Scleroderma verrucosum (Bull.) Pers.

NOMS: Pota de cavall. Castellà: Escleroderma verrucosa. Parda. Èuscara: Astaputz ubelska. Astaputz moreska. Francès: Scléroderme verruqueux. Alemany: Dünnschaliger Hartbovist. Dünnschaliger Kartoffelbovist.

Carpòfor subglobós amb el peridi clivellat

SINÒNIMS: Lycoperdon verrucosum Bull.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Viu als carrascars i pinars, on surt a la tardor i, de vegades, a la primavera.

Pseudopeu radicant amb rizomofs

DESCRIPCIÓ: Carpòfor subglobós, un poc esclafat a la part superior, de 3-6 cm de diàmetre. Peridi (pell) de color marró i fràgil, amb la capa externa normalment clivellada, formant una mena d’esquames irregulars. La gleva és de color blau violaci quan és jove però es converteix en una pols de color marró amb el temps. Les espores surten per una apertura irregular a la part superior. Presenta un pseudopeu radicant, amb nombrosos rizomorfs que mantenen restes de terra. Té olor desagradable. Esporada en massa marró

COMESTIBILITAT: Pot considerar-se tòxica

Gleva de color blau violaci quan és jove

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Scleroderma deriva del grec “sklerós” dur, i “derma” pell, és a dir, amb la pell dura. L’epítet específic verrucosum ve del llatí “verruca” berruga, per les petites berrugues que presenta la superfície de les espores, no, com podria pensar-se pels clivells del peridi.  

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els gasteromicets són una subclasse en la qual es forma un cos fructífer tancat que guarda a l'interior l'himeni fins que les espores han madurat. 

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada per Pierre Bulliard (Bull.) en 1791 com Lycoperdon verrucosum. Christiaan Hendrik Persoon (Pers.) va canviar de gènere i ho va publicar en Synopsis Methodica Fungorum (Göttingen) 1: 154 (1801) amb el nom de Scleroderma verrucosum.

Família Sclerodermataceae

                                          

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

           

Inocutis tamaricis (Pat.) Fiasson & Niemelä

NOMS: Bolet de soca del tamariu. Castellà: Yesquero del tamarindo. Yesquero del taray. Èuscara: Donostiako ardagai.

Creix enganxat directament al tronc dels Tamarix sp.

SINÒNIMS: Inonotus tamaricis (Pat.) Maire;  Xanthochrous tamaricis Pat. (basiònim)

DISTRIBUCIÓ: Sud d’Europa, nord d’Àfrica, sud d’Àsia i est de la Xina.

Capell apelfat de color rovellat

HÀBITAT: Parasita els troncs dels tamarius i arbre malalts. És fàcil trobar-ne als jardins amb reg per aspersió o en passejos marítims, com aquest del Passeig de la Goleta de Tavernes de la Valldigna.

DESCRIPCIÓ: Bolet en forma semicircular enganxat directament al troc de l’arbre que parasita format una mena de prestatgeria de 5-15 cm de diàmetre i uns 2 cm de gros, amb el marge de color crema i llis, en contrast amb la superfície del capell que té un revestiment tomentós apelfat o amb pèls artitzats de color groc marró o castany, zonat o no. 

Himeni d'un exemplar jove

Himeni format per tubs llargs, de color marró, amb porus petits coberts d’una pols de color blanc crema. La carn és esponjosa de jove però prompte esdevé coriàcia i dura.

Ací podem veure els llargs tubs marrons de l'himeni

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari. No es pot menjar perquè té la carn molt dura. S’empra però com tint per a pintures i tèxtil.

El marge del barret glabre

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere del sinònim més conegut, Inonotus deriva del grec "is, inós" fibra, i "oús, otós" orella (pel capell o barret), és a dir, amb el capell fibrós. L’epítet específic tamaricis fa referència a l’arbre que parasita, del gènere Tamarix.

Pot confondre’s amb Inonotus hispidus però aquest parasita caducifolis com el xop, l’àlber, el nouer, etc.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: La família de les himenoquetàcies està formada per bolets de soca, que creixen sobre la llenya d’arbres malalts o a les ferides, i són productors de podriment blanc. El fong s’alimenta de lignina, de color marró, i en menor grau de la cel·lulosa, de color blanc, per la qual cosa la fusta pren una aparença descolorida i va fent-se esponjosa.

Família Hymenochaetaceae

                  

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Austrocylindropuntia subulata (Muehlenpf.) Backeb.

NOMS: Agulles d’Eva.  Castellà: Alfileres de Eva. Anglès: Eve's pin. Eve's needle.

Flors grans i cridaneres

SINÒNIMS: Opuntia subulata (Muehlenpf.) Engelm.; Cylindropuntia subulata (Muehlenpf.) F.M.Knuth; Opuntia exaltata A. Berger

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida.

Planta arborescent de creixement columnar

HÀBITAT: Cultivada als jardins i naturalitzada

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: És una planta de fins 4 metres d’alçada, de creixement columnar, amb tiges verdes cilíndriques, erectes, robustes i ramificades, amb una mena de protuberàncies com escates disposades en espiral. Les tiges tenen arèoles blanques i llanoses, i espines de fins 4 cm rígides  de color blanc o groc.

Fulles cilíndriques i carnoses

Fulles cilíndriques, crasses, de fins 7 cm de longitud, amb una punta fina a l’àpex. Les fulles creixen a l’àpex de les tiges i cauen amb el fred.

Tèpals de color rosa o vermell

Flors grans i cridaneres, amb tèpals de color rosa o vermell, que no arriben a obrir-se del tot. Androceu amb nombrosos estams. Floreix a la segona meitat de la primavera i l’estiu.

Fruit ovoide amb espines curtes

Fruit sembla un segment de tija d’uns 10 cm, verd, ovoide, amb les espines més curtes

Espines lacerants

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L'arèola és la característica distintiva de la família de les cactàcies i serveix per a identificar-la i distingir plantes suculentes semblants però que són d'altres famílies. Les arèoles són gemmes axil·lars altament especialitzades, zones meristemàtiques, clarament visibles i normalment apareixen com petites protuberàncies de colors clars o foscs, d'on sorgeixen grups d'espines. Les arèoles representen una important modificació evolutiva per a aquestes plantes. Donen origen a les espines, que són el seu principal mitjà d'autodefensa i, a més, el fet que les espines sorgeixin d'elles en lloc de sorgir directament de la tija, proporciona un recobriment molt més efectiu que en altres plantes.

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria a l’aire lliure. Cal però ubicar-la fora de les zones de pas, perquè les espines són lacerants.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: EL nom genèric Austrocylindropuntia es compon de tres termes: "Auster austro" que és un vent del sud; del grec "κύλινδρικóς kylindrikos" cilíndric, i "Opuntia" (veure) un cactus, és a dir, un cactus meridional de forma més o menys cilíndrica. L’epítet específic subulata deriva de “subula” punxó emprat pels sabaters i la terminació “atus” semblant, paregut, és a dir, com un punxó, per les llargues espines.

L’ús d’aquestes plantes exòtiques als jardins, i l’abandó descontrolat de restes de poda, afavoreixen la naturalització d’espècies amb mínimes exigències hídriques com les cactàcies, raó per la qual es troben molt escampades per les nostres terres. En zones àrides competeixen amb avantatge amb la flora autòctona, desplaçant espècies com el llentiscle (Pistacia lentiscus) o el margalló (Chamaerops humilis).  Les “Opuntia spp. Chumberas, todas las especies, incluidas Cylindropuntia, Platyopuntia, Brasiliopuntia, Austrocylindropuntia.” estan incloses, com espècies invasores, en el Decret 213/2009 de “Especies vegetales exóticas sometidas a régimen de limitaciones en la Comunidad Valenciana.”

Austrocylindropuntia subulata va ser descrita per Curt Backeberg i publicada en Die Cactaceae: Handbuch der Kakteenkunde. Einleitung und Beschreibung der Pereskioideae und Opuntioideae. 1942: 12. 1942. però fins arribar ací va passar per varis gèneres. El basiònim és  Pereskia subulata, publicat per Muehlenpfordt en  Allgemeine Gartenzeitung 13: 347. 1845. Després Georg Engelmann la va publicar amb el nom de Opuntia subulata en The Gardeners' Chronicle & Agricultural Gazette 19: 627. 1883. I encara F.M. Knut la va rebatejar amb el nom de Cylindropuntia subulata en Kaktus-ABC 121. 1935.

Família Cactaceae