Austrocylindropuntia subulata (Muehlenpf.) Backeb.

NOMS: Agulles d’Eva.  Castellà: Alfileres de Eva. Anglès: Eve's pin. Eve's needle.

Flors grans i cridaneres

SINÒNIMS: Opuntia subulata (Muehlenpf.) Engelm.; Cylindropuntia subulata (Muehlenpf.) F.M.Knuth; Opuntia exaltata A. Berger

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida.

Planta arborescent de creixement columnar

HÀBITAT: Cultivada als jardins i naturalitzada

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: És una planta de fins 4 metres d’alçada, de creixement columnar, amb tiges verdes cilíndriques, erectes, robustes i ramificades, amb una mena de protuberàncies com escates disposades en espiral. Les tiges tenen arèoles blanques i llanoses, i espines de fins 4 cm rígides  de color blanc o groc.

Fulles cilíndriques i carnoses

Fulles cilíndriques, crasses, de fins 7 cm de longitud, amb una punta fina a l’àpex. Les fulles creixen a l’àpex de les tiges i cauen amb el fred.

Tèpals de color rosa o vermell

Flors grans i cridaneres, amb tèpals de color rosa o vermell, que no arriben a obrir-se del tot. Androceu amb nombrosos estams. Floreix a la segona meitat de la primavera i l’estiu.

Fruit ovoide amb espines curtes

Fruit sembla un segment de tija d’uns 10 cm, verd, ovoide, amb les espines més curtes

Espines lacerants

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L'arèola és la característica distintiva de la família de les cactàcies i serveix per a identificar-la i distingir plantes suculentes semblants però que són d'altres famílies. Les arèoles són gemmes axil·lars altament especialitzades, zones meristemàtiques, clarament visibles i normalment apareixen com petites protuberàncies de colors clars o foscs, d'on sorgeixen grups d'espines. Les arèoles representen una important modificació evolutiva per a aquestes plantes. Donen origen a les espines, que són el seu principal mitjà d'autodefensa i, a més, el fet que les espines sorgeixin d'elles en lloc de sorgir directament de la tija, proporciona un recobriment molt més efectiu que en altres plantes.

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria a l’aire lliure. Cal però ubicar-la fora de les zones de pas, perquè les espines són lacerants.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: EL nom genèric Austrocylindropuntia es compon de tres termes: "Auster austro" que és un vent del sud; del grec "κύλινδρικóς kylindrikos" cilíndric, i "Opuntia" (veure) un cactus, és a dir, un cactus meridional de forma més o menys cilíndrica. L’epítet específic subulata deriva de “subula” punxó emprat pels sabaters i la terminació “atus” semblant, paregut, és a dir, com un punxó, per les llargues espines.

L’ús d’aquestes plantes exòtiques als jardins, i l’abandó descontrolat de restes de poda, afavoreixen la naturalització d’espècies amb mínimes exigències hídriques com les cactàcies, raó per la qual es troben molt escampades per les nostres terres. En zones àrides competeixen amb avantatge amb la flora autòctona, desplaçant espècies com el llentiscle (Pistacia lentiscus) o el margalló (Chamaerops humilis).  Les “Opuntia spp. Chumberas, todas las especies, incluidas Cylindropuntia, Platyopuntia, Brasiliopuntia, Austrocylindropuntia.” estan incloses, com espècies invasores, en el Decret 213/2009 de “Especies vegetales exóticas sometidas a régimen de limitaciones en la Comunidad Valenciana.”

Austrocylindropuntia subulata va ser descrita per Curt Backeberg i publicada en Die Cactaceae: Handbuch der Kakteenkunde. Einleitung und Beschreibung der Pereskioideae und Opuntioideae. 1942: 12. 1942. però fins arribar ací va passar per varis gèneres. El basiònim és  Pereskia subulata, publicat per Muehlenpfordt en  Allgemeine Gartenzeitung 13: 347. 1845. Després Georg Engelmann la va publicar amb el nom de Opuntia subulata en The Gardeners' Chronicle & Agricultural Gazette 19: 627. 1883. I encara F.M. Knut la va rebatejar amb el nom de Cylindropuntia subulata en Kaktus-ABC 121. 1935.

Família Cactaceae

Nicotiana glauca Graham

NOMS: Femera, Gandul. Tabac americà, Tabac de jardí, Tabac d’espasa, Tabac groc. Tabaquera de moro. Castellà: Gandul. Calenturero. Tabaco lampiño. Palan palan. Portuguès: Charuto-do-rei. italià: Tabacco glauco. Francès: Tabac arborescent, Tabac glauques. Anglès: Glaucous tobacco. Mustard-tree. Tree tobacco. Alemany: Blauer Tabak. Neerlandès: Blauwgroene Tabak. Boomtabak. Grec: Νικοτιάνα γλαυκόχρους. Αποτσιπωμένο. Γιατρούσα. Νικοτιανή η γλαυκή.

Flors en panícula

SINÒNIMS: Nicotidendron glauca (Graham) Griseb.

DISTRIBUCIÓ: Amèrica del Sud.

HÀBITAT: Salsolo-Peganion. És una planta introduïda d’Amèrica del Sud, naturalitzada a llocs alterats i secs, ruderal, vores de camins, torrents, i no és estrany veure-les als murs o les teulades. Fins els 500 metres d’altitud

Arbust perennifoli glauc

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, és un faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli, que pot arribar a fer-se un petit arbre de fins cinc metres d’alçada, amb l’escorça glabra de color glauc. Tiges cilíndriques i poc ramificades

Fulles glauques de marge enter

Fulles peciolades, ovato-lanceolades, de marge enter i de color glauc

Flors grogues de corol·la tubulosa

Flors en inflorescències en panícula de flors hermafrodites i pentàmeres, calze tubulós i persistent acabat en cinc lòbuls lanceolats. Corol·la tubulosa de color groc dilatada a l’àpex, amb cinc petits lòbuls. Androceu format per cinc estams inserits a la base de la corol·la. Gineceu amb ovari súper amb estil acabat en estigma capitat. Floreix d’abril a juliol

Fruit en càpsula

Fruit en càpsula el·lipsoïdal penjant, de fins un centímetre de diàmetre que s’obri per dues valves longitudinals per deixar sortir les nombroses llavors petites i rugoses.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La família de les solanàcies comprèn espècies de gran valor per la nostra alimentació, com la tomaquera (Solanum lycopersicum), l’alberginiera (Solanum melongena), la pebrotera (Capsicum annuum) o la creïllera (Solanum tuberosum), però també plantes tòxiques com el tabac (Nicotiana tabacum) o la belladona (Atropa belladona).

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’han emprat les fulles  externament, triturades i en forma de cataplasmes, com a calmant i desinflamatori de grans i bonys, i com a desinfectant i cicatritzant de ferides. Cal però precaució perquè són tòxiques al consumir-les. Els banys de la decocció de les tiges tendres són útils contra les hemorroides.

Ha estat cultivada com a ornamental en jardineria, tot i que no és molt apreciada en el sector.

Flors de Nicotiana glauca

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Nicotiana fou establert per Tournefort (1694-1700), i acceptat per Linné, en honor a Jean Nicot (1530-1600), ambaixador francès a Portugal on va cultivar el tabac. El nom específic glauca és un epítet llatí que deriva del grec “glaukos” que significa de color verd blavós, pel color de les fulles i l’escorça.

En 1560 Jean Nicot va enviar a la reina Catalina de Mèdici vídua de França, rapé, és a dir, tabac en pols, per alleugerar les migranyes de Francesc II. Açò va fer que el tabac es popularitzés a la cort francesa i, des d’allí, a la resta de corts europees.

Aquesta planta va ser introduïda en Espanya com una planta ornamental per a jardí, primer a les illes Canàries, on té caràcter invasor, i després a les costes mediterrànies de la península Ibèrica. Va ser inclosa en el Catálogo español de especies exóticas invasoras del Real Decreto 630/2013, de 2 d’agost però una sentència de la Sala Tercera del Tribunal Suprem del 21 de gener de 2015 va anular la inclusió, mantenint-la però com Exòtica invasora a la Comunitat Autònoma de Canàries.

Nicotiana glauca va ser descrita per Robert Graham i publicada en Botanical Magazine 55: pl. 2837. 1828. 

Família Solanaceae

Picnomon acarna (L.) Cass.

NOMS: Assotacrist. Cap de poll. Castellà: Cardo blanco. Cardo cuco. Cabeza de pollo. Azafrán descarnado. Azotacristos. Francès: Cirse acarna. Chardon acanthin. Italià: Carda acantino. Cardo spino-bianco. Alemany: Gemeine stacheldistel. Sperrdistel. Anglès: Soldier thistle. Yellow-spine thistle. Grec: Αγάθη.

Capítols terminals en grups densos

SINÒNIMS: Carduus acarna L. (Basiònim); Cirsium acarna (L.) Moench

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brometalia. Vores de camins, erms, en llocs àrids. Fins els 1000 metres d’altitud

Herba molt espinosa de fins 70 cm d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba espinosa, que pot arribar als 70 cm d’alçada, amb pèls araneosos, amb tiges ramificades des de la base, alades al llarg de tota la tija.

Fulles estretes, amb espines grogues

Fulles de distribució alterna, decurrents, pinnatífides, amb espines bífides grogues al marge, consistència coriàcia i color verd grisós. Nervi central molt marcat pel revers

Flors tubulars rosa o porpra en capítols

Flors en capítols terminals en grups densos, sèssils, rodejats de fulles involucrals que sobrepassen els capítols. Involucre oblong-ovoide amb bràctees coriàcies tomentoses i aplicades, amb apèndix terminal espinós. Flòsculs de color de rosa, hermafrodites, que a penes sobrepassen l’involucre, amb la corol·la tubular. Androceu amb estams de filament lliure. Floreix de juny a setembre.

Fruit en aqueni llis i lluent

Fruit en aqueni oblong lleugerament comprimit, de 5-6 mm, glabre amb la superfície llisa i lluenta i vil·là blanc amb pèls soldats a la base que cau amb facilitat.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En la família de les compostes o asteràcies les flors no tenen calze o el tenen molt modificat formant un papus o vil·là que pot tindre dues o més esquames, cerres o pèls persistents. El papus pot ser doncs pilós, barbat (amb petits pèls) o plomós, com en aquest cas.

Les fulles involucrals sobrepassen els capítols

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Picnomon deriva del grec “πυκνός pyknós” densos, espessos, i de "nomos" pastura, és a dir, pastura densa, possiblement per les espines atapeïdes. L’epítet específic acarna ve del grec “ἄκορνα, ácorna” acarna, una planta espinosa pareguda a un card citada per Teofrast.  En el gènere Bromelia aquest epítet té un altre significa: deriva del prefix privatiu grec “a” i de “κάρνον karnon” trompeta, banya, és a dir, sense trompeta, només en gèneres amb flors campanulades.

És considerada una mala herba perquè competeix amb cultius de cereals i pot ofegar i fer malbé la maquinària de collita. Les seves espines afilades fan mal a les ovelles i als gossos i es redueix així la zona de pasturatge disponible.

Picnomon acarna va ser descrit per Alexandre Henri Gabriel de Cassini (Cass.) i publicada en Dictionnaire des Sciences Naturelles, ed. 2 40:. 1862. Prèviament havia sigut descrita per Carles Linné que va adjudicar-hi el nom de Carduus acarna en Species Plantarum 2: 820. 1753.

Família Compositae (Asteraceae)