Helianthus annuus L.

NOMS: Corona de rei. Gira-sol. Sol coronat. Mira-sol. Castellà: Girasol. Mirasol. Copa de Júpiter. Corona real. Tornasol. Gallego: Catasol, Tornasol, Virasol, Xirasol. Èuscara: Ekhilili. Iguzkilore. Occità: Torna-solelh, Torna-sòl, Vira-solelh. Portuguès: Girassol. Helianto. Italià: Girasole comune. Francès: Tournesol. Anglès: Sunflower. Hopi sunflower. Mirasol. wild sunflower. Alemany: Gewöhnliche Sonnenblume. Neerlandès: Zonnebloem. Grec: Ηλίανθος. Ήλιος. Λιόδρομο. Xinès: xiang ri kui.

Capítols grans, terminals i solitaris

SINÒNIMS: Helianthus aridus Rydb.

DISTRIBUCIÓ: Nord Americana

HÀBITAT: Planta originària de Nord Amèrica introduïda per al cultiu que apareix subespontània  

Tiges lignificades i híspides

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals

DESCRIPCIÓ: Planta amb una sola tija erecta que pot arribar als tres metres d’alçada, tot i que als llocs secs es queda molt més petita, amb pèls híspids.

Fulles cordades de marge serrat

Fulles de distribució alterna, peciolades, cordiformes i de marge serrat, amb pèls pel revers i glabra per l’anvers.  

Flòsculs centrals grocs amb anteres rogenques

Flors en grans capítols, de fins 20 cm de diàmetre, amb involucre format per nombroses bràctees involucrals ovalades o lanceolades amb l’àpex llarg i molt estret, generalment cobertes de pèls híspids. Les flors centrals són flòsculs hermafrodites grocs amb estams rogencs, bordejats per una corona de flors estèrils amb lígula groga que confereixen al conjunt aspecte de sol. Floreix des de juliol fins setembre.

Fruit en aqueni

Fruit en aqueni ovalat amb la base truncada de fins 15 mm de llarg, de color gris obscur amb bandes longitudinals més clares. A l’interior hi ha una llavor comestible de color blanc verdós. Són les populars pipes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El nom comú de gira-sol és degut a que el capítol de les plantes joves gira seguint la direcció del sol. Aquest és un fenomen descobert per Leonardo da Vinci denominat heliotropisme, que és un tipus de fototropisme,  mitjançant el qual les flors realitzen un moviment apuntant cap al sol, girant d’est a oest. Les plantes velles ja no giren i mantenen els capítols orientats cap a l’orient.

Bràctees involucrals amb pèls híspids

USOS I PROPIETATS: Les pipes de gira-sol contenen fins un 58% d’oli que pot aprofitar-se per alimentació o per combustible biodièsel. Les restes del premsat del fruit s’empra com aliment per al ramat, i les tiges serveixen per elaborar paper.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Helianthus deriva del grec “ἥλιος hélios” sol, i de “ανϑοϛ anthos” flor, és a dir, flor del sol. L’epítet específic annuus ve del llatí i significa anual.

El Còdex Florentí, del segle XVI, diu que s’empra per al mal d’ulls, la febre, per la digestió i per purificar els intestins. Ja al segle XX, el botànic mexicà Maximino Martínez hi adjudica els usos com afrodisíac, anticatarral i antipalúdic.  

Hi ha evidències del conreu del gira-sol en Mèxic des de 2600 aC. En algunes cultures ameríndies, com els asteques mexicans i els inques peruans, el gira-sol era considerat una divinitat del sol, i hi havia figures d’or d’aquesta flor. Pizarro va trobar una figura d’aquesta planta en Tahuantinsuyo (Perú) venerada com un deu solar. Els espanyols varen portar figures d’or i llavors a Europa, al segle XV, des d’on es va estendre el cultiu per tot arreu del món, per aprofitar els seus fruits.

Els flòculs, i després els fruits, formen unes espirals curioses, unes en el sentit de les agulles d’un rellotge i altres al contrari però totes amb els termes de l’espiral de Fibonacci. Aquesta sèrie s’inicia amb 0 i 1 i continua de manera que cada element és la suma dels dos anteriors (0,1,1,2,3,5,8,13...) i apareix constantment en la natura, sent uns dels factors de l’harmonia de la naturalesa. Amb la successió de Fibonacci sembla que la naturalesa ha trobat la millor manera d’ordenar els objectes aprofitant al màxim l’espai, i que aquests ordenaments continuen sent eficaços mentre la planta continue creixent a partir del punt central.

Helianthus annuus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 2: 904–905. 1753. (1 May 1753)

Família Compositae (Asteraceae)

Lotus creticus L.

NOMS: Lot de Creta. Lot de platja. Aubercoch. Castellà: Cuernecillo de mar. Portuguès: Trevo de Creta. Cornichão-das-areias. Francès: Lotier de Crète. Anglès: Cretan Bird's-foot-trefoil. Southern Birdsfoot-trefoil. Alemany: Kretischer Hornklee.

Inflorescències amb 2-7 flors

SINÒNIMS: Lotus commutatus Guss.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània meridional

Tiges reptants molt ramificades

HÀBITAT: Ammophilion arundinaceae. Creix en arenals marítims i sistemes dunars. Fins els 50 metres d’altitud. Aquests de les dunes de la platja de Tavernes de la Valldigna i el Brosquil

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

Planta coberta de pèls que la fan platejada

DESCRIPCIÓ: Planta coberta de pèls que li donen un color grisós, amb tiges reptants molt ramificades que poden superar el metre de llarg.

Fulla amb cinc folíols ovats

Fulles compostes per cinc folíols ovats, dos dels quals semblen estípules, de marge enter, un sol nervi i un poc carnoses, cobertes de l'indument platejat de tota la planta

Calze bilabiat amb cinc sèpals

Flors en inflorescències pedunculades amb 2-7 flors i pedicels molt més curts que el tub del calze. Calze bilabiat cobert de pèls platejats, amb cinc dents triangulars i aguts , amb els dos laterals més curts que la resta. Corol·la papilionada de color groc ataronjat d’estendard ovat, més estret a la base, i quilla corbada. Floreix de maig a juny

Fruit en llegum recta

Fruit en llegum recta amb 15-30 llavors globoses.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En la família de les lleguminoses conviuen tres subfamílies amb flors molt diferents morfològicament. Les Papilionoidees amb flors que recorden les papallones per la disposició dels pètals, com per exemple l’espantallops (Colutea brevialata). Les Mimosoidees formen glomèruls de petites flors cridaneres pels llargs estams de color groc, com l’aromer (Acacia farnesiana). I per últim les Cesalpinoidees, amb flors cridaneres de color groc amb llargs estams rojos com la ponciana (Caesalpinia gilliesii)

USOS I PROPIETATS: És una planta molt interessant per recuperar dunes costeres i arenals perquè estén una gran xarxa d’arrels que estabilitzen l’arena. També s’empra per a jardins prop de la mar, com cobertora.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Lotus  deriva del grec “lotós, oû”, que era el nom aplicat a diverses herbes, arbres o arbusts d’aquest gènere i d’altres. El nom va ser utilitzat per Virgili. L’epítet específic creticus és un epítet geogràfic que també ve del grec antic “Κρήτη Krētē” = l’illa de Creta. L’epítet específic del sinònim, commutatus, significa canviat, modificat, lleugerament diferent d’un taxó proper.

Lotus creticus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 775. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Melica ciliata L.

NOMS: Fenal, Fenàs, Fenàs ciliat, Mèlica ciliada. Castellà: Espiguillas de seda. Italià: Melica barbeta. Francès: Mélique ciliée. Anglès: Silky spike melic. Ciliate Melick. Alemany: Gewimpertes Perlgras. Wimper-Perlgras. Neerlandès: Wimperparelgras.

Inflorescències allargades i denses

SINÒNIMS: Arundo ciliata (L.) Clairv.; Beckeria ciliata (L.) Bernh. ex B.D. Jacks.; Claudia ciliata (L.) Opiz; Dalucum ciliatum (L.) Bubani

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis. Viu a les vores dels camins i llocs ruderalitzats, secs i pedregosos. Fins els 1250 metres d’altitud.

Gramínia cespitosa de tiges primes

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba gramínia cespitosa que pot assolir el metre d’alçada, amb tiges primes generalment simples.

Fulles estretes amb lígula oblonga i lacerada

Fulles estretes planes o convolutes atenuades a l’àpex, de tacte aspre, amb beina glabra i pèls al marge. Lígula oblonga i normalment lacerada (dividida irregularment)

Lemma amb pèls sedosos

Flors en inflorescències allargades i denses, de color groguenc, erectes, amb llarg peduncle, amb llargs pèls sedosos a les espiguetes que estan comprimides lateralment, amb una sola flor hermafrodita. Glumes iguals. La lemma de la flor fèrtil té llargs pèls sedosos i blancs. Androceu amb tres estams d’anteres sagitades disposades en X que vibren al vent. Gineceu d’ovari súper amb tres estigmes plomosos. Floreix d’abril a juliol.

Fruit en cariopsi de color bru

Fruit en cariopsi bruna i glabra amb una sola llavor rica en midó.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: És una planta molt variable i amb diverses subespècies reconegudes, de les quals en trobem dos als Països Catalans: la subsp. magnolii presenta la panícula més gran (de 12 a 25 cm), pàl·lida, molt ramificada i no unilateral. Té les espiguetes també més grans (de 6 a 9 mm) i les tiges amb un sol entrenús sota la inflorescència. Aquesta subespècie és pròpia de prats secs; i la subsp. ciliata que presenta la panícula més petita (de 8 a 15 mm), generalment brunenca i més o menys unilateral. Té les espiguetes més petites (de 5 a 7 mm) i les tiges fasciculades, ambdós o tres  entrenusos sota la inflorescència. Aquesta subespècie es troba als murs i als pedruscalls.

USOS I PROPIETATS: S’empra con ornamental en jardins de baix manteniment

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Melica ve del llatí "milium" mill, de la derivació medieval "melica, milica" en referència a la forma del cariopsi, o pot derivar del grec "meli, melitos" mel, pel sabor dolç de la tija. L’epítet específic ciliata ve del llatí “cilium” pestanya, és a dir, amb pestanyes.

Melica ciliata va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 66. 1753. 

Família Gramineae (Poaceae)