus L.

NOMS: Jonc punxent. Jonc marí. Jonc redó. Jonc agut. Castellà: Junco redondo. Juncia. Gallego: Xunco. Èuscara: Ia. Iña. Ihia. Portuguès: Junco agudo. Francès: Jonc piquant, Jonc à tépales pointus. Italià: Giunco pungente. Anglès: Sharp rush, Spiny rush. Alemany: Stechende Binse.

Inflorescències en cimes

SINÒNIMS: Juncus leopoldi Parl.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Juncetalia maritimi. Llocs humits i pantanosos, maresmes, inclús en sòls salins. Fins els 1000 metres d’altitud

Mates cespitoses denses

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Forma mates denses i cespitoses amb les tiges punxents a l’àpex, de fins metre i mig d’alçada, de secció circular de fins 4 mm de diàmetre, glabres, de color verd però un xic glauc, que surten d’un rizoma gruixut. Les tiges són rígides, rectes, i estan envoltades per unes beines basals

Fulles cilíndriques i punxents, iguals que les tiges

Fulles que surten de la base, rectes, punxants, cilíndriques i tan llargues com les tiges i molt paregudes a elles.

Estigma amb tres lòbuls

Flors en inflorescència compacta en cimes denses embolcallades a la base per dues bràctees també punxants. Flors hermafrodites i trímeres, amb dos verticils de tres tèpals cadascun, oblongs i amb el marge escariós. Androceu format per sis estams amb les anteres més llargues que els filaments. Gineceu d’ovari súper amb tres lòculs i estil acabat en tres estigmes. Floreix de març a l’agost

Fruit en càpsula que s'obri per tres valves

Fruit en càpsula ovoide amb l’àpex mucronat, que sobresurt dels tèpals, de color marró, lluenta i dura, que conté nombroses llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El port del jonc defineix una forma vegetal, la junciforme, caracteritzada per tindre les fulles i les tiges linears, cilíndriques i acuminades, sovint punxants i amb una beina, generalment oberta. La majoria de joncs tenen una medul·la de teixit esponjós aerífer.

El fruit sobresurt per damunt dels tèpals

USOS I PROPIETATS: El rizoma s’ha emprat en medicina popular per les seus propietats diürètiques. Les tiges i les fulles s’empren per a teixir cistelles i altres productes, i per a lligar.

Aquesta planta també resulta interessant i útil per a la fitodepuració, implantades a les ribes dels rius contaminats, i especialment en zones d’aigua molt salina o pròxima al mar. Per aquesta mateixa raó, i per estar verdes tot l’any, es fa servir en jardineria, als marges d’estancs i zones humides.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Juncus deriva del llatí “iuncus” el nom que rebia el jonc però també altres espècies del gènere Juncus, Cyperus i Scirpus. Aquest nom deriva de "iúngo" lligui, perquè s’utilitzaven per lligar, com un cordell. L’epítet específic acutus significa punxegut, afilat, agut, penetrant, en referència a les fulles punxants.

Una de les coses que fèiem els xiquets quan anàvem al riu era rosegar la base tendra dels joncs però cal saber diferenciar les espècies. Per a nosaltres tot era jonc però mentre el jonc de cabotetes (Scirpus holoschoenus) es pot menjar, el que avui ens ocupa, Juncus acutus, i gairebé tots els joncs del gènere Juncus, són tòxics.

Juncus acutus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 325. 1753.

Família Juncaceae