Washingtonia filifera (Linden ex André) H.Wendl.

NOMS: Washingtònia. Palmera filosa. Castellà : Palmera de Califòrnia. Portuguès: Palmeira-de-saia.Palmeira-da-califórnia. Washingtonia-de-saia. Italià: Palma californiana. Francès: Palmier à jupons. Palmier de Californie. Anglès: California Fan-palm. Petticoatpalm. Alemany: Kalifornische Washingtonpalme. Fädige Washingtonie.

Inflorescències arquejades

SINÒNIMS: Pritchardia filifera Linden ex André (basiònim); Brahea filifera (Linden ex André) W.Watson

DISTRIBUCIÓ: Amèrica (Sud-est de Califòrnia, Oest d´Arizona i Nord-est de Mèxic.)

HÀBITAT: Cultivada com ornamental als jardins, places i carrers. Fins els 800 metres d’altitud.

Pot arribar als 18 metres d'alçada

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Palmera que pot arribar als 18 metres d’alçada, amb un tronc amb fissures verticals

Fulles palmades amb llarg pecíol

Fulles palmades amb el limbe de fins dos metres de diàmetre, dividits en segments que mesuren més d’un metre, amb l’àpex profundament dividit i acompanyats per llargs fils. El pecíol mesura d’una dos metres de llarg, amb espines corbades de color vermellós a les vores, i acaba en una lígula o hàstula triangular i membranosa. Aquesta palmera té la característica de mantenir totes les fulles seques penjant al llarg del tronc, si no les lleven o les tira el vent.

Inflorescències ramificades tan llargues o més que les fulles

Flors en inflorescències ascendents i arquejades, normalment més llargues que les fulles, que es ramifiquen i cada braç porta una bràctea coriàcia i allargada. Les flors són petites, de color crema i hermafrodites.

Fruit el·líptic de color crema que es fan negres quan maduren

Fruit el·líptic de color crema primer i negrós quan madura, de fins 0,6 mm de diàmetre

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’espècie Washingtonia robusta és confon amb facilitat amb Washingtonia filifera perquè les diferències són subtils. W. robusta té el tronc o estípit més prim amb fissures menys marcades; les fulles més petites, doncs no sobrepassen el metre, i les fulles velles a penes tenen fils. Cal tenir en compte que de joves és quasi impossible diferenciar-les i, a més a més, s’hibriden amb facilitat i produeixen exemplars amb característiques intermèdies.

Estípit amb fissures verticals

USOS I PROPIETATS: Els indis Cahuilla plantaven aquestes palmeres als brolladors del desert, creant oasis i aprofitant així l’ombra, el frescor de les palmeres i els seus fruits, que consumien frescs o assecant-los al sol, el que els permetia conservar-los millor. També aprofitaven les fulles i els pecíols per fer utensilis i ferramentes.

Actualment és una de les palmeres més emprades en jardineria, per la seua resistència i rusticitat però també pel seu atractiu ornamental, tant com exemplar aïllat com en grups, amb troncs de diferent altura, o en alineacions.

Una W. robusta en alineació de W. filifera dels Jardins de Vivers (València)

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Washingtonia està dedicat al primer president dels Estats Units d’Amèrica, George Washington (1732-1799). L’epítet específic filifera deriva del llatí “filum” fil, i de “fero” porte, és a dir, que porta fils, en referència als llargs fils del marges dels folíols. 

Aquesta palmera té la característica de mantenir totes les fulles seques penjant al llarg del tronc, si no les lleven o les tira el vent, per açò rep el nom “petticoat palm” o palmera amb brial.

No hi havia cap referència escrita d’aquesta espècie fins que el soldat espanyol Pedro Fages va anotar al seu diari, en 1782, la presència d’aquestes sorprenents palmeres a les fonts dels inhòspits deserts. A Europa no van arribar fins a 1874.  

Al Jardí de Vivers de València hi ha una alineació de washingtònies filíferes entre les quals es va “colar” una Washingtonia robusta, el que ens permet veure clarament les diferències entre les dues espècies.

És una de les espècies de palmera que resisteixen més el fred, tot i que li calen estius calorosos.

Washingtonia filifera va ser descrita per Hermann A. Wendland i publicada en Botanische Zeitung (Berlin) 37: lxi, 68. 1880. (1880 prim.) 

Família Palmae (Arecaceae)

Scleroderma verrucosum (Bull.) Pers.

NOMS: Pota de cavall. Castellà: Escleroderma verrucosa. Parda. Èuscara: Astaputz ubelska. Astaputz moreska. Francès: Scléroderme verruqueux. Alemany: Dünnschaliger Hartbovist. Dünnschaliger Kartoffelbovist.

Carpòfor subglobós amb el peridi clivellat

SINÒNIMS: Lycoperdon verrucosum Bull.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Viu als carrascars i pinars, on surt a la tardor i, de vegades, a la primavera.

Pseudopeu radicant amb rizomofs

DESCRIPCIÓ: Carpòfor subglobós, un poc esclafat a la part superior, de 3-6 cm de diàmetre. Peridi (pell) de color marró i fràgil, amb la capa externa normalment clivellada, formant una mena d’esquames irregulars. La gleva és de color blau violaci quan és jove però es converteix en una pols de color marró amb el temps. Les espores surten per una apertura irregular a la part superior. Presenta un pseudopeu radicant, amb nombrosos rizomorfs que mantenen restes de terra. Té olor desagradable. Esporada en massa marró

COMESTIBILITAT: Pot considerar-se tòxica

Gleva de color blau violaci quan és jove

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Scleroderma deriva del grec “sklerós” dur, i “derma” pell, és a dir, amb la pell dura. L’epítet específic verrucosum ve del llatí “verruca” berruga, per les petites berrugues que presenta la superfície de les espores, no, com podria pensar-se pels clivells del peridi.  

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els gasteromicets són una subclasse en la qual es forma un cos fructífer tancat que guarda a l'interior l'himeni fins que les espores han madurat. 

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada per Pierre Bulliard (Bull.) en 1791 com Lycoperdon verrucosum. Christiaan Hendrik Persoon (Pers.) va canviar de gènere i ho va publicar en Synopsis Methodica Fungorum (Göttingen) 1: 154 (1801) amb el nom de Scleroderma verrucosum.

Família Sclerodermataceae

                                          

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

           

Inocutis tamaricis (Pat.) Fiasson & Niemelä

NOMS: Bolet de soca del tamariu. Castellà: Yesquero del tamarindo. Yesquero del taray. Èuscara: Donostiako ardagai.

Creix enganxat directament al tronc dels Tamarix sp.

SINÒNIMS: Inonotus tamaricis (Pat.) Maire;  Xanthochrous tamaricis Pat. (basiònim)

DISTRIBUCIÓ: Sud d’Europa, nord d’Àfrica, sud d’Àsia i est de la Xina.

Capell apelfat de color rovellat

HÀBITAT: Parasita els troncs dels tamarius i arbre malalts. És fàcil trobar-ne als jardins amb reg per aspersió o en passejos marítims, com aquest del Passeig de la Goleta de Tavernes de la Valldigna.

DESCRIPCIÓ: Bolet en forma semicircular enganxat directament al troc de l’arbre que parasita format una mena de prestatgeria de 5-15 cm de diàmetre i uns 2 cm de gros, amb el marge de color crema i llis, en contrast amb la superfície del capell que té un revestiment tomentós apelfat o amb pèls artitzats de color groc marró o castany, zonat o no. 

Himeni d'un exemplar jove

Himeni format per tubs llargs, de color marró, amb porus petits coberts d’una pols de color blanc crema. La carn és esponjosa de jove però prompte esdevé coriàcia i dura.

Ací podem veure els llargs tubs marrons de l'himeni

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari. No es pot menjar perquè té la carn molt dura. S’empra però com tint per a pintures i tèxtil.

El marge del barret glabre

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere del sinònim més conegut, Inonotus deriva del grec "is, inós" fibra, i "oús, otós" orella (pel capell o barret), és a dir, amb el capell fibrós. L’epítet específic tamaricis fa referència a l’arbre que parasita, del gènere Tamarix.

Pot confondre’s amb Inonotus hispidus però aquest parasita caducifolis com el xop, l’àlber, el nouer, etc.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: La família de les himenoquetàcies està formada per bolets de soca, que creixen sobre la llenya d’arbres malalts o a les ferides, i són productors de podriment blanc. El fong s’alimenta de lignina, de color marró, i en menor grau de la cel·lulosa, de color blanc, per la qual cosa la fusta pren una aparença descolorida i va fent-se esponjosa.

Família Hymenochaetaceae

                  

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.