Hygrophorus latitabundus Britzelm.

NOMS: Mocosa. Gírgola de llim. Gírgola de mata. Gomera. Llenega negra. Senyoretes. Castellà: Mocosa. Babosa negra. Italià: Limacino. Francès: Hygrophore limace. Alemany: Großer Kiefern-Schneckling. Weißschuppiggestiefelter.  Grauweißer Schneckling.

Surt als pinars calcaris

SINÒNIMS: Hygrophorus limacinus Fr. ex Scop.

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt dels continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Surt als pinars calcaris madurs, a finals de la tardor.

DESCRIPCIÓ: Capell de 5-12 cm de diàmetre, convex, mamellonat, llis i viscós, de color marró grisós, més clar cap a les vores,

Himeni de làmines amplament adnates, un poc decurrents, grosses i separades, amb lamèl·lules, de color blanc crema d’aspecte cerós. Esporada blanca amb espores amb forma d’ametlla.

Làmines un poc decurrents

Peu robust, un poc fusiforme i viscós, pruïnós a l’àpex, de color blanc a la part superior i va prenen tons concolors amb el capel cap avall. És més ample al centre i atenuat a la base.

Carn blanca, compacta amb olor farinós

COMESTIBILITAT: És un bon comestible, apreciat en algunes zones pel suau paladar, però cal llevar la cutícula viscosa. Al País Valencià passa desapercebuda. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigi segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

Peu robust, un poc més ample al centre

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Hygrophorus deriva del grec “ὐγρόϛ hygrόs” humit, i de “φέρω phéro”portar, és a dir, que porta o reté la humitat. L’epítet específic latitabundus és una veu llatina que significa que s’amaga (del llatí “latito” amagar-se, ocultar-se) per la dificultat de trobar-les.  

Les micorrizes d’aquesta espècie mantenen una relació simbiòtica amb els pins. D’aquests prenen certs aliments i, a canvi, augmenten la superfície de les arrels del pi que es beneficia perquè així té major capacitat de captació d’aigua i sals minerals.

Hygrophorus latitabundus va ser descrit per Max Britzelmayr i publicat en  Botanisches Zentralblatt  80: 118, pl. 437 (1899)

Làmines de color blanc crema

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Les micorrizes d’aquesta espècie mantenen una relació simbiòtica amb els pins. D’aquests prenen certs aliments i, a canvi, augmenten la superfície de les arrels del pi que es beneficia perquè així té major capacitat de captació d’aigua i sals minerals.

Família Hygrophoraceae

                                           
Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Astraeus hygrometricus (Pers.) Morgan

NOMS: Estrella de terra. Estrelleta. Castellà: Estrella de tierra higrométrica. Estrella del encintar. Èuscara: Izarputz higrometroa. Italià: Fungo barometro. Francès: Astrée hygrométrique. Anglès: Barometer earthstar. Hygroscopic earthstar. Alemany: Gemeiner Wetterstern. Neerlandès: Weerhuisje.

Carpòfor format per una esfera aplanada amb dues peridis

SINÒNIMS: Geastrum hygrometricum Pers.; Lycoperdon stellatus Scop.; Geastrum lilacinum Mass.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural. Aquesta espècie és comú en les regions temperades i tropicals.

HÀBITAT: Creix a la tardor i hivern en dunes, carrascars, pinars mediterranis i romerars.

El peridi exterior s'obri en estrella

DESCRIPCIÓ: Carpòfor format per una esfera amb dues capes o peridis, d’1,5 a 5 cm quan està tancat però en temps humit s’obri la capa externa o exoperidi i pot arribar als 10 cm de diàmetre, adquirint forma d’estrella, semblant a les espècies del gènere Geastrum, amb 6-15 radis de color marró obscur, esquerdat, en humit i grisenc en sec. En temps sec torna a tancar-se comportant-se com un higròmetre, d’ací el seu nom específic. L’aparell esporífer és una esfera aplanada amb la gleva blanca quan és jove però després es forma una massa pulverulenta que pren un color terrós, obscur, amb espores berrugoses que surten per un porus apical irregular.  

COMESTIBILITAT: Sense cap interès gastronòmic per ser coriàcia. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigi segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

La gleva porta un opercle apical per on surten les espores

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Astraeus deriva del grec “ἀστέριος asterios” estrellat, derivat de “αστήρ astér” estrella, és a dir, de forma estrellada, en referència al carpòfor en forma d’estrella. L’epítet específic hygrometricus deriva del grec “ὐγρόϛ hygrόs” humit, i de “μέτρον métron” mesura, és a dir, que mesura la humitat, en referència a la característica d’obrir-se amb temps humit i tancar-se en temps sec.

 L'espècie va ser descrita per primera vegada per Christiaan Hendrik Persoon en Synopsis Methodica Fungorum (Göttingen) 1: 135 (1801) com Geastrum hygrometricus . En 1885, Andrew P. Morgan va proposar que les diferències en les característiques microscòpiques justifiquen la creació d'un nou gènere, Astraeus, diferent de Geastrum . Tot i que aquesta opinió no va ser universalment acceptada, va publicar aquesta espècie amb el nom actual en The Journal of the Cincinnati Society of Natural History 12: 20 (1889).

Gleva blanca quan és jove i pulverulenta i marró quan madura

La massa de les espores s’han emprat en la medicina popular xinesa per aturar el sagnat de les ferides. En algunes zones de la Índia també s’empren les espores del cos fruiter barrejades amb oli de mostassa per elaborar una pomada contra les cremades.

La Societat Micològica Alemanya (Deutschen Gesellschaft für Mykologie) va nomenar Fong de l’Any 2005 l’Astraeus hygrometricus, per tal d'assenyalar algunes de les figures més estranyes en el regne dels fongs, que van sorgir en el curs de l'evolució, i la importància que com pronosticador de l’oratge hi tenia des de fa molt de temps.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Aquesta espècie té un comportament particular que la fa mereixedora del nom específic, doncs es comporta com un higròmetre. Amb la humitat s’obri, permetent que les gotes d’aigua, o qualsevol altra pressió sobre el carpòfor, faça eixir les espores per l’opercle apical, com si fos el fum d’una xemeneia. Però en temps sec es tanca sobre sí mateix per protegir el sac esporal, per camuflar-se de perills i per poder rodar cercant altra zona on ubicar-se.

Família Diplocystidiaceae

                                                     

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Clitocybe alexandri (Gillet) Gillet

NOMS: Pampa grossa. Pampa de pi. Castellà: Platera. Cabeza de Fraile. Corona de Álava. Èuscara: Urril ziza. Francès: Clitocybe d'Alexandre. Anglès: Alexander's funnel. Alemany: Buchsblättriger Trichterling. Neerlandès: Dikke trechterzwam.

Surt als pinars humits

SINÒNIMS: Paxillus alexandri Gillet;

HÀBITAT: Surt als pinars humits i sota les carrasques o a les clarianes junt als brucs

DESCRIPCIÓ: Capell gran, de 6-15 cm de diàmetre, de convex, amb mamelló central de jove, que va fent-se aplanat i finalment deprimit, amb el marge enrotllat, cobert per una cutícula beix clar que va virant a marró, més obscura quan més vella. Normalment porta una sèrie de màcules concèntriques.

Peu robust i blanquinós

Himeni de làmines decurrents, atapeïdes de color crema ocre. Esporada blanquinosa, amb espores el·lipsoïdals llises.

Peu cilíndric robust, més clar que el capell, blanquinós a la base. Quan és jove és més llarg que el diàmetre del capell però quan es desenvolupa el capell acaba sent curt en relació al barret. La base manté una massa de miceli adherit.

Carn de color beix clar, esponjosa, de sabor dolç i olor a comí, gruixuda a prop del peu i més fina al marge del capell. A diferència d’altres espècies comestibles no sol ser atacat pels cucs.

Carn esponjosa de color beix

Pot confondre’s amb Lepista rickenii o amb Clitocybe geotropa però aquestes espècies no resulten perilloses perquè també són comestibles.

COMESTIBILITAT: Bon comestible, bona qualitat gastronòmica. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigui segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

Cutícula de color beix que gira a marró amb el temps

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Clitocybe deriva del grec “κλῑτύς clitus” pendent, inclinat, i “κυβη cybe” cap, és a dir, amb el cap inclinat, per la forma d’embut que pren, a causa de les làmines decurrents. L’epítet específic alexandri és en honor del micòleg francès Aimé Jacques Alexandre Bonpland

Clitocybe alexandri va ser descrit per Claude Casimir Gillet (Gillet) i publicada en Tableaux analytiques des Hyménomycétes. France (Alençon): 28 (1884)

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: El costum de recollir bolets per a menjar és una funció cultural, i per tant geogràficament diversa, doncs hi ha moltíssimes poblacions al món que no se'ls mengen. La gastronomia micòtica és un invent ben sui generis no tan evident com a nosaltres ens sembla.

Família Tricholomataceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.