Tubaria furfuracea (Pers.) Gillet

NOMS: Tubària furfuràcia. Castellà: Tubaria casposa. Tubaria furfurácea. Francès: Tubaire furfuracée. Tubaire commune. Anglès: Scurfy twiglet. Fringed Tubaria. Alemany: Schüppchen-Trompetenschnitzling. Gemeiner Trompetenschnitzling. Neerlandès: Gewoon donsvoetje.

Surt en grans grups

SINÒNIMS: Agaricus furfuraceus Pers. (basiònim); Naucoria furfuracea (Pers.) P. Kumm.;  Tubaria hiemalis Romagn. ex Bon

HÀBITAT: Creix a la tardor i hivern sobre restes de llenya soterrada, prop d’arbres i arbusts, als camps

Solen tindre restes de miceli al marge

DESCRIPCIÓ: Capell de fins 4 cm de diàmetre però no sol passar dels 2,5 cm, hemisfèric al principi i va canviant fins fer-se planoconvex, amb la cutícula higròfana, llisa, estriada als marges, de color ocre ataronjat, un poc més fosc al centre. De vegades apareixen unes petites fibres blanquinoses, restes de miceli, a prop del marge, als exemplars joves.

Himeni de làmines irregulars

Himeni amb làmines adnates o un poc decurrents, irregulars, de color marró ataronjat

Peu buit i fibril·lós, pruïnós a l’àpex, concolor amb el barret, sense anell, de fins poc més de 4 cm d’alçada

Carn minsa i poc consistent, de color ocre, quasi inodora i sense gust.

Peu pruïnós a la part de dalt

COMESTIBILITAT: Sense interès culinari perquè la carn és molt escassa, i el sabor i olor poc significatius. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigui segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Tubaria deriva de “tuba” trompeta, per la forma del carpòfor. L’epítet específic furfuracea deriva del llatí “furfuraceus, a, um”  que ve de “furfur” segó, sèmola, és a dir, cobert de petites esquames, com la caspa.  

Tubaria furfuracea va ser descrita per Claude Casimir Gillet (Gillet) i publicada en Les Hyménomycètes: 538 (1876)

Creix sobre restes de fusta morta

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els fongs estan constituïts per un aparell vegetatiu format per milers de filaments microscòpics, anomenats hifes, que viuen i es desenvolupen entre la matèria orgànica, generalment en descomposició, formant un conjunt semblant a una teranyina que se’n diu miceli. La forma de filament estret no és casual ja que representa la millor forma de poder penetrar en el substrat, cercar-hi aliments i absorbir-los. Quan les condicions de temperatura i humitat són adients, aquest miceli creix molt de pressa, es concentra i forma l'òrgan reproductor o carpòfor que popularment es coneix com  bolet i que surt a l'exterior. En aquests es formen les espores que permetran, amb la seva dispersió, la reproducció de l’espècie.

Família Tubariaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Psathyrella candolleana (Fr) Maire

NOMS: Satirel·la blanca Castellà: Satirela candoleana.. Èuscara: Drosofila zurisca. Suge ziza zuriska. Francès: Psathyrelle de Candolle. Anglès: Common Psathyrella. Suburban

Psathyrella. Alemany: Behangene Mürbling. Behangene Faserling.  Candoll genannt. Neerlandès:  franjehoed Bleke.

Surt als prats i entre la gespa dels jardins

SINÒNIMS: Agaricus candolleanus Fr.; Agaricus appendiculatus Bull.; Drosophila 

candolleana (Fr.) Quél.

HÀBITAT: Surt a la tardor als prats i entre la gespa del jardí o sobre restes de llenya morta, en grups prou nombrosos. També pot sortir a la primavera.

Barret amb la cutícula higròfana

DESCRIPCIÓ: Capell de 2-5 cm de diàmetre, d’acampanat a aplanat, amb restes de vel al marge. Cutícula higròfana blanquinosa però fent-se més fosca cap al centre, prenent un color cafè amb llet, pruïnosa.

Himeni de làmines fines i atapeïdes, escotades, primer blanques, després liliàcies i acaben sent de color porpra fosc, brunenc, en madurar les espores, amb l’aresta més clara. Esporada de color porpra fosc.

Himeni de làmines fines i atapeïdes

Peu cilíndric de fins 6 cm d’alçada amb la base un poc més grossa i la part superior estriada i blanquinosa, fràgil.

Carn minsa, blanca, membranosa i molt trencadissa, sense sabor ni olor característic.

COMESTIBILITAT: Sense interès culinari degut la poca i carn que és, a més a més, de baixa qualitat. Alguns autors la consideren tòxica perquè conté substàncies psicotròpiques com la psilocibina. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigui segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

Peu cilíndric i fràgil

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Psathyrella és un diminutiu de “Psathyra”, un gènere de fongs, que deriva del grec "ψἄθὔρός psathyrós" fràgil, suau, trencadís. L’epítet específic candolleana està dedicat al botànic suís d’origen francès, Augustin Pyrame de Candolle (1778-1841). 

Aquesta espècie va ser publicada per primera vegada com Agaricus candolleanus (basiònim) per Fries en Observationes mycologicae 2: 182 (1818). El nom actualment acceptat de Psathyrella candolleana va ser publicat per Maire en Mémoires de la Société des Sciences Naturelles du Maroc. 45: 112 (1937).

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Amanita és un gènere de bolets, el qual inclou de comestibles com ara, l'ou de reig (Amanita caesarea), d'al·lucinògens (Amanita muscaria, etc.) i de tòxics mortals com per exemple la farinera borda (Amanita phalloides), el bolet verinós que més morts provoca a tot el planeta. Els bolets al·lucinògens són fongs que contenen substàncies psicodèliques, com ara la psilocibina, la psilocina o el muscimol.

Família Psathyrellaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Hypholoma fasciculare (Huds.) P. Kumm.

NOMS: Rovelló de pi. Bolet de pi. Castellà: Agárico fasciculado. Hifoloma de láminas verdes. Gallego: Hifoloma de lamelas verdes. Feixe de xofre. Èuscara: Suge ziza mingots. Italià: Agarico fasciolato. Falso chiodino. Francès: Hypholome en touffes. Hypholome fasciculé. Anglès: Sulphur tuft. Clustered woodlover. Tufted yellow agaric. Alemany: Grünblättriger Schwefelkopf. Neerlandès: Gewone zwavelkop.

Surt cespitós sobre soques d'arbres morts

SINÒNIMS: Agaricus fascicularis Huds.; Naematoloma elaeodes (Fr.) P. Karst.; Geophila fascicularis (Hudson) Quélet 

HÀBITAT: Creix, de setembre a desembre, sapròfita sobre plantes llenyoses de qualsevol espècie però especialment de pi. Tot i que pot trobar-se durant tot l’any, depenent de la humitat, surt especialment a la tardor.

Surt sempre formant feixos atapeïts

DESCRIPCIÓ: Capell globós al principi, amb les vores girades cap endins, que passa de convex a aplanat, de 3-7 cm de diàmetre, amb cutícula de color groc ataronjat o ocre rogenc, amb el centre més fosc. Lluent i viscós amb temps humit.

Himeni amb làmines fines i atapeïdes

Himeni de làmines fines i atapeïdes, adnates, un poc escotades a la part pròxima al peu. Al principi són de color groc però van prenent un color verd violaci. Les espores són de color porpra terrós en massa, el·líptiques i amb un petit porus germinatiu.

Peu buit, cilíndric, llarg, fasciculat en grup, de color groc sofre, sovint amb restes de cortina a la part superior però sense anell

Peu cilíndric, buit

Carn de color blanc groguenc, elàstica, amb olor neutre i sabor desagradable. Realment representa poc perill pel sabor nauseabund que presenta al cuinar-lo, que provoca rebuig.

COMESTIBILITAT: Espècie tòxica que provoca trastorns intestinals i fins i tot la mort. La toxicitat la provoca un esteroide conegut com fasciculol E.  (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigui segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

Pot confondre’s amb Armillaria mellea que creix en substrats semblants sobre troncs d’arbres, però l’Armillaria té un anell membranós i persistent de color blanquinós i, tot i que també té gust amarg, té una amargor molt més suau.

Peu groc amb restes de cortina

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Hypholoma deriva del grec “ὑφος hýphos” teixit, i de “λῶμα loma” vora, marge, és a dir, amb el marge adornat amb teixit, per la cortina que uneix el peu amb la vora del capell en els exemplars joves. L’epítet específic fasciculare deriva del llatí “fasciculus” diminutiu de “fascis” feix, és a dir, disposats en feixos, cespitós, perquè apareixen sempre en ramells, fasciculats.

Capell de color groc a ocre rogenc, més fosc al centre

Aquesta espècie va ser descrita per William Hudson (Huds.) i publicada per primera vegada en Flora Anglica., Edn 2 2: 615 (1778) amb el nom Agaricus fascicularis (basiònim). Amb el nom acceptat actualment, Hypholoma fasciculare, va ser publicat per Paul Kummer (P.Kumm) en Der Führer in die Pilzkunde (Zerbst): 72 (1871)

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Hypholoma fasciculare està emprant-se, amb èxit, com un tractament experimental per combatre la malaltia fúngica Armillaria solidipes, que ataca els boscos de coníferes, fent bo la dita popular que ja emprava Ciceró: “un clau treu un altre clau”

Família Strophariaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.