Hypholoma fasciculare (Huds.) P. Kumm.

NOMS: Rovelló de pi. Bolet de pi. Castellà: Agárico fasciculado. Hifoloma de láminas verdes. Gallego: Hifoloma de lamelas verdes. Feixe de xofre. Èuscara: Suge ziza mingots. Italià: Agarico fasciolato. Falso chiodino. Francès: Hypholome en touffes. Hypholome fasciculé. Anglès: Sulphur tuft. Clustered woodlover. Tufted yellow agaric. Alemany: Grünblättriger Schwefelkopf. Neerlandès: Gewone zwavelkop.

Surt cespitós sobre soques d'arbres morts

SINÒNIMS: Agaricus fascicularis Huds.; Naematoloma elaeodes (Fr.) P. Karst.; Geophila fascicularis (Hudson) Quélet 

HÀBITAT: Creix, de setembre a desembre, sapròfita sobre plantes llenyoses de qualsevol espècie però especialment de pi. Tot i que pot trobar-se durant tot l’any, depenent de la humitat, surt especialment a la tardor.

Surt sempre formant feixos atapeïts

DESCRIPCIÓ: Capell globós al principi, amb les vores girades cap endins, que passa de convex a aplanat, de 3-7 cm de diàmetre, amb cutícula de color groc ataronjat o ocre rogenc, amb el centre més fosc. Lluent i viscós amb temps humit.

Himeni amb làmines fines i atapeïdes

Himeni de làmines fines i atapeïdes, adnates, un poc escotades a la part pròxima al peu. Al principi són de color groc però van prenent un color verd violaci. Les espores són de color porpra terrós en massa, el·líptiques i amb un petit porus germinatiu.

Peu buit, cilíndric, llarg, fasciculat en grup, de color groc sofre, sovint amb restes de cortina a la part superior però sense anell

Peu cilíndric, buit

Carn de color blanc groguenc, elàstica, amb olor neutre i sabor desagradable. Realment representa poc perill pel sabor nauseabund que presenta al cuinar-lo, que provoca rebuig.

COMESTIBILITAT: Espècie tòxica que provoca trastorns intestinals i fins i tot la mort. La toxicitat la provoca un esteroide conegut com fasciculol E.  (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigui segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

Pot confondre’s amb Armillaria mellea que creix en substrats semblants sobre troncs d’arbres, però l’Armillaria té un anell membranós i persistent de color blanquinós i, tot i que també té gust amarg, té una amargor molt més suau.

Peu groc amb restes de cortina

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Hypholoma deriva del grec “ὑφος hýphos” teixit, i de “λῶμα loma” vora, marge, és a dir, amb el marge adornat amb teixit, per la cortina que uneix el peu amb la vora del capell en els exemplars joves. L’epítet específic fasciculare deriva del llatí “fasciculus” diminutiu de “fascis” feix, és a dir, disposats en feixos, cespitós, perquè apareixen sempre en ramells, fasciculats.

Capell de color groc a ocre rogenc, més fosc al centre

Aquesta espècie va ser descrita per William Hudson (Huds.) i publicada per primera vegada en Flora Anglica., Edn 2 2: 615 (1778) amb el nom Agaricus fascicularis (basiònim). Amb el nom acceptat actualment, Hypholoma fasciculare, va ser publicat per Paul Kummer (P.Kumm) en Der Führer in die Pilzkunde (Zerbst): 72 (1871)

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Hypholoma fasciculare està emprant-se, amb èxit, com un tractament experimental per combatre la malaltia fúngica Armillaria solidipes, que ataca els boscos de coníferes, fent bo la dita popular que ja emprava Ciceró: “un clau treu un altre clau”

Família Strophariaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Mycena leptocephala (Pers.) Gillet.

NOMS: Micena prima. Castellà: Micena parda estriada. Micena de carne delgada. Francès: Mycène chlorée. Mycène à chapeau mince. Anglès: Nitrous bonnet. Alemany: Grauer Nitrat-Helmling. Neerlandès: Stinkmycena.

Surten entre les catifes que formen les agulles caigudes dels pins

SINÒNIMS: Agaricus leptocephalus Pers.; Mycena chlorinella (J.E. Lange) Singer.

HÀBITAT: Surt a la tardor a les clarianes dels pinars, dispersos entre les catifes que formen les agulles caigudes dels pins

Capell cònic que s'aplana amb el temps

DESCRIPCIÓ: És un petit bolet de 2-5 cm d’alçada; Capell cònic o campanulat que va aplanant-se amb el temps, de fins 3 cm de diàmetre, cobert per una cutícula higròfana de color terrós grisós, de jove pruïnós, amb el mamelló central més obscur, que deixa veure les estries de les làmines.

Himeni de làmines adnates, ventrudes i separades, i lamèl·lules, de color marró clar, grisós. Esporada blanca en massa amb espores el·lipsoïdals llises. 

Làmines adnates separades entre elles, amb lamèl·lules

Peu prim, llis, cilíndric, fistulós, de fins 5 cm d’alçada i amb un poc de pruïna a la part superior, concolor amb el barret.

Carn minsa que emet olor a lleixiu al tall (característica distintiva)

COMESTIBILITAT: Sense cap interès culinari. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigui segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

El barret prim i delicat li dona nom

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Mycena deriva del grec “μύκης mýces” fong. L’epítet específic leptocephala deriva del grec “λεπτος leptos”  prim, i “κεφαλη kephale” cap, en referència al capell prim i delicat.

El primer que la va descriure va ser Persoons que la va publicar en  Icones et Descriptiones Fungorum Minus Cognitorum (Leipzig) 2: 48, pl. 12 (1800) amb el nom Agaricus leptocephalus. Amb el nom actualment reconegut de Mycena leptocephala va ser descrita per Gillet i publicada en Hyménomycètes (Alençon): 267 (1876)

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Hi ha gent que va a per rovellons i desfà qualsevol fong que considera no comestible. Aquest comportament és censurable. Molts fongs no comestibles o verinosos són imprescindibles per a la supervivència dels arbres. I a més, si ens dedicàrem a patejar tot allò que no ens agrada, el món acabaria malament. Per favor, no destruïsques el que no conegues.

Família Mycenaceae

                                              

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

                     

Hygrophorus latitabundus Britzelm.

NOMS: Mocosa. Gírgola de llim. Gírgola de mata. Gomera. Llenega negra. Senyoretes. Castellà: Mocosa. Babosa negra. Italià: Limacino. Francès: Hygrophore limace. Alemany: Großer Kiefern-Schneckling. Weißschuppiggestiefelter.  Grauweißer Schneckling.

Surt als pinars calcaris

SINÒNIMS: Hygrophorus limacinus Fr. ex Scop.

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt dels continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Surt als pinars calcaris madurs, a finals de la tardor.

DESCRIPCIÓ: Capell de 5-12 cm de diàmetre, convex, mamellonat, llis i viscós, de color marró grisós, més clar cap a les vores,

Himeni de làmines amplament adnates, un poc decurrents, grosses i separades, amb lamèl·lules, de color blanc crema d’aspecte cerós. Esporada blanca amb espores amb forma d’ametlla.

Làmines un poc decurrents

Peu robust, un poc fusiforme i viscós, pruïnós a l’àpex, de color blanc a la part superior i va prenen tons concolors amb el capel cap avall. És més ample al centre i atenuat a la base.

Carn blanca, compacta amb olor farinós

COMESTIBILITAT: És un bon comestible, apreciat en algunes zones pel suau paladar, però cal llevar la cutícula viscosa. Al País Valencià passa desapercebuda. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigi segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

Peu robust, un poc més ample al centre

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Hygrophorus deriva del grec “ὐγρόϛ hygrόs” humit, i de “φέρω phéro”portar, és a dir, que porta o reté la humitat. L’epítet específic latitabundus és una veu llatina que significa que s’amaga (del llatí “latito” amagar-se, ocultar-se) per la dificultat de trobar-les.  

Les micorrizes d’aquesta espècie mantenen una relació simbiòtica amb els pins. D’aquests prenen certs aliments i, a canvi, augmenten la superfície de les arrels del pi que es beneficia perquè així té major capacitat de captació d’aigua i sals minerals.

Hygrophorus latitabundus va ser descrit per Max Britzelmayr i publicat en  Botanisches Zentralblatt  80: 118, pl. 437 (1899)

Làmines de color blanc crema

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Les micorrizes d’aquesta espècie mantenen una relació simbiòtica amb els pins. D’aquests prenen certs aliments i, a canvi, augmenten la superfície de les arrels del pi que es beneficia perquè així té major capacitat de captació d’aigua i sals minerals.

Família Hygrophoraceae

                                           
Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.