Agaricus bitorquis (Quél.) Sacc.

NOMS: Camperol dels carrers. Camperol. Xampinyó. Castellà: Agárico bianillado. Èuscara: Azpibeltz eraztunbiko. Francès: Agaric des trottoirs. Psalliote des trottoirs. Anglès: Pavement mushroom. Alemany: Stadt-Champignon. Scheiden-Egerling. Neerlandès: Straatchampignon.

Surt amb tanta força que de vegades aixeca fins el paviment

SINÒNIMS: Psalliota bitorquis Quél. (basiònim);

HÀBITAT: Surt, en primaveres plujoses o de setembre en avant, als pinars, vores de camins, jardins i camps freqüentats pel ramat, en sòls secs, sorrencs i trepitjats. Surt amb tanta força que de vegades aixeca els paviment

Cutícula de color blanc brut

DESCRIPCIÓ: Bolet rabassut i blanquinós. Capell de 5-10 cm de diàmetre, al principi globós però amb el temps s’enfonsa al centre, carnós, amb el marge corbat cap endins. Cutícula de un color blanc brut, esquamosa.

Himeni amb nombroses làmines atapeïdes, amb lamèl·lules, lliures, de color rosa carn de jove, que va virant a marró xocolata. Esporada marró en massa.

Himeni amb nombroses làmines lliures

Peu ple, curt i rabassut, amb la base acabada en punta, blanc, amb fibril·les longitudinals. Una característica de l’espècie és l’anell a la part inferior del peu, i de vegades amb dos anells a alçades diferents. L’anell inferior pot confondre’s amb una volva que no hi és.

Carn compacta, blanca que pren una coloració lleument rosada al tall. Sabor a avellana i olor agradable

Peu rabassut acabat en punta

COMESTIBILITAT: És un bolet comestible però de mitjana qualitat, doncs resulta sec i un xic picant. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigui segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

Peu amb dos anells, el inferior semblant una volva

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Agaricus deriva del grec “αγαρικόν agarikón” agàric, fong d’Agari, perquè, segons el metge i botànic Dioscòrides, venia importat d’Agaria, la terra dels sàrmates, a l’actual Ucraïna. L’epítet específic bitorquis deriva de “bis” dos vegades, i “torquis” collaret, en referència als dos anells que porta el peu.

Surt amb tanta força que de vegades aixeca el paviment de les carreteres o dels carrers, fet al qual fan referència els noms comuns en català o en anglès. Cal tindre en compte que no és aconsellable consumir els exemplars recollits prop de centres urbans o carreteres, perquè els Agaricus acumulen gran quantitat de metalls pesants del medi (plom, cadmi, mercuri, etc.)

Agaricus bitorquis va ser descrit pel micòleg italià Pier Andrea Saccardo (Sacc) i publicat en Sylloge Fungorum 5: 998 (1887)

Carn compacta i blanca

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: La simbiosi micorízica consisteix en l'associació de les hifes del fong amb les arrels de les plantes. Les hifes penetren a l’interior de les cèl·lules radicals per absorbir el midó, i les cèl·lules atacades reaccionen i digereixen les cèl·lules del fong. D’aquesta manera ambdós participants obtenen els productes que necessiten: el fong els sucres, i la planta les substàncies nitrogenades i les sals minerals. Aquesta relació afavoreix l'establiment tant dels vegetals com dels fongs i per tant dels ecosistemes que conformen, especialment en sòls pobres en aigua, en nitrogen i en fòsfor, ja que el miceli té la capacitat d'absorbir-los i distribuir-los pels diferents horitzons.

Família Agaricaceae

    

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Tubaria furfuracea (Pers.) Gillet

NOMS: Tubària furfuràcia. Castellà: Tubaria casposa. Tubaria furfurácea. Francès: Tubaire furfuracée. Tubaire commune. Anglès: Scurfy twiglet. Fringed Tubaria. Alemany: Schüppchen-Trompetenschnitzling. Gemeiner Trompetenschnitzling. Neerlandès: Gewoon donsvoetje.

Surt en grans grups

SINÒNIMS: Agaricus furfuraceus Pers. (basiònim); Naucoria furfuracea (Pers.) P. Kumm.;  Tubaria hiemalis Romagn. ex Bon

HÀBITAT: Creix a la tardor i hivern sobre restes de llenya soterrada, prop d’arbres i arbusts, als camps

Solen tindre restes de miceli al marge

DESCRIPCIÓ: Capell de fins 4 cm de diàmetre però no sol passar dels 2,5 cm, hemisfèric al principi i va canviant fins fer-se planoconvex, amb la cutícula higròfana, llisa, estriada als marges, de color ocre ataronjat, un poc més fosc al centre. De vegades apareixen unes petites fibres blanquinoses, restes de miceli, a prop del marge, als exemplars joves.

Himeni de làmines irregulars

Himeni amb làmines adnates o un poc decurrents, irregulars, de color marró ataronjat

Peu buit i fibril·lós, pruïnós a l’àpex, concolor amb el barret, sense anell, de fins poc més de 4 cm d’alçada

Carn minsa i poc consistent, de color ocre, quasi inodora i sense gust.

Peu pruïnós a la part de dalt

COMESTIBILITAT: Sense interès culinari perquè la carn és molt escassa, i el sabor i olor poc significatius. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigui segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Tubaria deriva de “tuba” trompeta, per la forma del carpòfor. L’epítet específic furfuracea deriva del llatí “furfuraceus, a, um”  que ve de “furfur” segó, sèmola, és a dir, cobert de petites esquames, com la caspa.  

Tubaria furfuracea va ser descrita per Claude Casimir Gillet (Gillet) i publicada en Les Hyménomycètes: 538 (1876)

Creix sobre restes de fusta morta

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els fongs estan constituïts per un aparell vegetatiu format per milers de filaments microscòpics, anomenats hifes, que viuen i es desenvolupen entre la matèria orgànica, generalment en descomposició, formant un conjunt semblant a una teranyina que se’n diu miceli. La forma de filament estret no és casual ja que representa la millor forma de poder penetrar en el substrat, cercar-hi aliments i absorbir-los. Quan les condicions de temperatura i humitat són adients, aquest miceli creix molt de pressa, es concentra i forma l'òrgan reproductor o carpòfor que popularment es coneix com  bolet i que surt a l'exterior. En aquests es formen les espores que permetran, amb la seva dispersió, la reproducció de l’espècie.

Família Tubariaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Psathyrella candolleana (Fr) Maire

NOMS: Satirel·la blanca Castellà: Satirela candoleana.. Èuscara: Drosofila zurisca. Suge ziza zuriska. Francès: Psathyrelle de Candolle. Anglès: Common Psathyrella. Suburban

Psathyrella. Alemany: Behangene Mürbling. Behangene Faserling.  Candoll genannt. Neerlandès:  franjehoed Bleke.

Surt als prats i entre la gespa dels jardins

SINÒNIMS: Agaricus candolleanus Fr.; Agaricus appendiculatus Bull.; Drosophila 

candolleana (Fr.) Quél.

HÀBITAT: Surt a la tardor als prats i entre la gespa del jardí o sobre restes de llenya morta, en grups prou nombrosos. També pot sortir a la primavera.

Barret amb la cutícula higròfana

DESCRIPCIÓ: Capell de 2-5 cm de diàmetre, d’acampanat a aplanat, amb restes de vel al marge. Cutícula higròfana blanquinosa però fent-se més fosca cap al centre, prenent un color cafè amb llet, pruïnosa.

Himeni de làmines fines i atapeïdes, escotades, primer blanques, després liliàcies i acaben sent de color porpra fosc, brunenc, en madurar les espores, amb l’aresta més clara. Esporada de color porpra fosc.

Himeni de làmines fines i atapeïdes

Peu cilíndric de fins 6 cm d’alçada amb la base un poc més grossa i la part superior estriada i blanquinosa, fràgil.

Carn minsa, blanca, membranosa i molt trencadissa, sense sabor ni olor característic.

COMESTIBILITAT: Sense interès culinari degut la poca i carn que és, a més a més, de baixa qualitat. Alguns autors la consideren tòxica perquè conté substàncies psicotròpiques com la psilocibina. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigui segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

Peu cilíndric i fràgil

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Psathyrella és un diminutiu de “Psathyra”, un gènere de fongs, que deriva del grec "ψἄθὔρός psathyrós" fràgil, suau, trencadís. L’epítet específic candolleana està dedicat al botànic suís d’origen francès, Augustin Pyrame de Candolle (1778-1841). 

Aquesta espècie va ser publicada per primera vegada com Agaricus candolleanus (basiònim) per Fries en Observationes mycologicae 2: 182 (1818). El nom actualment acceptat de Psathyrella candolleana va ser publicat per Maire en Mémoires de la Société des Sciences Naturelles du Maroc. 45: 112 (1937).

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Amanita és un gènere de bolets, el qual inclou de comestibles com ara, l'ou de reig (Amanita caesarea), d'al·lucinògens (Amanita muscaria, etc.) i de tòxics mortals com per exemple la farinera borda (Amanita phalloides), el bolet verinós que més morts provoca a tot el planeta. Els bolets al·lucinògens són fongs que contenen substàncies psicodèliques, com ara la psilocibina, la psilocina o el muscimol.

Família Psathyrellaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.