Melica ciliata L.

NOMS: Fenal, Fenàs, Fenàs ciliat, Mèlica ciliada. Castellà: Espiguillas de seda. Italià: Melica barbeta. Francès: Mélique ciliée. Anglès: Silky spike melic. Ciliate Melick. Alemany: Gewimpertes Perlgras. Wimper-Perlgras. Neerlandès: Wimperparelgras.

Inflorescències allargades i denses

SINÒNIMS: Arundo ciliata (L.) Clairv.; Beckeria ciliata (L.) Bernh. ex B.D. Jacks.; Claudia ciliata (L.) Opiz; Dalucum ciliatum (L.) Bubani

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis. Viu a les vores dels camins i llocs ruderalitzats, secs i pedregosos. Fins els 1250 metres d’altitud.

Gramínia cespitosa de tiges primes

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba gramínia cespitosa que pot assolir el metre d’alçada, amb tiges primes generalment simples.

Fulles estretes amb lígula oblonga i lacerada

Fulles estretes planes o convolutes atenuades a l’àpex, de tacte aspre, amb beina glabra i pèls al marge. Lígula oblonga i normalment lacerada (dividida irregularment)

Lemma amb pèls sedosos

Flors en inflorescències allargades i denses, de color groguenc, erectes, amb llarg peduncle, amb llargs pèls sedosos a les espiguetes que estan comprimides lateralment, amb una sola flor hermafrodita. Glumes iguals. La lemma de la flor fèrtil té llargs pèls sedosos i blancs. Androceu amb tres estams d’anteres sagitades disposades en X que vibren al vent. Gineceu d’ovari súper amb tres estigmes plomosos. Floreix d’abril a juliol.

Fruit en cariopsi de color bru

Fruit en cariopsi bruna i glabra amb una sola llavor rica en midó.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: És una planta molt variable i amb diverses subespècies reconegudes, de les quals en trobem dos als Països Catalans: la subsp. magnolii presenta la panícula més gran (de 12 a 25 cm), pàl·lida, molt ramificada i no unilateral. Té les espiguetes també més grans (de 6 a 9 mm) i les tiges amb un sol entrenús sota la inflorescència. Aquesta subespècie és pròpia de prats secs; i la subsp. ciliata que presenta la panícula més petita (de 8 a 15 mm), generalment brunenca i més o menys unilateral. Té les espiguetes més petites (de 5 a 7 mm) i les tiges fasciculades, ambdós o tres  entrenusos sota la inflorescència. Aquesta subespècie es troba als murs i als pedruscalls.

USOS I PROPIETATS: S’empra con ornamental en jardins de baix manteniment

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Melica ve del llatí "milium" mill, de la derivació medieval "melica, milica" en referència a la forma del cariopsi, o pot derivar del grec "meli, melitos" mel, pel sabor dolç de la tija. L’epítet específic ciliata ve del llatí “cilium” pestanya, és a dir, amb pestanyes.

Melica ciliata va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 66. 1753. 

Família Gramineae (Poaceae)

Onopordum nervosum Boiss.

NOMS: Bufassa aràbiga. Cardot nervós. Cardassa. Castellà: Cardo gigante. Cardencha. Cardo borriquero. Cardo blanco portuguès. Toba. Portuguès: Onopordo dos árabes. Francès: Onopordon de Gautier. Anglès: Scotch thistle.

Flors solitàries o en grups

SINÒNIMS: Onopordum arabicum L.

DISTRIBUCIÓ: Península Ibèrica

HÀBITAT: Onopordion nervosi. Vores de camins i carreteres, camps abandonats, en sòls remoguts, ruderalitzats i secs. Entre els 100 i els 500 metres d’altitud.  

En les condicions apropiades pot arribar als 3 metres d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba biennal generalment amb una sola tija (unicaule) que pot arribar als 3 metres d’alçada, espinosa, de color verd cendrós i coberta de pèls araneosos, amb ales en tota la seua longitud. Les tiges són erectes i ramificades només a nivell de les inflorescències.

Fulles amb un nervi molt prominent

Fulles pinnatífides o pinnatipartides amb lòbuls triangulars amb espina. Tenen una nervadura molt prominent pel revers. Són sèssils i van disminuint de grandària segons s’acosten a l’àpex.

Involucre amb bràctees gradualment major de fora a dins

Flors en capítols sèssils o pedunculats, solitaris o en petits grups. Involucre ovoide amb bràctees coriàcies gradualment majors de fora a dins, lanceolades, erectes, amb espina i de color rosat o violeta a l’àpex. Les flors són tubulars i de color rosat o violeta.  Floreix entre maig i agost

Fruit en aqueni amb plomall rosat

Fruit en aqueni obovat de secció quadrangular amb costelles longitudinals amb vil·là rosat o blanquinós, format per dues files de pèls un poc plomosos.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els capítols de les asteràcies estan formats per l'agrupament de dos tipus de petites flors: flòsculs (els pètals adopten la forma d'un tub) i lígules (tenen la corol·la en forma de llengüeta). En els capítols tipus margarida hi ha els dos tipus, en l'interior els flòsculs i a l'exterior les lígules. Altres plantes d'aquesta família poden tenir un dels tipus o l'altre. En el cas de l’Onopordum totes són flòsculs.

Flòsculs de clor violeta

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat contra la tos i per alleugerar les malalties de la bufeta. Les tiges pelades poden consumir-se, i els capítols també, com si foren carxofes (Cynara scolymus). Hi ha varietats que s’utilitzen en jardineria per la incipient i prolongada floració

Aquenis

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Onopordum deriva del llatí “ǒnǒpordǒn / ǒnǒpradǒn”, que procedeix del grec “όνόπoρδoν” de “όνό” ase i “πορδον” pet, és a dir, pet d’ase, en al·lusió a la suposada propietat de la planta de produeix turbulències intestinals en aquests animals quan se la mengen. L’epítet específic nervosum ve de "nervus" nervi, tendó, per que té molt marcats els nervis de les fulles.

Onopordum nervosum va ser descrit per Pierre Edmond Boissier (Boiss.) i publicat en Voyage botanique dans le midi de l'Espagne 2: 357, pl. 108. 1845. Vora cent anys abans Carles Linné hi va descriure i publicar amb el nom de Onopordum arabicum en Species Plantarum 2: 827. 1753.

Família Compositae (Asteraceae)

Pennisetum setaceum (Forssk.) Chiov.

NOMS: Cua de rabosa. Castellà: Rabo de gato. Italià: Penniseto allungato. Anglès: Crimson fountaingrass. Alemany: Borstiges Federborstengras.

Inflorescència en panícula d'espiguetes de color rogenc

SINÒNIMS: Cenchrus setaceus (Forssk.) Morrone;  Phalaris setacea Forssk.

DISTRIBUCIÓ: Paleotropical: fa referència a les espècies distribuïdes en les regions tropicals d’Àfrica i d’Àsia, és a dir, dels dos continents del Vell Món, en oposició a Neotropical que designa les regions tropicals del Nou Món: Amèrica del Nord i Amèrica del Sud.

HÀBITAT: Saturejo-Hyparrhenion hirtae. Introduïda com ornamental s’ha convertit en una greu amenaça mediambiental

Gramínia cespitosa que pot passar del metre d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Gramínia cespitosa perenne, que pot arribar a més d’un metre d’alçada, en denses motes

Lígula de pèls

Fulles molt estretes, de més d’un pam amb un nervi central marcat. Lígula formada per un anell de pèls curts.

Espigueta amb nombroses setes a la part inferior

Flors en panícula densa d’espiguetes de color rosa fort que va perdent el color gradualment amb el temps. Té nombroses setes plomoses a la part inferior. Androceu amb estams d’anteres en forma de X que vibren al vent. Gineceu amb estigmes plomosos. Floreix de març a setembre

Fruit en cariopsi

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Pennisetum setaceum es reprodueix per llavors que produeix en abundància sense pol·linització. Conserven la seua capacitat germinativa en el sòl durant més de sis anys. Són transportades pel vent, per l'aigua, pels vehicles, la fauna salvatge, els animals domèstics i fins i tot pels humans. Pot rebrotar d'arrel. És molt resistent al foc, que inclús promou la seua regeneració i fomenta la formació de comunitats monoespecífiques d'aquesta espècie, en quedar eliminada la flora autòctona. Resisteix bé la sequera i les altes temperatures. Els seus llindars de tolerància al sòl són molt amplis, podent viure en substrats àcids, lleugerament alcalins, arenosos, argilosos... És a dir, que és un gran competidor.

Gineceu amb estigma plomós

USOS I PROPIETATS: S’empra com planta ornamental als jardins, especialment el cultivar ‘rubrum’ amb les espigues roges. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Pennisetum deriva de "penna" ploma, i "seta" cerra, és a dir, amb cerres plomoses. L’epítet específic setaceum deriva de “seta” cerra, amb cerres

Creix en llocs càlids i secs, competint molt eficaçment amb les plantes autòctones, a més d’augmentar el risc d’incendis forestals, pel que està inclosa en el Catálogo Español de Especies Exóticas Invasoras (Reial Decret 630/2013, de 2 d’agost). Primera observació al País Velencià en 1989.

Pennisetum setaceum va ser descrita per (Forssk.) Chiov. i publicada en Bolletino della Società Botanica Italiana 1923: 113. 1923. Anteriorment havia sigut descrita per Forsskål, Pehr i publicada en Flora Aegyptiaco-Arabica 17. 1775. amb el nom Phalaris setacea (Basiònim)

Família Gramineae, (Poaceae)