Cucurbita pepo L.

NOMS: Carabasseta. Carbassa. Carbassó. Carbassera. Castellà: Calabacín. Calabacera. Gallego: Abobra. Cabaceira. Èuscara: Kui. Cuichoa. Portuguès: Abóbora-porqueira. Italià: Zucchini. Francès: Courgette. Pépon. Anglès: Marrow. Squash. Alemany: Gewöhnlicher Kürbis. Neerlandès: Sier-Pompoen. Grec: Κομποκολοκυθιά

Flors axil·lars solitàries

SINÒNIMS: Dins l’espècie Cucurbita pepo hi ha dues subespècies: la ssp. ovifera i la ssp. pepo; la carbasseta o carbassó pertany a aquest darrer, Cucurbita pepo ssp. pepo L., mentre que la ssp. ovifera és emprada amb finalitats ornamentals. Els exemplars de les fotos pertanyen a la  varietat “zucchini”

DISTRIBUCIÓ: Procedent del sud de Nord-Amèrica, principalment de l’actual Mèxic

HÀBITAT: Cultivada als horts

Planta herbàcia amb tija acanalada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia rastrera, aspra al tacte, amb tiges cilíndriques, acanalades, amb entrenusos curts d’on surten les fulles i els fruits. S’hibriden amb facilitat, raó per la qual existeixen moltes varietats.   

Fulles palmades, de vegades amb taques blanquinoses

Fulles palmades, grans, amb cinc lòbuls de marge dentat, glabres per l’anvers i amb pèls aspres pel revers. El pecíol és llarg, fort i cobert de pèls rígids. Els nervis principals surten de la base de la fulla i recorren el centre de cada lòbul. Les fulles tenen un color verd i, de vegades, amb taques blanquinoses.

Flors femenina amb peduncle curt i fort

Flors axil·lars solitàries, unisexuals amb els dos sexes en la mateixa planta (monoica); són grans i vistoses, amb un petit calze de cinc sèpals verds i la corol·la acampanada, acabada en cinc lòbuls, tot de color groc. La flor femenina té un curt i fort peduncle angulós, mentre que el peduncle de la flor masculina, molt més prim, pot assolir els 40 cm. Androceu amb tres estams. Gineceu amb ovari ínfer i tres estils amb estigma bífid.

Fruit en pepònide carnós i allargat

Fruit en pepònide carnós i massís que quan madura conté nombroses llavors de color crema, ovals i llises

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les formes cultivades d’aquesta espècie van ser domesticades a partir de varietats silvestres mexicanes. Actualment els conreessis tenen una gran varietat de caràcters als fruits, pel que s’han classificat no per afinitats genètiques, sinó en grups artificials segons els caràcters del fruit. Segons la proposta del botànic Paris (1986) les imatges mostrades ací serien de Cucurbita pepo ssp. pepo var. cylindrica.

Flor masculina amb peduncle llarg i prim

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat, en Amèrica Central i del Nord, la polpa del fruit per alleugerar inflamacions intestinals; les llavors tenen una acció diürètica que s’ha fet servir per tractar problemes del tracte urinari però també com vermífug; i les fulles s’apliquen sobre les cremades.

En la cuina té moltes aplicacions i darrerament a augmentat el seu consum per les poques calories que aporta. Es consumeix en amanida, cuit, en cremes, arrebossat, etc. És ric en carotens, vitamina C i potassi.

Diversos conreessis de la subespècie ovifera, de fruits petits i amb colors variats, són emprats com ornamentals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Cucurbita deriva del sànscrit "c’arbata" que significa corbat, rodó, per la forma dels fruits. L’epítet específic pepo és un vocable llatí que defineix el meló d’Alger o el meló de tot l’any, que deriva del grec "pépon" cremat pel sol.

Cucurbita pepo és, possiblement, una de les més antigues espècies domesticades. S’han trobat restes fòssils a Oaxaca i Ocampo, al sud de Mèxic, datats del 8000 al 5000 aC. Després dels viatges de Colom es va convertir en una verdura popular a Europa, desplaçant a la carbassera vinera (Lagenaria siceraria) que també s’utilitzava com ampolla per aigua o vi, la típica carabassa de peregrí.

Cucurbita pepo va ser descrita per Carles Linné i publicada en  Species Plantarum 2: 1010. 1753. 

Família Cucurbitaceae

Hippocrepis fruticescens Sennen

NOMS: Desferracavalls. Ferradura. Herba del ferro. Castellà:  Hierba de la herradura. Quebranta herraduras. Portuguès: Erva-ferradura. Esfera-cavalo. Ferradurinha.

Inflorescències axil·lars pedunculades

SINÒNIMS: Hippocrepis glauca

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental

HÀBITAT: Rosmarinetalia. Viu sobre sòls bàsics en timonedes, matollars i coscollars. Fins els 1000 metres d’altitud.

Peduncle 2-5 vegades més llarg que la fulla corresponent

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Petita mata perenne, lignificada a la base, de fins poc més d’un pam, ramificada a la part inferior

Mata petita lignificada a la base

Fulles alternes concentrades en la part basal, estipulades, imparipinnades, amb folíols glabres, obovats, més amples a la part superior. L’estípula, de 2-3 mm, té una glàndula purpúria junt al pecíol, a la base.

Flors papilionada de color groc

Flors en inflorescències axil·lars amb un peduncle 2-5 vegades més llarg que la fulla corresponent. Calze campanulat, bilabiat, amb alguns pèls, amb el llavi superior un poc més llarg que l’inferior i cinc dents corbades. Corol·la papilionada de color groc, glabra, amb l’estendard apiculat, . Androceu diadelf. Floreix de febrer a juny

Fruit en llegum aplanat amb sinus a la part exterior de la curvatura

Fruit en llegum lomentaci aplanat, amb petites papil·les, un xic recorbat, amb sinus semicirculars en l’exterior de la curvatura

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La morfologia floral de les papilionàcies és constant i exclusiva. Són zigomorfes i pentàmeres amb calze format per cinc sèpals soldats, i la corol·la amb cinc pètals lliures i desiguals, que recorda una papallona en vol, raó per la qual s’anomena aquestes flors “papilionades”. La corol·la consta d’una pètal superior, normalment més gran que els altres, anomenat estendard; dos pètals laterals, les ales; i dos més inferiors i interns, més o menys soldats longitudinalment, que formen una mena de carena de vaixell.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Hippocrepis deriva del grec “ἲππος híppos” que significa cavall, i de “κρηπίς krepís” que significa calçat, és a dir, calçat de cavall, ferradura, per la forma del llegum. L’epítet específic fruticescens deriva de "frútex" arbust, per les tiges lignificades a la base.

Hippocrepis fruticescens va ser descrit E. Sennen i publicat en el Boletin de la Sociedad Iberica de Ciencias Naturales 26: 118. 1928.

Família Leguminosae (Fabaceae Papilionaceae)

Medicago doliata Carmign.

NOMS: Trèvol de rodet, Userda borda. Castellà: Mielga áspera de caracolillo; Mielga erizada; Mielga espinosa; Sacatrapos. Francès: Luzerne à fruits épineux. Anglès: Straight-spined Medick. Alemany: Oliven-Schneckenklee.

Flors en raïm d'1-3 flors

SINÒNIMS: Medicago aculeata Willd.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis. Cultius, erms, herbassars, preferentment en sòls humits. Fins els 1000 metres d’altitud

Herba de tiges ramificades des de la base

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de fins 70 cm amb tiges erectes o decumbents que es ramifica des de la base

Fulles trifoliades cobertes de pèls per ambdues cares

Fulles trifoliades amb folíols obovats, serrats al terç superior, cobertes de pèls no glandulífers per ambdues cares. Estípules dentades o laciniades.

Corol·la groga de fins 5 mm

Flors en raïms de 1-3 flors amb peduncle més llarg que el pecíol de la fulla contigua. Calze pubescent amb cinc dents tan llargues com el tub de la corol·la i acuminades. Corol·la 5 mm de color groc, papilionada, amb les ales més curtes que la quilla. Floreix a la primavera, de març a juny

Peduncle més llarg que el pecíol de la fulla contigua

Fruit solitari en llegum en espiral , com tots els Medicago, però amb la característica de que és molt compacte i de forma ovalada, no cilíndrica com la majoria d’espècies del gènere. Les espires tenen poques dents o, de vegades, no en tenen cap, però amb pèls glandulífers i no glandulífers al marge de les espires.  

Ales més curtes que la carena

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La majoria de les espècies del gènere Medicago són herbes anuals que solen tindre flors papilionades grogues agrupades en petits raïms i els fruits es caracteritzen pels llegums enrotllats de manera helicoïdal, recoberts d’espines, com ara Medicago truncatula, llisos com Medicago lupulina, o comprimits i discoïdals com Medicago orbicularis.

USOS I PROPIETATS: Manté una relació simbiòtica amb el bacteri Sinorhizobium meliloti mitjançant la qual és capaç de fixar al terra el nitrogen de l’aire.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Medicago deriva del grec “Medike” que significa mede, perquè, segons Plini, l’alfals (Medicago sativa) fou introduïda en Grècia durant les Guerres Mèdiques (actual Iran), i del sufix llatí “–ago, -inis”, que indica paregut o relació. L’epítet específic doliata deriva de “dolium” barril, en forma de barril, en referència a la forma dels fruits.

Medicago doliata va ser descrita per Vincenzo Carmignani i publicada en Giorn. Sci. Lett. Accad. Ital. Sci. 1: 48. 1818.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)