Cyperus capitatus Vand.

NOMS: Mansega marina. Jonça marina. Castellà: Chuzos. Francès: Souchet des dunes, Souchet en têtes. Italià: Zigolo delle spiagge. Anglès: Capitate Galingale. Sand Sedge. Alemany: Dünen-Zypergras.

SINÒNIMS: Schoenus mucronatus L.; Mariscus mucronatus (L.) Gaertn.; Cyperus kalli (Forsk.) Murbeck.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Agropyretum mediterraneum. Ammophiletea. Creix a les platges i als sistemes dunars litorals. Aquests exemplars de la platja de Tavernes de la Valldigna

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba psammòfila pionera que surt de rizomes estoloniformes subterranis, que poden assolir una longitud considerable, mitjançant els quals són capaces de colonitzar els sistemes dunars. Tota la planta, excepte les espiguetes, té un color verd glauc.

Fulles linears, canaliculades i gruixudes que surten directament de la base de la tija.

Flors en inflorescències terminals compactes, a l’àpex d’una tija massissa i estriada de fins 40 cm d’alçada, amb fulles bracteals desiguals que ultrapassen molt les espiguetes; aquestes espiguetes són comprimides i multiflores, mesuren  fins 2 centímetres de llarg per 3-4 mm d’amples, de color bru, amb tres estams. Ovari súper i estil acabat en dos estigmes. Glumes mucronades. Floreix d’abril a setembre

Fruit en núcula trígona obovada de fins 3 mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La inflorescència bàsica de les ciperàcies és una espigueta, igual que la de les gramínies, per això abans es creia la família més emparentada amb elles, però les ciperàcies no tenen lígula, les fulles són trístiques i les seues beines són tancades. A més, les flors de les gramínies estan tancades per dues bràctees (la lemma i la pàlea) mentre que les de les ciperàcies estan tancades per una sola bràctea.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Cyperus prové del grec “κύπειρος kýpeiros” que significa punta afilada, per la forma de les espiguetes. Lèpítet específic capitatus deriva de "cáput, cápitis", que significa cap, del cap, cabut o de cap gran, per els glomèruls florals que semblen cabets a sobre de les tiges.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 42. 1753. com Schoenus mucronatus. Amb el nom actualment acceptat de Cyperus capitatus va ser publicada per Domingo Vandelli (Vand.) en Fasciculus plantarum cum novis generibus et speciebus 5. 1771.

Família Cyperaceae

Centaurea seridis L.

NOMS: Bracera marina. Centàurea cruenta. Herba de Sant Jaume. Castellà: Arzolla marina. Bracera marina. Portuguès: Aresol da praia. Lavapé.

Flors en capítols radiants

SINÒNIMS: Centaurea seridis subsp. maritima Dostál

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental.

HÀBITAT: Oleo-Ceratonion. Creix en camps, herbassars i vores de camins a prop del litoral. Aquests exemplars de la zona de dunes de la platja de Tavernes de la Valldigna (València)

Herba rizomatosa de tiges tomentoses

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Aquesta herba surt d’un rizoma subterrani, amb moltes tiges tomentoses i alades que poden arribar als 80 cm, erectes, ascendents o decumbents, ramificades des de la part mitjana

Fulles caulinars decurrents

Fulles basals grans, de més d’un pam de llargues i 5 cm d’amples de contorn lirat pinnatífid, amb lòbuls acabats en una petita espínula no punxant, però solen estar seques a l’antesi. Les superiors són més petites quan més amunt i decurrents. Nervi medi molt marcat, i indument de pèls araneosos. Lanceolades, de marge denticulat

Corol·la de tub blanquinós i limbe color de rosa o purpuri

Flors en capítols radiants amb flors hermafrodites al disc i neutres les de la perifèria. Involucre esfèric de fins 3 cm de diàmetre, amb bràctees imbricades que tenen més de cinc espines rígides que poden assolir els 5 mm, de color groc palla. Corol·la de les flors exteriors amb el tub blanquinós i el limbe color rosa o purpuri, amb quatre lòbuls lanceolats. Les flors interiors tubulars acabades amb cinc petits lòbuls. Floreix d’abril a juliol

Fruit en aqueni amb vil·là

Fruit en aqueni obovoide un poc comprimit, de color groc palla, amb vil·là doble i persistent format per esquames setàcies brunes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El capítol és un tipus d'inflorescència, típic de les compostes o asteràcies, en la qual el peduncle s'eixampla en l'extremitat formant un disc una mica gruixut, anomenat receptacle. Aquest receptacle es troba envoltat per una o més sèries de bràctees. Sobre aquest òrgan es disposen les flors sèssils acompanyades o no per les seves corresponents bràctees.

Bràctees involucrals acabades en més de cinc espines de color palla

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra qualsevol part de la planta en infusió per rebaixar el colesterol i el sucre de la sang, així com per obrir l’apetit.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Centaurea procedeix del grec “kentauros” que era el nom que rebien les persones que coneixien les propietats de les plantes. Altres autors fan derivar Centaurea del centaure Quiró, el primer metge que, segons la mitologia grega, coneixia les propietats curatives de les plantes medicinals. L’epítet específic seridis deriva de “seris –idis” endívia, escarola, per les fulles blanquinoses com les de l’endívia.

Centaurea seridis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 915 1753.

Família Compositae (Asteraceae)

Lathyrus tremolsianus Pau

NOMS: Pesolera de pastor. Guixa borda. Castellà: Guisante borde. Guisante silvestre.

Flors en raïm axil·lar de 2-3 flors

SINÒNIMS: Lathyrus pulcher J. Gay; Lathyrus elegans Porta & Rigo;

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània (Ibèrica). “Considerat fins fa pocs anys endemisme valencià, els estudis recents han demostrat que Lathyrus pulcher s'estén pel territori beticorifeny fins al nord del Marroc” (E. Laguna en Mètode)

Herba de tiges alades poc ramificades

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis. Creix sobre sòls calcaris en clars de matollars, vores de camins i llocs alterats. Entre els 500 i els 1300 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba de tiges alades, poc ramificades, que poden arribar al metre d’alçada, decumbents

Fulles amb dos folíols oposats i circell ramificat

Fulles de distribució alterna amb el pecíol alat, dues estípules lanceolades a la base del pecíol, i dividides en dos folíols de linears a estretament lanceolats. Del punt d’unió dels folíols surten els circells ramificats.

Flors papilionades amb estendard gran

Flors en grups de 2-3, rarament solitàries, amb peduncles axil·lars més llargs que la fulla corresponent. Calze amb cinc dents més llargs que el tub de la corol·la, que és gran, entre 2 i 3 cm, papilionada, de color púrpura; estendard suborbicular i emarginat. Androceu amb tub estaminal. Gineceu amb ovari glabre amb estil contort. Floreix en maig i juny.

Fruit en llegum

Fruit en llegum glabre de 7-8 cm de llarg, amb 10-17 llavors rugoses.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Lathyrus conté unes 160 espècies. Els fruits d'algunes de les espècies es coneixen amb el nom de guixa, guixó o pèsol silvestre, i les plantes s'anomenen guixera, guixonera, pesolera, veçot o gerdell. Les llavors d'algunes de les seues espècies contenen aminoàcids que poden ser tòxics, si es mengen en quantitats relativament grans durant períodes prolongats de temps, perquè podent arribar a causar la malaltia del latirisme.

Calze amb cinc dents més llarg que el tub de la corol·la

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:El nom del gènere Lathyrus deriva del grec “λάθυρος láthyros” veça o altra lleguminosa no identificada, en Teofrast. Segons altres autors deriva del grec “λα la” que indica intensitat, i “θέρο théro” calor, calfar, per la presumpta propietat afrodisíaca d’algunes espècies del gènere. L’epítet específic tremolsianus és en honor del botànic i apotecari català Frederic Trèmols i Borrell (Cadaqués 1831- Barcelona 1900).

Lathyrus tremolsianus va ser descrita per Carlos Pau i publicada en Notas botánicas a la flora española. 4: 29. 1891.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)