Agrocybe pediades (Fr.) Fayod

NOMS: Castellà: Cabeza de campo. Agrocibe pediades. Francès: Agrocybe des pelouses. Anglès: Common fieldcap. Alemany: Raustielige. Raustieliger Ackerling. Halbkugelige. Trockene Ackerling. 

Surt als parcs i jardins, i a les clarianes dels pinars

SINÒNIMS: Agaricus pediades Fr. (basiònim); Agrocybe semiorbicularis  (Bull. Ex Fr.) Sing.

HÀBITAT: Surt als prats, a les clarianes dels pinars, parcs i jardins, a les primaveres plujoses i, especialment, a la tardor.

DESCRIPCIÓ: Capell d’1 fins 4 cm de diàmetre, hemisfèric i aplanat d’adult, amb cutícula llisa que pot separar-se, no gens higròfana però un poc viscosa amb humitat, de color ocre groguenc de jove.

Himeni de làmines espaiades adnates molt escotades, amples, amb lamèl·lules, de jove blanquinoses però de color ocraci quan adulta. Esporada de color tabac.

Himeni amb làmines adnates i escotades

Peu cilíndric de fins 6 cm d’alçada, llis, de color semblant al capell, sense anell ni restes de vel.

Carn minsa, d’olor i sabor farinós

COMESTIBILITAT: No té interès culinari degut a la carn escassa i poc consistent. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigui segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

Capell hemisfèric amb cutícula llisa i no gens higròfana

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Agrocybe deriva del grec “ἀγρός agrós” camp i “κυβη cybe” cap, barret, és a dir, cap dels camps. L’epítet específic pediades deriva del grec "pediás-pediádos" que significa de les planes o de la terra.

Aquest taxó va ser descrit primerament pel micòleg suec Elias Magnus Fries com Agaricus pediades en 1821. En 1889, amb el nom actualment acceptat de Agrocybe pediades va ser descrita per Víctor Fayod (Fayod.) i publicada en Annales des Sciences Naturelles Botanique 9: 358 (1889)

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Les característiques apreciables a simple vista, dels fongs superiors, són el peu i el capell. Sota el capell hi ha l’himeni, que es presenta en forma de diferents estructures les més comunes de les quals són làmines radials. L'himeni representa la part fèrtil del bolet, es a dir, el lloc on es generen les espores. Cada bolet produeix milions d’espores que, observades al microscopi, presenten formes diferents, però la forma i el color és constant per a una determinada espècie, d’aquí ve la seva importància per a la sistemàtica.

Família Strophariaceae

                                     

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Agaricus bitorquis (Quél.) Sacc.

NOMS: Camperol dels carrers. Camperol. Xampinyó. Castellà: Agárico bianillado. Èuscara: Azpibeltz eraztunbiko. Francès: Agaric des trottoirs. Psalliote des trottoirs. Anglès: Pavement mushroom. Alemany: Stadt-Champignon. Scheiden-Egerling. Neerlandès: Straatchampignon.

Surt amb tanta força que de vegades aixeca fins el paviment

SINÒNIMS: Psalliota bitorquis Quél. (basiònim);

HÀBITAT: Surt, en primaveres plujoses o de setembre en avant, als pinars, vores de camins, jardins i camps freqüentats pel ramat, en sòls secs, sorrencs i trepitjats. Surt amb tanta força que de vegades aixeca els paviment

Cutícula de color blanc brut

DESCRIPCIÓ: Bolet rabassut i blanquinós. Capell de 5-10 cm de diàmetre, al principi globós però amb el temps s’enfonsa al centre, carnós, amb el marge corbat cap endins. Cutícula de un color blanc brut, esquamosa.

Himeni amb nombroses làmines atapeïdes, amb lamèl·lules, lliures, de color rosa carn de jove, que va virant a marró xocolata. Esporada marró en massa.

Himeni amb nombroses làmines lliures

Peu ple, curt i rabassut, amb la base acabada en punta, blanc, amb fibril·les longitudinals. Una característica de l’espècie és l’anell a la part inferior del peu, i de vegades amb dos anells a alçades diferents. L’anell inferior pot confondre’s amb una volva que no hi és.

Carn compacta, blanca que pren una coloració lleument rosada al tall. Sabor a avellana i olor agradable

Peu rabassut acabat en punta

COMESTIBILITAT: És un bolet comestible però de mitjana qualitat, doncs resulta sec i un xic picant. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigui segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

Peu amb dos anells, el inferior semblant una volva

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Agaricus deriva del grec “αγαρικόν agarikón” agàric, fong d’Agari, perquè, segons el metge i botànic Dioscòrides, venia importat d’Agaria, la terra dels sàrmates, a l’actual Ucraïna. L’epítet específic bitorquis deriva de “bis” dos vegades, i “torquis” collaret, en referència als dos anells que porta el peu.

Surt amb tanta força que de vegades aixeca el paviment de les carreteres o dels carrers, fet al qual fan referència els noms comuns en català o en anglès. Cal tindre en compte que no és aconsellable consumir els exemplars recollits prop de centres urbans o carreteres, perquè els Agaricus acumulen gran quantitat de metalls pesants del medi (plom, cadmi, mercuri, etc.)

Agaricus bitorquis va ser descrit pel micòleg italià Pier Andrea Saccardo (Sacc) i publicat en Sylloge Fungorum 5: 998 (1887)

Carn compacta i blanca

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: La simbiosi micorízica consisteix en l'associació de les hifes del fong amb les arrels de les plantes. Les hifes penetren a l’interior de les cèl·lules radicals per absorbir el midó, i les cèl·lules atacades reaccionen i digereixen les cèl·lules del fong. D’aquesta manera ambdós participants obtenen els productes que necessiten: el fong els sucres, i la planta les substàncies nitrogenades i les sals minerals. Aquesta relació afavoreix l'establiment tant dels vegetals com dels fongs i per tant dels ecosistemes que conformen, especialment en sòls pobres en aigua, en nitrogen i en fòsfor, ja que el miceli té la capacitat d'absorbir-los i distribuir-los pels diferents horitzons.

Família Agaricaceae

    

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Tubaria furfuracea (Pers.) Gillet

NOMS: Tubària furfuràcia. Castellà: Tubaria casposa. Tubaria furfurácea. Francès: Tubaire furfuracée. Tubaire commune. Anglès: Scurfy twiglet. Fringed Tubaria. Alemany: Schüppchen-Trompetenschnitzling. Gemeiner Trompetenschnitzling. Neerlandès: Gewoon donsvoetje.

Surt en grans grups

SINÒNIMS: Agaricus furfuraceus Pers. (basiònim); Naucoria furfuracea (Pers.) P. Kumm.;  Tubaria hiemalis Romagn. ex Bon

HÀBITAT: Creix a la tardor i hivern sobre restes de llenya soterrada, prop d’arbres i arbusts, als camps

Solen tindre restes de miceli al marge

DESCRIPCIÓ: Capell de fins 4 cm de diàmetre però no sol passar dels 2,5 cm, hemisfèric al principi i va canviant fins fer-se planoconvex, amb la cutícula higròfana, llisa, estriada als marges, de color ocre ataronjat, un poc més fosc al centre. De vegades apareixen unes petites fibres blanquinoses, restes de miceli, a prop del marge, als exemplars joves.

Himeni de làmines irregulars

Himeni amb làmines adnates o un poc decurrents, irregulars, de color marró ataronjat

Peu buit i fibril·lós, pruïnós a l’àpex, concolor amb el barret, sense anell, de fins poc més de 4 cm d’alçada

Carn minsa i poc consistent, de color ocre, quasi inodora i sense gust.

Peu pruïnós a la part de dalt

COMESTIBILITAT: Sense interès culinari perquè la carn és molt escassa, i el sabor i olor poc significatius. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigui segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Tubaria deriva de “tuba” trompeta, per la forma del carpòfor. L’epítet específic furfuracea deriva del llatí “furfuraceus, a, um”  que ve de “furfur” segó, sèmola, és a dir, cobert de petites esquames, com la caspa.  

Tubaria furfuracea va ser descrita per Claude Casimir Gillet (Gillet) i publicada en Les Hyménomycètes: 538 (1876)

Creix sobre restes de fusta morta

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els fongs estan constituïts per un aparell vegetatiu format per milers de filaments microscòpics, anomenats hifes, que viuen i es desenvolupen entre la matèria orgànica, generalment en descomposició, formant un conjunt semblant a una teranyina que se’n diu miceli. La forma de filament estret no és casual ja que representa la millor forma de poder penetrar en el substrat, cercar-hi aliments i absorbir-los. Quan les condicions de temperatura i humitat són adients, aquest miceli creix molt de pressa, es concentra i forma l'òrgan reproductor o carpòfor que popularment es coneix com  bolet i que surt a l'exterior. En aquests es formen les espores que permetran, amb la seva dispersió, la reproducció de l’espècie.

Família Tubariaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.