Catapodium rigidum (L.) C.E.Hubb.

NOMS: Desmazèria rígida, Escleropoa. Catapodi. Castellà: Grama apretada. Occità: Sauno-garri, Tin-tin-terro. Francès: Fétuque raide, Pâturin rigide, Pâturin-duret. Italià: Logliarello ruderale. Anglès: Fern-grass. Alemany: Aufrechtes Steifgras. Neerlandès: Sijf Hardgras.

Inflorescències en panícula

SINÒNIMS: Poa rigida L.; Desmazeria rigida (L.) Tutin  

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietea. Forma part de les comunitats terofítiques. Creix als camps de secà i vores de camins, des del nivell del mar fins el 1300 metres d’altitud.

Gramínia cespitosa de tiges erectes

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Petita gramínia cespitosa, d’entre 5-20 cm d’alçada, caracteritzada par tindre les inflorescències rígides, tiges geniculades i ascendents que formen una tofa apretada a la base.

Fulles linears

Fulles linears, planes, aspres al tacte, amb lígula membranosa oblonga.

Espiguetes oblongo-lanceolades

Flors en inflorescències en panícules rígides formades per branquillons, també rígids, que surten a una i altra part de l’eix floral, sobre les que creixen les espiguetes dístiques, oblogo-lanceolades, estretes, amb un curt pedicel, amb flors sense aresta. Floreix entre març i juny

Fruit en cariopsi una mica deprimit al mig

Lígula membranosa

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Cariopsi és un fruit sec indehiscent propi de la família de les gramínies o Poaceae. Són el que en llenguatge corrent s'anomenen grans, com els del blat, de l'ordi, etc. És un fruit monosperm i no s'obri quan està madur, per tant indehiscent. Es similar a un aqueni però se'n diferencia perquè en la cariopsi el pericarpi és molt prim i adherit a la llavor formant la capa anomenada tegument.

USOS I PROPIETATS: No hi hem trobat

Inflorescències rígides

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:El nom del gènere Catapodium deriva del grec “κατά katá” baix, a baix, i “ποδιον podion” peu, tija, és a dir, de tija baixa o postrada, tot i que les tiges d’aquesta espècie són erectes. L’epítet específic rigidum ve de llatí “ rigidus, -a, -um” que significa rígid, dur, per la consistència de les inflorescències. El genèric del sinònim Desmazeria és en honor del metge i botànic francès Jean Baptiste Desmazieres (1786-1862)

Carles Linné va descriure aquesta planta i la va publicar en Flora Anglica 10. En 1754.  El nom acceptat actualment, Catapodium rigidum, va ser publicada per C.E. Hubbard en Flora of Bedfordshire 437. 1953.

Família Gramineae (Poaceae)

Pinus pinea L.

NOMS: Pi pinyoner. Pi pinyer. Pi ver. Castellà : Pino doncel. Pino piñonero. Pino real. Gallego: Piñeiro manso. Èuscara: Pinazi pinua. Belorita. Occità: Pin parasòl, Pin pinhon, Pinhièr. Portuguès: Pinheiro-manso. Italià: Pino a ombrello. Pino da pinoli. Pino italico. Francès: Pin parasol, Pin pignon. Anglès: Italian stone pine, Stone pine, Umbrella pine. Alemany: Italienische Steinkiefer. Pinie. Neerlandès: Parasolden. Pijnboom. Grec: Ήμερο πεύκο. Κουκουναριά. Στροφιλιά.

Cons masculins

SINÒNIMS: Pinus esculenta Opiz; Pinus maderiensis Ten.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània oriental. Es creu que procedeix d’Àsia Menor, tot i que en diversos jaciments prehistòrics s’han trobat restes de pinyes i carbó de pi pinyoner.

HÀBITAT: Rosmarinetalia. Brolles, carrascars, dunes marines fixades. Prefereix el substrat silícic i arenós. Es troba amplament naturalitzat. Fins els mil metres d’altitud

Capçada ampla i arrodonida

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre perennifoli que pot sobrepassar els 25 metres d’alçada amb la capçada arrodonida, ampla i plana a la part superior, sostinguda per un tronc robust marró rogenc amb l’escorça que va desprenent-se en plaques poligonals. Es ramifica a la part superior només.

Fulles arquejades i flexibles

Fulles denominades acícules, en fascicles de dos en els braquiblasts. De 10-20 cm de llarg per 1,5-2 mm de gruix, arquejades, flexibles, de color verd intens

Estròbil femení

Flors masculines en cons, agrupats a la base dels brots anuals, formats per esquames en espiral amb dos sacs pol·línics cadascuna. Els estròbils femenins estan formats per dos tipus d’esquames lliures també disposades en espiral. Unes són estèrils i les altres són fèrtils, les seminíferes, que són les úniques que creixen i es lignifiquen formant la pinya. Floreix de març a maig

Pinya grossa amb escudet piramidal

Fruit en pinyes grosses i arrodonides amb curt peduncle que maduren al tercer any. Els escudets tenen forma de piràmide baixa de cares convexes. Les pinyes cauen senceres al terra i comencen a obrir les esquames per deixar sortir els pinyons comestibles que són grossos, d’uns 2 cm, protegits per una closca molt dura.

Llavors cobertes per una closca molt dura

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En referència a les llavors del pi pinyoner diu Daniel Piñero en un article de la revista Mètode: “Aquestes llavors tenen la capacitat, per la seua grandària, de contenir gran quantitat de reserves i això, quan es presenta una pluja raonablement intensa, els permet de germinar i produir una plàntula de prou grandària per resistir en un ambient amb poca humitat. Aquest tipus d'adaptacions garanteixen que els pinyoners puguen sobreviure de manera adequada en ambients en què hi ha poca precipitació i repartida desigualment durant l'any, però a més amb un grau alt de variació entre els anys.”

Cons formats per esquames disposades en espiral

USOS I PROPIETATS: És un dels pins amb major valor ornamental, però el principal aprofitament és la producció dels pinyons comestibles, amb alt valor comercial, que s'usen en pastisseria i cuina, i les pinyes buides es fan servir com a combustible.

L'escorça es desprèn en plaques poligonals 

La fusta és resistent a la flexió i s'ha fet servir per travesses per trens o per construcció.

L'escorça conté tanins i s'ha fet servir per adobar el cuir amb certa eficàcia, a més a més, com de tots els pins es pot extraure la trementina i per tant l'aiguarràs. També s'extreuen essències aromàtiques per a fer sals de bany.

En medicina popular s’ha emprat contra el reuma, el constipat i per mitigar la tos.

Fascicles de dues fulles en els braquiblasts 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Pinus era el nom llatí dels pins, principalment al pi pinyoner. Deriva del sànscrit “pitu”, que significa resinós, adoptat pels romans per anomenar al pi. Plini, Virgili i altres ja l’empraven. L’epítet específic pinea ve del nom llatí de la pinya de pinyons “nux pinea” sustantivat en pinea. Aleshores Pinus pinea vol dir el pi que fa pinyes de pinyons.  

A més de servir d’aliment als humans són una font important d’aliment per aus, rosegadors i mamífers com el porc senglar.

Hi ha dites que fan referència als pinyons, com per exemple una per indicar que algú ho vol tot fet: “vol els pinyons pelats”; o per assenyalar l’època per arreplegar els pinyons: “Per sant Martí, la pinya cau del pi”

Joan Manuel Serrat canta en Que li han fet al bosc: Pare / si no hi ha pins / no es fan pinyons / ni cucs, ni ocells.

Pinus pinea va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 2: 1000. 1753.

Família Pinaceae

Melia azedarach L.

NOMS: Mèlia. Cinamon. Arbre sant. Azedarac. Castellà : Acederaque. Árbol de rosarios. Cinamomo. Fruto del paraíso. Melia. Mirabobo. Agriaz. Gallego: Cinamomo. Portuguès: Amargoseira. Conteira. Brasil: Sinamão. Italià: Lillà delle Indie. Albero dei rosari, Albero dei paternostri. Perlaro. Francès: Mélie. Lilas des Indes. Margousier.  Anglès: Chinaberry tree, Persian lilac, Bead tree. Alemany: Zedrachbaum. Indianischer Lilak.Paternosterbaum. Persischer Flieder. Neerlandès: Indische sering. Grec: Aγριοπασχαλιά. Σολομός. Turc: Hint leylağı.

Inflorescències en grans panícules

SINÒNIMS: Melia japonica G. Don.; Melia florida Salisb.

DISTRIBUCIÓ: Originari d’Àsia, de l’Himàlaia i Austràlia

HÀBITAT: Cultivat com arbre ornamental als carrers, places i jardins i de vegades assilvestrat

De vegades apareix assilvestrat

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli que pot assolir els 15 metres d’alçada amb una capçada frondosa.

Fulles bipinnades amb folíols de marge serrat

Fulles de distribució alterna, llarg pecíol, compostes, bipinnades, amb folíols imparells ovals i acuminats, de marge irregularment serrat i color verd obscur, més clar pel revers. Mesuren entre 15 i 45 cm

Flors pentàmeres i flairoses

Flors en grans panícules, són pentàmeres i hermafrodites. Calze amb cinc lòbuls ovats i ciliats al marge de 2 mm de llargs. Corol·la amb cinc pètals oblongs de color lila suau, quasi blanc, amb una corona de color violeta que embolcalla els estams. Desprenen una agradable fragància. Floreix a la primavera

Fruit en drupa d'1-1,5 cm de diàmetre

Fruit en petites drupes globoses de color bru clar o groc, amb les que cal tindre cura, doncs són tòxiques pels humans. Els fruits romanen a l’arbre quan les fulles ja han caigut

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El terme drupa prové del llatí “druppa” oliva, i aquest, a la vegada, del grec “δρύππα” oliva madura. És un tipus de fruit simple indehiscent carnós que es compon, de fora endins, d'epicarpi (la pell), el mesocarpi (la polpa) i l'endocarpi (el pinyol) el qual té una llavor a dins. 

Drupes de mèlia

USOS I PROPIETATS: S’empra com arbre d’ombra i ornamental en nombroses places, carrers i jardins per la seua bellesa, frondositat de la copa i perfum de les flors. Només a la ciutat de València (Espanya) hi ha uns 5300 mèlia a les places, carres i jardins, i a Barcelona més de 6000. És útil per combatre la contaminació produïda pels vehicles, doncs absorbeixen el diòxid de carbono de manera eficient.

Calze amb cinc sèpals de marge ciliat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Melia és el nom que els grecs donaven als freixes, i els romans al freixe de flor (Fraxinus ornus) pel paregut de les fulles amb aquest freixe. L’epítet específic azedarach deriva del persa “azadraxt o azedaraeth” arbre que allibera, probablement donat pels metges àrabs de l’Edat Mitjana per les propietats medicinals de l’arbre.

Abu Zacaría en el segle XIII ja cita aquest arbre en el seu “Llibre d'agricultura andalusina”. Aquest autor recomana la seua plantació prop de sènies i pous perquè persones i bèsties puguen beneficiar-se de la seua ombra. A més a més diu que les fulles serveixen per tenyir teles i també per tenyir els cabells de negre i enfortir-los.

A mitjan segle XIX va ser introduïda a Amèrica i al sud d’Àfrica, com arbre ornamental i per l’ombra de la frondosa copa, però prompte es va naturalitzar desplaçant altres espècies autòctones. Ara és considerada una espècie invasora.

La neurotoxina que contenen els fruits pot matar un mamífer si ingereix 0,66 gr. de fruit per quilo. Els fruits secs i triturats, en pols, es fa servir com insecticida i per combatre els polls.

Melia azedarach va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 384–385. 1753.

Família Meliaceae