Onopordum nervosum Boiss.

NOMS: Bufassa aràbiga. Cardot nervós. Cardassa. Castellà: Cardo gigante. Cardencha. Cardo borriquero. Cardo blanco portuguès. Toba. Portuguès: Onopordo dos árabes. Francès: Onopordon de Gautier. Anglès: Scotch thistle.

Flors solitàries o en grups

SINÒNIMS: Onopordum arabicum L.

DISTRIBUCIÓ: Península Ibèrica

HÀBITAT: Onopordion nervosi. Vores de camins i carreteres, camps abandonats, en sòls remoguts, ruderalitzats i secs. Entre els 100 i els 500 metres d’altitud.  

En les condicions apropiades pot arribar als 3 metres d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba biennal generalment amb una sola tija (unicaule) que pot arribar als 3 metres d’alçada, espinosa, de color verd cendrós i coberta de pèls araneosos, amb ales en tota la seua longitud. Les tiges són erectes i ramificades només a nivell de les inflorescències.

Fulles amb un nervi molt prominent

Fulles pinnatífides o pinnatipartides amb lòbuls triangulars amb espina. Tenen una nervadura molt prominent pel revers. Són sèssils i van disminuint de grandària segons s’acosten a l’àpex.

Involucre amb bràctees gradualment major de fora a dins

Flors en capítols sèssils o pedunculats, solitaris o en petits grups. Involucre ovoide amb bràctees coriàcies gradualment majors de fora a dins, lanceolades, erectes, amb espina i de color rosat o violeta a l’àpex. Les flors són tubulars i de color rosat o violeta.  Floreix entre maig i agost

Fruit en aqueni amb plomall rosat

Fruit en aqueni obovat de secció quadrangular amb costelles longitudinals amb vil·là rosat o blanquinós, format per dues files de pèls un poc plomosos.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els capítols de les asteràcies estan formats per l'agrupament de dos tipus de petites flors: flòsculs (els pètals adopten la forma d'un tub) i lígules (tenen la corol·la en forma de llengüeta). En els capítols tipus margarida hi ha els dos tipus, en l'interior els flòsculs i a l'exterior les lígules. Altres plantes d'aquesta família poden tenir un dels tipus o l'altre. En el cas de l’Onopordum totes són flòsculs.

Flòsculs de clor violeta

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat contra la tos i per alleugerar les malalties de la bufeta. Les tiges pelades poden consumir-se, i els capítols també, com si foren carxofes (Cynara scolymus). Hi ha varietats que s’utilitzen en jardineria per la incipient i prolongada floració

Aquenis

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Onopordum deriva del llatí “ǒnǒpordǒn / ǒnǒpradǒn”, que procedeix del grec “όνόπoρδoν” de “όνό” ase i “πορδον” pet, és a dir, pet d’ase, en al·lusió a la suposada propietat de la planta de produeix turbulències intestinals en aquests animals quan se la mengen. L’epítet específic nervosum ve de "nervus" nervi, tendó, per que té molt marcats els nervis de les fulles.

Onopordum nervosum va ser descrit per Pierre Edmond Boissier (Boiss.) i publicat en Voyage botanique dans le midi de l'Espagne 2: 357, pl. 108. 1845. Vora cent anys abans Carles Linné hi va descriure i publicar amb el nom de Onopordum arabicum en Species Plantarum 2: 827. 1753.

Família Compositae (Asteraceae)

Pennisetum setaceum (Forssk.) Chiov.

NOMS: Cua de rabosa. Castellà: Rabo de gato. Italià: Penniseto allungato. Anglès: Crimson fountaingrass. Alemany: Borstiges Federborstengras.

Inflorescència en panícula d'espiguetes de color rogenc

SINÒNIMS: Cenchrus setaceus (Forssk.) Morrone;  Phalaris setacea Forssk.

DISTRIBUCIÓ: Paleotropical: fa referència a les espècies distribuïdes en les regions tropicals d’Àfrica i d’Àsia, és a dir, dels dos continents del Vell Món, en oposició a Neotropical que designa les regions tropicals del Nou Món: Amèrica del Nord i Amèrica del Sud.

HÀBITAT: Saturejo-Hyparrhenion hirtae. Introduïda com ornamental s’ha convertit en una greu amenaça mediambiental

Gramínia cespitosa que pot passar del metre d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Gramínia cespitosa perenne, que pot arribar a més d’un metre d’alçada, en denses motes

Lígula de pèls

Fulles molt estretes, de més d’un pam amb un nervi central marcat. Lígula formada per un anell de pèls curts.

Espigueta amb nombroses setes a la part inferior

Flors en panícula densa d’espiguetes de color rosa fort que va perdent el color gradualment amb el temps. Té nombroses setes plomoses a la part inferior. Androceu amb estams d’anteres en forma de X que vibren al vent. Gineceu amb estigmes plomosos. Floreix de març a setembre

Fruit en cariopsi

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Pennisetum setaceum es reprodueix per llavors que produeix en abundància sense pol·linització. Conserven la seua capacitat germinativa en el sòl durant més de sis anys. Són transportades pel vent, per l'aigua, pels vehicles, la fauna salvatge, els animals domèstics i fins i tot pels humans. Pot rebrotar d'arrel. És molt resistent al foc, que inclús promou la seua regeneració i fomenta la formació de comunitats monoespecífiques d'aquesta espècie, en quedar eliminada la flora autòctona. Resisteix bé la sequera i les altes temperatures. Els seus llindars de tolerància al sòl són molt amplis, podent viure en substrats àcids, lleugerament alcalins, arenosos, argilosos... És a dir, que és un gran competidor.

Gineceu amb estigma plomós

USOS I PROPIETATS: S’empra com planta ornamental als jardins, especialment el cultivar ‘rubrum’ amb les espigues roges. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Pennisetum deriva de "penna" ploma, i "seta" cerra, és a dir, amb cerres plomoses. L’epítet específic setaceum deriva de “seta” cerra, amb cerres

Creix en llocs càlids i secs, competint molt eficaçment amb les plantes autòctones, a més d’augmentar el risc d’incendis forestals, pel que està inclosa en el Catálogo Español de Especies Exóticas Invasoras (Reial Decret 630/2013, de 2 d’agost). Primera observació al País Velencià en 1989.

Pennisetum setaceum va ser descrita per (Forssk.) Chiov. i publicada en Bolletino della Società Botanica Italiana 1923: 113. 1923. Anteriorment havia sigut descrita per Forsskål, Pehr i publicada en Flora Aegyptiaco-Arabica 17. 1775. amb el nom Phalaris setacea (Basiònim)

Família Gramineae, (Poaceae)

Ocimum basilicum L.

NOMS: Alfàbega. Alfabeguera. Alfalga. Alfàbrega. Enfalga. Herba del mal prenyat. Castellà: Albahaca. Alhàbega. Occità: Alfabrega, Alfasega, Baselic. Italià: Basilico. Francès: Basilic. Basilic romain. Anglès: Sweet Basil. Alemany: Basilienhraut. Basilikum. Neerlandès: Basilicum. Grec: Ώκιμο το βασιλικό. Σταυρολούλουδο. Βασιλιτσά.

Flors bilabiades

SINÒNIMS: Ocimum album L.

DISTRIBUCIÓ: Procedeix d’Àsia però es cultiva a les nostres terres des de fa mil·lennis.

HÀBITAT: Planta cultivada als horts i als jardins.

Planta de fulles flairoses de fins 60 cm d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de fins 60 cm d’alçada flairosa, amb un olor inconfusible, de tija erecta i ramificada des de la base

Fulles oposades d'un verd llustrós

Fulles de distribució oposada, curt pecíol, limbe ovat i marge enter o poc serrat, de tacte suau i color verd llustrós per l’anvers, amb glàndules al revers que secreten l’essència que emet l’olor característica.

Llavi superior dividit en quatre lòbuls

Flors agrupades en espigues florals formades per verticils de sis flors cadascun. Flors bilabiades. Calze pubescent dividit en cinc sèpals ciliats, el superior més gran que els altres. Corol·la blanca amb el llavi superior dividit en quatre lòbuls i el inferior sencer. Androceu amb quatre estams d’anteres blanques dirigits al llavi inferior. Gineceu d’ovari súper amb estil acabat en estigma bífid. Floreix de juny a setembre

Fruit en aqueni

Fruit en quatre aquenis redons a dins del calze persistent

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La família de les labiades o lamiàcies són sovint plantes aromàtiques i riques en olis essencials, com l’herba-sana (Menta spicata), l’orenga (Origanum vulgare), el timó (Thymus vulgaris) o el romer (Rosmarinus officinalis). El nom antic d'aquesta família (Labiades) era degut a la forma de la flor amb 5 pètals fusionats que formen un llavi superior, generalment bilobulat i més curt, i un llavi inferior, trilobulat, amb els 5 sèpals del calze també units. Les flors són bisexuades i sorgeixen en grups terminals de 5 o 6 (a voltes més o menys) floretes cadascú. Les tiges solen ser quadrangulars, i les fulles ovades, oposades i decussades.

Quatre estams i estigma bífid

USOS I PROPIETATS: A banda de les nombroses aplicacions culinàries, l’alfàbega era considerada una planta miraculosa en la medicina popular, amb moltes i diverses aplicacions. No podia faltar als monestirs, als jardins, als horts o a casa en cossiols. Però cal tindre en compte que, tot i que no s’ha determinat la relació amb el càncer, és ric en estragol, considerat un potent cancerigen.

La saviesa popular aconsellava tindre a les finestres o a l’habitació alfàbega per espantar els mosquits. Ara sabem que conté quatre compostos volàtils repel·lents de mosquits. També als horts es plantava alfàbega entre tomaques, albergínies, i pimentons com planta insecticida, per allunyar els insectes nocius per als cultius.

Verticils de sis flors cadascú

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Ocimum deriva del grec "ózo" olor, per l’aroma que emeten les fulles. L’epítet específic basilicum ve del grec “βασιλικός basilikós” regi, digne d’un rei, (de “βασιλεύς basileus” rei)

En algunes poblacions valencianes encara se celebra la festa de les alfàbegues, com Bétera, Elx, Gata o Palma de Gandia, aquesta va unida a la tradició del seu cultiu exclusiu, a fi de criar les alfàbegues més grans per a la festivitat de la Mare de Déu d’Agost, també coneguda popularment com la Mare de Déu de les Alfàbegues, la festa de la qual se celebra, curiosament i significativament, en la mateixa data que antany els romans celebraven els festivals de la dea Diana, la Diana Nemorensis, personificació de la prolífica natura virginal.

Flors en espigues formades per verticils

Diu Joan Pellicer “...és l’alfàbega l’herba que, després d’estar present en l’hort, en la finestra i en la cuina, més fondament s’endinsa en la casa, la que més íntimament hi penetra, fins el cor de l’estança més íntima, el tàlem, la cambra nupcial.” I afegeix “Reclam, elixir i averany del bon amor, l’alfàbega és una planta de clara significació eròtica.” (Mètode)

Ocimum basilicum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 597. 1753.

Família Labiatae (Lamiaceae)