Picnomon acarna (L.) Cass.

NOMS: Assotacrist. Cap de poll. Castellà: Cardo blanco. Cardo cuco. Cabeza de pollo. Azafrán descarnado. Azotacristos. Francès: Cirse acarna. Chardon acanthin. Italià: Carda acantino. Cardo spino-bianco. Alemany: Gemeine stacheldistel. Sperrdistel. Anglès: Soldier thistle. Yellow-spine thistle. Grec: Αγάθη.

Capítols terminals en grups densos

SINÒNIMS: Carduus acarna L. (Basiònim); Cirsium acarna (L.) Moench

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brometalia. Vores de camins, erms, en llocs àrids. Fins els 1000 metres d’altitud

Herba molt espinosa de fins 70 cm d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba espinosa, que pot arribar als 70 cm d’alçada, amb pèls araneosos, amb tiges ramificades des de la base, alades al llarg de tota la tija.

Fulles estretes, amb espines grogues

Fulles de distribució alterna, decurrents, pinnatífides, amb espines bífides grogues al marge, consistència coriàcia i color verd grisós. Nervi central molt marcat pel revers

Flors tubulars rosa o porpra en capítols

Flors en capítols terminals en grups densos, sèssils, rodejats de fulles involucrals que sobrepassen els capítols. Involucre oblong-ovoide amb bràctees coriàcies tomentoses i aplicades, amb apèndix terminal espinós. Flòsculs de color de rosa, hermafrodites, que a penes sobrepassen l’involucre, amb la corol·la tubular. Androceu amb estams de filament lliure. Floreix de juny a setembre.

Fruit en aqueni llis i lluent

Fruit en aqueni oblong lleugerament comprimit, de 5-6 mm, glabre amb la superfície llisa i lluenta i vil·là blanc amb pèls soldats a la base que cau amb facilitat.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En la família de les compostes o asteràcies les flors no tenen calze o el tenen molt modificat formant un papus o vil·là que pot tindre dues o més esquames, cerres o pèls persistents. El papus pot ser doncs pilós, barbat (amb petits pèls) o plomós, com en aquest cas.

Les fulles involucrals sobrepassen els capítols

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Picnomon deriva del grec “πυκνός pyknós” densos, espessos, i de "nomos" pastura, és a dir, pastura densa, possiblement per les espines atapeïdes. L’epítet específic acarna ve del grec “ἄκορνα, ácorna” acarna, una planta espinosa pareguda a un card citada per Teofrast.  En el gènere Bromelia aquest epítet té un altre significa: deriva del prefix privatiu grec “a” i de “κάρνον karnon” trompeta, banya, és a dir, sense trompeta, només en gèneres amb flors campanulades.

És considerada una mala herba perquè competeix amb cultius de cereals i pot ofegar i fer malbé la maquinària de collita. Les seves espines afilades fan mal a les ovelles i als gossos i es redueix així la zona de pasturatge disponible.

Picnomon acarna va ser descrit per Alexandre Henri Gabriel de Cassini (Cass.) i publicada en Dictionnaire des Sciences Naturelles, ed. 2 40:. 1862. Prèviament havia sigut descrita per Carles Linné que va adjudicar-hi el nom de Carduus acarna en Species Plantarum 2: 820. 1753.

Família Compositae (Asteraceae)

Sonchus maritimus L.

NOMS: Lletsó d'aigua. Endivieta de séquia, Lletsó. Castellà: Amargones. Cerraja. Portuguès: Serralha-da-praia. Francès: Laiteron maritime. Italià: Grespino marittimo. Alemany: Strand-Gänsedistel.

Capítols de fins 2,5 cm de diàmetre

SINÒNIMS: Sonchus maritimus subsp. aquatilis Nyman; Sonchus aquatilis Pourr.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània (Ibero-magribina)

HÀBITAT: Molinio-Holoschoenion. Viu als llocs inundats no salins, entre joncs i canyís, fins els 

1000 metres d’altitud.  

Tiges erectes i glabres

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne rizomatosa i glabra que pot arribar als 80 cm d’alçada, tija erecta i simple amb ramificacions laterals a la summitat

Fulles alternes

Fulles alternes, sèssils amb aurícules basals les superiors i amb curt pecíol les inferiors, llargament lanceolades amb un nervi central molt marcat i el marge finament dentat, no espinescent, d’un verd clar amb taques glauques.

Flors grogues ligulades

Flors grogues ligulades, en capítols d’1,5 a 2,5 cm de diàmetre; involucre de 8-14 mm, amb les bràctees inferiors lanceolades. Gineceu amb estil i estigma groc. Floreix de juny a setembre.

Fruit en aqueni

Fruit en aqueni fortament costat amb papus de suaus pèls blancs

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha dues subespècies a les nostres terres, la Sonchus maritimus subsp. aquatilis que creix en zones humides no salobres, amb les bràctees involucrals lanceolades, i Sonchus maritimus subsp. maritimus amb les bràctees del involucre ovades, que creix en terrenys salobres i saladars.

Involucre amb bràctees lanceolades

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Sonchus deriva del grec "sónkhos" i aquest de "sómphos" que significa buit, moll, esponjós. L’epítet específic maritimus significa marítim, marí, perquè apareix, principalment, en terres baixes, en zones de costa.

Sonchus maritimus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Systema Naturae, Editio Decima 2(1192):. 1759. 

Família Compositae (Asteraceae)

Helianthus annuus L.

NOMS: Corona de rei. Gira-sol. Sol coronat. Mira-sol. Castellà: Girasol. Mirasol. Copa de Júpiter. Corona real. Tornasol. Gallego: Catasol, Tornasol, Virasol, Xirasol. Èuscara: Ekhilili. Iguzkilore. Occità: Torna-solelh, Torna-sòl, Vira-solelh. Portuguès: Girassol. Helianto. Italià: Girasole comune. Francès: Tournesol. Anglès: Sunflower. Hopi sunflower. Mirasol. wild sunflower. Alemany: Gewöhnliche Sonnenblume. Neerlandès: Zonnebloem. Grec: Ηλίανθος. Ήλιος. Λιόδρομο. Xinès: xiang ri kui.

Capítols grans, terminals i solitaris

SINÒNIMS: Helianthus aridus Rydb.

DISTRIBUCIÓ: Nord Americana

HÀBITAT: Planta originària de Nord Amèrica introduïda per al cultiu que apareix subespontània  

Tiges lignificades i híspides

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals

DESCRIPCIÓ: Planta amb una sola tija erecta que pot arribar als tres metres d’alçada, tot i que als llocs secs es queda molt més petita, amb pèls híspids.

Fulles cordades de marge serrat

Fulles de distribució alterna, peciolades, cordiformes i de marge serrat, amb pèls pel revers i glabra per l’anvers.  

Flòsculs centrals grocs amb anteres rogenques

Flors en grans capítols, de fins 20 cm de diàmetre, amb involucre format per nombroses bràctees involucrals ovalades o lanceolades amb l’àpex llarg i molt estret, generalment cobertes de pèls híspids. Les flors centrals són flòsculs hermafrodites grocs amb estams rogencs, bordejats per una corona de flors estèrils amb lígula groga que confereixen al conjunt aspecte de sol. Floreix des de juliol fins setembre.

Fruit en aqueni

Fruit en aqueni ovalat amb la base truncada de fins 15 mm de llarg, de color gris obscur amb bandes longitudinals més clares. A l’interior hi ha una llavor comestible de color blanc verdós. Són les populars pipes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El nom comú de gira-sol és degut a que el capítol de les plantes joves gira seguint la direcció del sol. Aquest és un fenomen descobert per Leonardo da Vinci denominat heliotropisme, que és un tipus de fototropisme,  mitjançant el qual les flors realitzen un moviment apuntant cap al sol, girant d’est a oest. Les plantes velles ja no giren i mantenen els capítols orientats cap a l’orient.

Bràctees involucrals amb pèls híspids

USOS I PROPIETATS: Les pipes de gira-sol contenen fins un 58% d’oli que pot aprofitar-se per alimentació o per combustible biodièsel. Les restes del premsat del fruit s’empra com aliment per al ramat, i les tiges serveixen per elaborar paper.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Helianthus deriva del grec “ἥλιος hélios” sol, i de “ανϑοϛ anthos” flor, és a dir, flor del sol. L’epítet específic annuus ve del llatí i significa anual.

El Còdex Florentí, del segle XVI, diu que s’empra per al mal d’ulls, la febre, per la digestió i per purificar els intestins. Ja al segle XX, el botànic mexicà Maximino Martínez hi adjudica els usos com afrodisíac, anticatarral i antipalúdic.  

Hi ha evidències del conreu del gira-sol en Mèxic des de 2600 aC. En algunes cultures ameríndies, com els asteques mexicans i els inques peruans, el gira-sol era considerat una divinitat del sol, i hi havia figures d’or d’aquesta flor. Pizarro va trobar una figura d’aquesta planta en Tahuantinsuyo (Perú) venerada com un deu solar. Els espanyols varen portar figures d’or i llavors a Europa, al segle XV, des d’on es va estendre el cultiu per tot arreu del món, per aprofitar els seus fruits.

Els flòculs, i després els fruits, formen unes espirals curioses, unes en el sentit de les agulles d’un rellotge i altres al contrari però totes amb els termes de l’espiral de Fibonacci. Aquesta sèrie s’inicia amb 0 i 1 i continua de manera que cada element és la suma dels dos anteriors (0,1,1,2,3,5,8,13...) i apareix constantment en la natura, sent uns dels factors de l’harmonia de la naturalesa. Amb la successió de Fibonacci sembla que la naturalesa ha trobat la millor manera d’ordenar els objectes aprofitant al màxim l’espai, i que aquests ordenaments continuen sent eficaços mentre la planta continue creixent a partir del punt central.

Helianthus annuus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 2: 904–905. 1753. (1 May 1753)

Família Compositae (Asteraceae)