Tulostoma brumale Pers.

NOMS: Ninet. Castellà: Tulostoma brumal. Tulostoma de invierno. Èuscara: Ankaputz leuna. Francès: Tulostome d'hiver. Tulostome des brumes. Anglès: Winter Stalkball. Alemany: Winter-Stielbovist.

Surt preferentment als boscs mediterranis de pi i carrasca

SINÒNIMS: Lycoperdon pedunculatum L.; Tulostoma pedunculatum (L.) Czern.; Tulostoma mammosum (Mich.) Fr.

HÀBITAT: Creix en vores de camins i preferentment en clarianes de boscs mediterranis de carrasca (Quercus ilex) i pi (Pinus halepensis)

Carpòfor esfèric i peu prim

DESCRIPCIÓ: Carpòfor esfèric de 0,5-1,5 cm de diàmetre marró clar o blanquinós, amb un petit orifici (ostíol) cònic i regular, envoltat per un petit peristoma de 0,5 mm i color ocre rovell. El carpòfor està sostingut per un peu de 2-4 cm d’alçada i prim, de 2-3 mm de diàmetre, de color marró clar, dur, fibrós i buit. El himeni és interior i forma la gleva, de color rovell clar, amb espores de color groguenc, globoses i berrugoses. Pot sortir a la primavera però, com el seu nom indica, surt preferentment a la tardor.

Petit peristoma cònic, regular i de color bru

COMESTIBILITAT: Indiferent, sense valor culinari.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Tulostoma deriva del grec "tùlos" callositat, protuberància, i de "stoma" orifici, per l’aspecte exterior del carpòfor de les espècies del gènere. L’epítet específic brumale ve del llatí “brumalis, e” hivernal, propi de l’hivern, tot i que la seua preferència és sortir a la tardor. L’epítet del sinònim pedunculatum, deriva del llatí “pedunculus” peduncle, pedicel, en al·lusió al llarg peduncle que sosté el carpòfor.

Tulostoma brumale va ser descrit per Persoon en Neues Magazin für die Botanik. 1: 86 (1794). Abans Carles Linné l’havia descrit i publicat en Species Plantarum 2: 1184 (1753) amb el nom de Lycoperdon pedunculatum.

Peu buit, dur i fibrós

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els gasteromicets són un grup de fongs amb la particularitat de que la part fèrtil, en algun moment, es troba tancada en una espècie de recipient, més o menys esfèric. La part fèrtil s’anomena gleva, rodejada per una o més capes estèrils que presenten una obertura per on surten les espores quan estan madures.

Família Tulostomataceae

                                               

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Clitocybe gibba (Pers.) P. Kumm.

NOMS: Tassa de bruc. Orella de conill. Castellà: Clitocibe embudado. Candela. Platera menor. Èuscara: Inbutu. Italià: Imbutino. Cimballina. Francès: Clitocybe en entonnoir. Coupe bocagère.  Anglès: Forest funnelcap. Common Funnel. Alemany: Ockerbrauner Trichterling.

Clitocybe gibba

SINÒNIMS: Agaricus gibbus Pers.; Infundibulicybe gibba (Pers.) Harmaja; Clitocybe infundibuliformis (Schaeff.) Quélet

HÀBITAT: Surt a la tardor sota les coníferes i planifolis de les zones temprades, i al bosc mixt mediterrani format per carrasca (Quercus ilex) i pi blanc (Pinus halepensis).

DESCRIPCIÓ: Capell de forma plana amb mamelló central quan és jove però que esdevé en forma d’embut i desapareix el mamelló. Arriba als 8 cm de diàmetre com a màxim. La cutícula és de color crema, seca, amb el marge corbat, poc ondulat i fi.

Himeni format per làmines atapeïdes i decurrents pel peu, de color blanc.

Peu central, cilíndric, esvelt, de concolor amb el barret o més clar. De vegades amb la base recoberta de toment blanquinós.

Carn minsa, consistent, corretjosa la del capell i esponjosa la del peu. Sabor suau i olor agradable.

Es pot confondre amb altres Clitocybe com C. meridionalis o C. mediterranea però en cap d’aquests casos hi ha perill, altre cas és la confusió amb els clitocybes blancs que són tòxics.

COMESTIBILITAT: No té interès culinari perquè és dura l’escassa carn, a més a més el exemplars adults poden provocar el síndrome muscarínic. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigi segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Clitocybe deriva del grec “κλῑτύς clitus” pendent, inclinat, i “κυβη cybe” cap, és a dir, amb el cap inclinat, per la forma del capell inclinat per la forma d’embut que pren, a causa de les làmines decurrents. L’epítet específic gibba ve del llatí “gibbus, a, um” convex, per la presència d’algun òrgan que presenta una mena de gepa. En aquest cas pel mamelló que presenta quan és jove. 

Clitocybe gibba va ser publicada per Paul Kummer en Der Führer in die Pilzkunde (Zerbst): 123 (1871)

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: El síndrome muscarínic el produeix la muscarina que contenen alguns bolets, com nombrosos Inocybe i alguns Clitocybe. La simptomatologia es desenvolupa en tan sols 15-30 minuts després de la ingesta, i està produïda per l’estimulació colinèrgica (síndrome mico-colinergic), i consisteix en la presència de sudoració, salivació, llagrimeig (síndrome SSL), miosi, visió borrosa, augment de la secreció bronquial, còlics abdominals, diarrea aquosa, hipotensió i bradicàrdia. La sudoració és abundant, i arriba a amerar la roba. En general les molèsties cedeixen en el curs d’algunes hores, inclús sense tractament.

Família Tricholomataceae

                               

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Washingtonia filifera (Linden ex André) H.Wendl.

NOMS: Washingtònia. Palmera filosa. Castellà : Palmera de Califòrnia. Portuguès: Palmeira-de-saia.Palmeira-da-califórnia. Washingtonia-de-saia. Italià: Palma californiana. Francès: Palmier à jupons. Palmier de Californie. Anglès: California Fan-palm. Petticoatpalm. Alemany: Kalifornische Washingtonpalme. Fädige Washingtonie.

Inflorescències arquejades

SINÒNIMS: Pritchardia filifera Linden ex André (basiònim); Brahea filifera (Linden ex André) W.Watson

DISTRIBUCIÓ: Amèrica (Sud-est de Califòrnia, Oest d´Arizona i Nord-est de Mèxic.)

HÀBITAT: Cultivada com ornamental als jardins, places i carrers. Fins els 800 metres d’altitud.

Pot arribar als 18 metres d'alçada

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Palmera que pot arribar als 18 metres d’alçada, amb un tronc amb fissures verticals

Fulles palmades amb llarg pecíol

Fulles palmades amb el limbe de fins dos metres de diàmetre, dividits en segments que mesuren més d’un metre, amb l’àpex profundament dividit i acompanyats per llargs fils. El pecíol mesura d’una dos metres de llarg, amb espines corbades de color vermellós a les vores, i acaba en una lígula o hàstula triangular i membranosa. Aquesta palmera té la característica de mantenir totes les fulles seques penjant al llarg del tronc, si no les lleven o les tira el vent.

Inflorescències ramificades tan llargues o més que les fulles

Flors en inflorescències ascendents i arquejades, normalment més llargues que les fulles, que es ramifiquen i cada braç porta una bràctea coriàcia i allargada. Les flors són petites, de color crema i hermafrodites.

Fruit el·líptic de color crema que es fan negres quan maduren

Fruit el·líptic de color crema primer i negrós quan madura, de fins 0,6 mm de diàmetre

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’espècie Washingtonia robusta és confon amb facilitat amb Washingtonia filifera perquè les diferències són subtils. W. robusta té el tronc o estípit més prim amb fissures menys marcades; les fulles més petites, doncs no sobrepassen el metre, i les fulles velles a penes tenen fils. Cal tenir en compte que de joves és quasi impossible diferenciar-les i, a més a més, s’hibriden amb facilitat i produeixen exemplars amb característiques intermèdies.

Estípit amb fissures verticals

USOS I PROPIETATS: Els indis Cahuilla plantaven aquestes palmeres als brolladors del desert, creant oasis i aprofitant així l’ombra, el frescor de les palmeres i els seus fruits, que consumien frescs o assecant-los al sol, el que els permetia conservar-los millor. També aprofitaven les fulles i els pecíols per fer utensilis i ferramentes.

Actualment és una de les palmeres més emprades en jardineria, per la seua resistència i rusticitat però també pel seu atractiu ornamental, tant com exemplar aïllat com en grups, amb troncs de diferent altura, o en alineacions.

Una W. robusta en alineació de W. filifera dels Jardins de Vivers (València)

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Washingtonia està dedicat al primer president dels Estats Units d’Amèrica, George Washington (1732-1799). L’epítet específic filifera deriva del llatí “filum” fil, i de “fero” porte, és a dir, que porta fils, en referència als llargs fils del marges dels folíols. 

Aquesta palmera té la característica de mantenir totes les fulles seques penjant al llarg del tronc, si no les lleven o les tira el vent, per açò rep el nom “petticoat palm” o palmera amb brial.

No hi havia cap referència escrita d’aquesta espècie fins que el soldat espanyol Pedro Fages va anotar al seu diari, en 1782, la presència d’aquestes sorprenents palmeres a les fonts dels inhòspits deserts. A Europa no van arribar fins a 1874.  

Al Jardí de Vivers de València hi ha una alineació de washingtònies filíferes entre les quals es va “colar” una Washingtonia robusta, el que ens permet veure clarament les diferències entre les dues espècies.

És una de les espècies de palmera que resisteixen més el fred, tot i que li calen estius calorosos.

Washingtonia filifera va ser descrita per Hermann A. Wendland i publicada en Botanische Zeitung (Berlin) 37: lxi, 68. 1880. (1880 prim.) 

Família Palmae (Arecaceae)