Astraeus hygrometricus (Pers.) Morgan

NOMS: Estrella de terra. Estrelleta. Castellà: Estrella de tierra higrométrica. Estrella del encintar. Èuscara: Izarputz higrometroa. Italià: Fungo barometro. Francès: Astrée hygrométrique. Anglès: Barometer earthstar. Hygroscopic earthstar. Alemany: Gemeiner Wetterstern. Neerlandès: Weerhuisje.

Carpòfor format per una esfera aplanada amb dues peridis

SINÒNIMS: Geastrum hygrometricum Pers.; Lycoperdon stellatus Scop.; Geastrum lilacinum Mass.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural. Aquesta espècie és comú en les regions temperades i tropicals.

HÀBITAT: Creix a la tardor i hivern en dunes, carrascars, pinars mediterranis i romerars.

El peridi exterior s'obri en estrella

DESCRIPCIÓ: Carpòfor format per una esfera amb dues capes o peridis, d’1,5 a 5 cm quan està tancat però en temps humit s’obri la capa externa o exoperidi i pot arribar als 10 cm de diàmetre, adquirint forma d’estrella, semblant a les espècies del gènere Geastrum, amb 6-15 radis de color marró obscur, esquerdat, en humit i grisenc en sec. En temps sec torna a tancar-se comportant-se com un higròmetre, d’ací el seu nom específic. L’aparell esporífer és una esfera aplanada amb la gleva blanca quan és jove però després es forma una massa pulverulenta que pren un color terrós, obscur, amb espores berrugoses que surten per un porus apical irregular.  

COMESTIBILITAT: Sense cap interès gastronòmic per ser coriàcia. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigi segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

La gleva porta un opercle apical per on surten les espores

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Astraeus deriva del grec “ἀστέριος asterios” estrellat, derivat de “αστήρ astér” estrella, és a dir, de forma estrellada, en referència al carpòfor en forma d’estrella. L’epítet específic hygrometricus deriva del grec “ὐγρόϛ hygrόs” humit, i de “μέτρον métron” mesura, és a dir, que mesura la humitat, en referència a la característica d’obrir-se amb temps humit i tancar-se en temps sec.

 L'espècie va ser descrita per primera vegada per Christiaan Hendrik Persoon en Synopsis Methodica Fungorum (Göttingen) 1: 135 (1801) com Geastrum hygrometricus . En 1885, Andrew P. Morgan va proposar que les diferències en les característiques microscòpiques justifiquen la creació d'un nou gènere, Astraeus, diferent de Geastrum . Tot i que aquesta opinió no va ser universalment acceptada, va publicar aquesta espècie amb el nom actual en The Journal of the Cincinnati Society of Natural History 12: 20 (1889).

Gleva blanca quan és jove i pulverulenta i marró quan madura

La massa de les espores s’han emprat en la medicina popular xinesa per aturar el sagnat de les ferides. En algunes zones de la Índia també s’empren les espores del cos fruiter barrejades amb oli de mostassa per elaborar una pomada contra les cremades.

La Societat Micològica Alemanya (Deutschen Gesellschaft für Mykologie) va nomenar Fong de l’Any 2005 l’Astraeus hygrometricus, per tal d'assenyalar algunes de les figures més estranyes en el regne dels fongs, que van sorgir en el curs de l'evolució, i la importància que com pronosticador de l’oratge hi tenia des de fa molt de temps.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Aquesta espècie té un comportament particular que la fa mereixedora del nom específic, doncs es comporta com un higròmetre. Amb la humitat s’obri, permetent que les gotes d’aigua, o qualsevol altra pressió sobre el carpòfor, faça eixir les espores per l’opercle apical, com si fos el fum d’una xemeneia. Però en temps sec es tanca sobre sí mateix per protegir el sac esporal, per camuflar-se de perills i per poder rodar cercant altra zona on ubicar-se.

Família Diplocystidiaceae

                                                     

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Clitocybe alexandri (Gillet) Gillet

NOMS: Pampa grossa. Pampa de pi. Castellà: Platera. Cabeza de Fraile. Corona de Álava. Èuscara: Urril ziza. Francès: Clitocybe d'Alexandre. Anglès: Alexander's funnel. Alemany: Buchsblättriger Trichterling. Neerlandès: Dikke trechterzwam.

Surt als pinars humits

SINÒNIMS: Paxillus alexandri Gillet;

HÀBITAT: Surt als pinars humits i sota les carrasques o a les clarianes junt als brucs

DESCRIPCIÓ: Capell gran, de 6-15 cm de diàmetre, de convex, amb mamelló central de jove, que va fent-se aplanat i finalment deprimit, amb el marge enrotllat, cobert per una cutícula beix clar que va virant a marró, més obscura quan més vella. Normalment porta una sèrie de màcules concèntriques.

Peu robust i blanquinós

Himeni de làmines decurrents, atapeïdes de color crema ocre. Esporada blanquinosa, amb espores el·lipsoïdals llises.

Peu cilíndric robust, més clar que el capell, blanquinós a la base. Quan és jove és més llarg que el diàmetre del capell però quan es desenvolupa el capell acaba sent curt en relació al barret. La base manté una massa de miceli adherit.

Carn de color beix clar, esponjosa, de sabor dolç i olor a comí, gruixuda a prop del peu i més fina al marge del capell. A diferència d’altres espècies comestibles no sol ser atacat pels cucs.

Carn esponjosa de color beix

Pot confondre’s amb Lepista rickenii o amb Clitocybe geotropa però aquestes espècies no resulten perilloses perquè també són comestibles.

COMESTIBILITAT: Bon comestible, bona qualitat gastronòmica. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigui segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

Cutícula de color beix que gira a marró amb el temps

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Clitocybe deriva del grec “κλῑτύς clitus” pendent, inclinat, i “κυβη cybe” cap, és a dir, amb el cap inclinat, per la forma d’embut que pren, a causa de les làmines decurrents. L’epítet específic alexandri és en honor del micòleg francès Aimé Jacques Alexandre Bonpland

Clitocybe alexandri va ser descrit per Claude Casimir Gillet (Gillet) i publicada en Tableaux analytiques des Hyménomycétes. France (Alençon): 28 (1884)

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: El costum de recollir bolets per a menjar és una funció cultural, i per tant geogràficament diversa, doncs hi ha moltíssimes poblacions al món que no se'ls mengen. La gastronomia micòtica és un invent ben sui generis no tan evident com a nosaltres ens sembla.

Família Tricholomataceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Lentinus arcularius (Batsch) Zmitr.

NOMS: Castellà: Políporo arculario. Francès: Polypore alvéolé. Anglès:  Spring polypore. Alemany: Weitlöcherige. Borstrandige Stielporling.  

Sapròfit que creix sobre fusta amb forma de bolet: amb peu i barret

SINÒNIMS: Boletus arcularius Batsch (basiònim); Polyporus arcularius (Batsch) Fr.

DISTRIBUCIÓ: L'espècie es troba en les regions tropicals, subtropicals i les parts més calentes de la zona temperada, a Àfrica surt a Sierra Leone a Kenya i Tanzània, i el sud d'Àfrica del Sud. 

HÀBITAT: Fong sapròfit que creix sobre fusta morta, especialment de carrasca o coscolla. Surt de la tardor fins la primavera.

DESCRIPCIÓ: Tot i que és un sapròfit que creix sobre fusta té forma de bolet, amb peu i capell. 

Himeni tubular amb porus poligonals grans

Capell de 3-6 cm de diàmetre, de semiesfèric a aplanat, si de cas un xic deprimit al centre, amb el marge amb pèls hirsuts al tacte i la cutícula marró, amb esquames obscures.

Himeni tubular amb tubs un poc decurrents acabats en porus poligonals de color blanc o crema. Esporada ocràcia.

Peu curt, central o un xic excèntric, corbat cap a la base, concolor amb el barret i amb esquames

Carn blanc crema, prima, fibrosa, amb sabor lleugerament dolç i olor fúngic.

Marge del capell amb pèls hirsuts

COMESTIBILITAT: La carn minsa, fibrosa i coriàcia fa que aquest bolet siga un comestible de molt baixa qualitat. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigi segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Lentinus deriva del llatí “lentus” tenaç, elàstic, en referència a la carn del capell fibrosa i coriàcia. L’epítet específic arcularius també ve del llatí “arcula” caixa, casella, quadre, en referència als porus poligonals de l’himeni d’aquest fong.

Aquest fong causa la podridura blanca, és a dir, té un potent conjunt de peroxidases per descompondre la cel·lulosa i la lignina de la fusta.

Creix sobre fusta morta de planifolis

Lentinus arcularius  va ser descrit per Zmitrovich, I.V. i publicat en International Journal of Medicinal Mushrooms. 12(1):87-89 (2010). August Johann Georg Karl Batsch va ser el primer que va descriure aquesta espècie i la va publicar en Elenchus fungorum: 97, t. 10:42a (1783) amb el nom Boletus arcularius (basiònim)

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els fongs són uns grans ecologistes. Doncs ho reciclen tot.  Ells no mengen altres sers vius, però s’alimenten de matèria orgànica que ajuden a descompondre i a 

revertir al sòl en forma de nutrients per a les plantes. I encara fan molt més servei, sota terra, del que pensem.

Família Polyporaceae

                                      

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.