Senecio gallicus Vill.

NOMS: Seneci gàl·lic. Castellà: Flor de Santiago. Árnica falsa. Ajenjo. Cachapedo. Occità: Erbo di cardelino. Francès: Séneçon de france. Italià: Senecione gallico. Anglès: French Groundsel.

Inflorescències en corimbes

SINÒNIMS: Senecio difficilis Dufour; Senecio exsquameus Brot.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Creix en erms, vores de camins, herbassars terofítics ruderals i camps de cultiu. Fins els 1350 metres d’altitud.

Tiges erectes i pubescents

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Petita herba de tiges erectes i ramificades que poden arribar als 40 cm d’alçada, rígides, pubescents

Fulles un poc engrossides i profundament lobulades

Fulles pinnatipartides amb segments estrets i separats entre ells, de marge dentat o lobulat, un poc engrossides; les inferiors menys dividides o amb els segments més amples

Flors en capítols amb flors ligulades a l'exterior i flòsculs al botó central

Flors en corimbe de capítols de 15-22 mm de diàmetre, amb lígules a la part exterior i flòsculs tubulosos al botó central, totes grogues. Bràctees involucrals linears, de 0,5-0,7 mm d’amplada i glabres. Floreix d’abril fins l’agost

Fruit en aqueni subcilíndric amb vil·là de pèls aplicats

Bràctees involucrals linears

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és una sobrevivent excepcional. Estudis genètics indiquen que va resistir les glaciacions del Plistocè en refugis costaners. Actualment colonitza hàbitats difícils en deserts i matollars xeròfils i en planes costaneres seques i salades. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Senecio deriva del llatí “sénex” que significa vell, pels capítols que, quan perden les llavors, semblen el cap calb d’un vell. L’epítet específic gallicus indica procedència geogràfica: de la Gàl·lia (França).

Senecio gallicus va ser descrit per Dominique Villars (Vill.) i publicat per Dominique Chaix en Histoire des Plantes de Dauphiné 1: 371. 1786.

Família Compositae (Asteraceae)

Colchicum montanum L.

NOMS: Còlquic dels Pirineus.  Flor de la trilla, Merendera pirinenca, Safrà bord. Castellà: Merendera. Quitameriendas. Èuscara: Askari-lorea. Francès: Colchique des pyrénées, Mérendère des pyrénées, Mérendéra des pyrénées. Anglès: Merendera. Alemany: pyrenäen Lichtblume. Berg-Zeitlose.

Les flors surten directament del corm o bulb

SINÒNIMS: Merendera montana (L.) Lange; Merendera pyrenaica (Pourr.) P.Fourn.; Merendera bulbocodioides (L.) Willd.; Bulbocodium montanum (L.) Heynh.

DISTRIBUCIÓ: Endemisme ibèric

HÀBITAT: Quercetum rotundifoliae. Creix en pastures, vores de camins i clarianes de boscos, en sòls trepitjats, pedregosos i assolellats. Entre els 600 i els 1800 metres d’altitud. Aquests del Campello de Vallada

Les fulles surten després de les flors

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Petita planta acaule, de fins 15 cm d’alçada, que surt d’un bulb de 2-3 cm de diàmetre, cobert per una túnica membranosa obscura

Fulles totes basals, linears, aplicades, que surten després de les flors, amb una beina membranosa a la base

Sis estams i tres estils amb estigma puntiforme o capitat

Flors solitàries, tot i que de vegades en poden sortir dues. Surten a ras de terra, sense peduncle, amb dos verticils de tres tèpals petaloides lanceolats, de color rosa purpuri, que formen un tub a la part inferior però sense arribar a soldar-se. Androceu amb sis estams inserits a la base dels tèpals, amb anteres grogues i més llargues que els filaments. Gineceu súper, amb pistil i tres estils lliures i estigma puntiforme o capitat. Floreix entre agost i octubre

Fruit en càpsula oblonga i pedunculada, dehiscent per tres valves apicals

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Colchicum és un gènere de plantes amb flors monocotiledònies. Conté unes seixanta espècies de plantes perennes que tenen corms. Les seves fulles, corm i llavors són verinoses i contenen l'alcaloide colquicina. En aquest gènere l'ovari de la flor està sota terra i per això els estils són molt llargs, sovint de més de 10 cm.

Flors de Colchicum montanum

USOS I PROPIETATS: És una planta tòxica, especialment les fulles que contenen colquicina, que fa que els herbívors la rebutgen.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Colchicum deriva del grec “Κολχίς, -ίδος Kolchis, -ίdos” Còlquida, antiga regió del mar Negre, corresponent a l’actual Geòrgia russa, on, segons Dioscòrides, la planta era abundant. El Regne de Còlquida apareix en el mite dels argonautes, que van anar-hi a buscar el velló d'or. L’epítet específic montanum ve de “mons” monte, és a dir, del monte, montà. A més a més es pot referir a l’estatge montà, una zona altitudinal de vegetació entre els 500 i els 1600 metres d’altitud, que coincideix amb l’hàbitat d’aquesta espècie.

L’aparició de les flors indiquen l’arribada del mal temps, que s’han acabat els dies d’anar a berenar al camp (d’ací el nom castellà de quitameriendas) i, per als pastors indicava que era l’hora de baixar el ramat de les zones d’alta muntanya.

Colchicum montanum va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 342. 1753.

Família Colchicaceae (Liliaceae)

Pisum sativum L.

NOMS: Pesolera, Pesolina, Pèsol. Arvella. Xítxero. Castellà: Arveja, Chicharo, Guisante. Guison. Fasols. Francès: Pois cultivé. Italià: Pisello. Anglès: Garden pea, Green pea, Shelling pea. Alemany: Gartenerbse. Grünpflückerbse. Neerlandès: Doperwt. Grec: Μπιζέλι ήμερο. Άγριο μπιζέλι.

Raïms d'1-3 flors

SINÒNIMS: Pisum sativum subsp. sativum; Pisum vulgare Judz.

DISTRIBUCIÓ: Actualment es conrea a les regions temperades i tropicals de tot el món.

HÀBITAT: Cultivat i subespontani per vores de camins i herbassars

Herbàcia enfiladissa

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia enfiladissa glabra, amb tiges fistuloses que poden arribar als dos metres de longitud

Fulles amb 1-3 parells de folíols i circell ramificat

Fulles de distribució alterna, compostes, paripinnades, amb 1-3 parells de folíols oblongs, acabades en circell ramificat. Estípules ovades a la base de les fulles, més grans que els folíols, amb la base un poc serrada. De vagades les fulles no tenen folíols, només circells.  

Flors papilionàcia normalment de color blanc

Flors en raïms d’1-3 flors grans, hermafrodites, amb el calze campanulat acabat en cinc lòbuls lanceolats desiguals, els dos superiors més curts i amples. Corol·la papilionada normalment de color blanc, tot i que l’estendard i la carena poden ser rosats, liles o blavosos, i les ales purpúries o blanquinoses. Androceu diadelf amb 10 estams. Gineceu d’ovari súper amb estil geniculat a la base i amb pèls a la part superior, acabat en estigma. Les flors tenen nèctar, però generalment són poc visitades per les abelles i predomina l'autofecundació, perquè són autògames. Floreix d’abril a juliol

Fruit en llegum bivalve

Fruit en llegum bivalve glabre amb 7-12 llavors globuloses, llises i comestibles anomenats pèsols.

7-12 llavors globuloses

Observacions: L'espècie Pisum sativum té una gran diversitat genètica que es manifesta en les moltes variacions de caràcters morfològics de flors, fulles, tiges, beines i llavors, el que va motivar les diverses classificacions de les formes intraespecífiques. Es diferencien dues subespècies, la silvestre (subsp. elatius) i la cultivada (subsp. sativum). La darrera també inclou diverses races sovint subespontànies, que són difícils de distingir.

Perfil de la flor de Pisum sativum

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes enfiladisses s’agafen a diversos suports enrotllant-se al voltant d’un tutor, com ho fan les campanetes de jardí (Ipomoea indica), o mitjançant l’ús de ganxets o uncínuls com la Galium aparine, també coneguda com apegalós, o s’agafen mitjançant circells, com fan algunes lleguminoses com el pèsol (Pisum sativum), o valent-se dels mateixos pecíols de les fulles (Clematis flammula), o d’arrels adventícies, com fa l’heura, Hedera helix.

Calze amb cinc lòbuls lanceolats

USOS I PROPIETATS: Espècie cultivada com a farratgera i per els pèsols, que es comercialitzen per a l’alimentació humana. El pèsol és natiu d'Àsia Menor però durant milers d'anys ha estat un conreu important per l’aportació d’energia, continguada al midó, i de la seva proteïna (entre el 16 i el 40 %) en la dieta humana. Actualment els pèsols formen part de nombrosos plats d’arreu del món.

De vegades les flors prenen una coloració diferent

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Pisum és el nom llatí que rebia el pèsol, ja esmentat al segle I per l’escriptor Iunius Moderatus Columella, autor de “De re rústica”, un tractat sobre agricultura. L’epítet específic sativus deriva del llatí “sativus, -a, -um” que defineix al producte de la sembra o cultiu.

És un dels conreus més antics d'Europa, amb més de 5.000 anys d'antiguitat. Es creu que com a conreu va aparèixer a Orient poc després del blat. Fins al segle XVI només s’emprava en gra sec o com farratge.

Flor de pesolera 

És una planta que millora el sòl perquè en les arrels hi ha nòduls amb els bacteris fixadors de nitrogen atmosfèric de l'espècie Rhizobium leguminosarum, pel que és molt convenient utilitzar-ho en rotacions de conreu. A Europa substitueix fins a cert punt a la soia com a font de proteïna vegetal i el seu conreu i ús està fomentat per la política agrícola de la Unió Europea.

Aquesta planta va ser la que va utilitzar Gregor Johann Mendel als experiments que van establir les “Lleis de Mendel”, les bases de la ciència genètica actual.

Pisum sativum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 727. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)