Carthamus carduncellus L.

NOMS: Escanyaboc. Castellà: Cardo arzolla. Arzolla. Lozoya. Francès: Cardoncelle des montpelliérains. Cardoncelle de Montpellier. Italià: Cardoncello provenzale.

Flors en capítols terminals solitaris

SINÒNIMS: Carduncellus monspelliensium All.; Carduncellus carduncellus (L.) Huth; Carduncellus monspeliensium All.;

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Aphyllantion. Creix a les timonedes i màquies obertes, a les clarianes, pedregars i pastures seques, sobre substrat calcari o margós. Entre els 300 i els 1750 metres d’altitud.

Herba perenne de base llenyosa

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne amb la base llenyosa, sense tija o amb tija molt curta, espinosa, de color verd clar o glauca, que pot arribar als 45 cm d’alçada.

Fulles pinnatipartides espinoses

Fulles no decurrents, concolores, espinoses, les basals amb pecíol embeinador, raquis alat, pinnatipartides; les superiors sèssils, quasi amplexicaules, no decurrents, molt semblants a les basals.

Flor tubular acabada en cinc lòbuls linear-lanceolats

Flors en capítols terminals solitaris, amb involucre ovoide més curt que les flors, de vegades araneós, format per bràctees desiguals, les mitjanes i les internes imbricades, i les externes molt semblants a les fulles superiors, arquejades, amb dents acabades en espina. Les flors amb la corol·la formada per un tub acabat en cinc lòbuls linear-lanceolats, de color blau o lila. Androceu amb estams d’anteres violeta. Gineceu amb estil i estigma papil·lós. Floreix de maig a juliol.  

Fruit en aqueni amb vil·là

Fruit en aqueni amb vil·là 2-4 vegades més llarg que l’aqueni, simple, de color palla, que cau amb molta facilitat. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és molt polimorfa, amb algunes varietats que poden tindre un aspecte força diferent, tot i que no arriben a la categoria de races geogràfiques, el que ha donat lloc a una gran sinonímia.

USOS I PROPIETATS: S’empra en medicina popular com vulnerària.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:El genèric Carthamus deriva, probablement, de l’àrab "qurtum" o "qortum" que significa safrà, per la presència de pigment groc a les flors d’algunes espècies. L’epítet específic carduncellus deriva de “carduus” (veure carduus) card, i el diminutiu llatí “-cellus, -celli” és a dir, card petit, cardet. El nom específic del sinònim monspelliensium (segons altres monspeliensium) és un epítet geogràfic que refereix a la ciutat francesa de Montpeller, de la regió de Llenguadoc, al sud de França.

Carthamus carduncellus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 831. 1753.

Família Compositae (Asteraceae)

Medicago marina L.

NOMS: Alfals marí. Melgó marí, Trèvol de platja, Userda marina. Castellà: Hierba de la plata, Mielga marina. Portuguès: Luzerna-das-praias. Francès: Luzerne marine, Luzerne maritime. Italià: Erba-medica delle sabbie. Erba-medica marina. Anglès: Sea Medick. Coastal medick. Alemany: Meer-Schneckenklee. Strand-Schneckenklee. Grec: Μηδική η θαλάσσια. Μηδική της παραλίας.

Flors en glomèruls axil·lars de 5-12 flors

SINÒNIMS: Medica marina (L.) Lam.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Ammophiletum. Creix a les dunes i arenals marítims, fins els 50 metres d’altitud. Aquestes de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Planta rizomatosa de tiges reptants

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Aquesta planta està completament coberta per un toment gris blanquinós que la fa inconfusible, amb tiges molt folioses, reptants, que poden arribar al mig metre de llarg. Surt d’un rizoma llarg i ramificat

Fulles amb tres folíols obovats i estípules lanceolades

Fulles petites, peciolades, formades per tres folíols obovats i denticulats a l’àpex, sempre un xic plegades sobre l’eix del nervi central, amb estípules lanceolades i acuminades de marge enter o serrat

Flors papilionades de color groc

Flors en glomèruls axil·lars de 5-12 flors amb peduncle tan o més llarg que el pecíol de la fulla corresponent, i els pedicels més curts que el tub del calze. Flors hermafrodites zigomorfes i pentàmeres, amb el calze campanulat, amb cinc dents linear-triangulars més llargues que el tub. Corol·la papilionada amb l’estendard més llarg que la carena, i aquesta més curta que les ales. Androceu diadelf amb 10 estams. Gineceu amb ovari súper amb un sol estil acabat en estigma capitat. Floreix a la primavera, entre abril, maig i juny.

Fruit en llegum en hèlix molt tomentós

Fruit en llegum en hèlix, espinós o tuberculós, amb un orifici central, molt tomentós i amb dos rengles de curts agullons. Llavors reniformes i llises.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: De vegades algunes espècies del gènere Medicago poden confondre’s amb espècies del gènere Lotus, perquè s’hi semblen les fulles i les flors i, sovint, comparteixen hàbitat però els llegums de Lotus són rectes, mentre que els Medicago fan sempre els llegums en hèlix.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empren les summitats florides, en infusió, com diürètic, depuratiu i antiinflamatori, i per desfer les pedres o càlcul vesicals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Medicago deriva del grec “Medike” que significa mede, perquè, segons Plini, l’alfals (Medicago sativa) fou introduïda en Grècia durant les Guerres Mèdiques (actual Iran), i del sufix llatí “–ago, -inis”, que indica paregut o relació. L’epítet específic marina ve del llatí “mare” mar, és a dir, marí, del mar, que creix pròxim al mar.

Medicago marina va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 779. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Polygonum maritimum L.

NOMS: Cenyuc marí. Estiravelles, Passacamins marí, Polígonum marí. Castellà: Corregüela marina. Centinodia marítima. Gallego: Herba da becerra. Tronzos. Portuguès: Pecegueira da praia. Francès: Renouée maritime. Italià: Poligono marittimo. Anglès: Sea Knotgrass. Alemany: Dünen-Knöterich. Neerlandès: Strandduizendknoop. Grec: Ασημόχορτο.

Flors axil·lars solitàries o en grups de 2-4

SINÒNIMS: Polygonum chilense K. Koch; Avicularia maritima Didr.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Ammophilion arundinaceae. Viu a les primeres alineacions dunars, als sistemes dunars del litoral. Aquestes de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Planta ramificada des de la base

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Planta ramificada des de la base amb tiges molt folioses de la meitat fins a l’àpex però sense fulles a la base, de fins 80 cm de llarg, prostrades i tortuoses. Lignificada a la base.

Fulles alternes de color verd cendrós

Fulles de distribució alterna, un xic carnoses, de contorn el·líptic, marge enter, revolut i nervis molt marcats al revers, d’un color verd cendrós. A la base del curt pecíol hi ha l’òcrea, una beina de color rovell a la base i transparent a la part superior, laciniada, més llarga que l’entrenús.

Periant amb cinc peces petaloides

Flors axil·lars poc vistents, solitàries o en grups de 2-4, hermafrodites, amb pedicels inclosos en l’òcrea. Periant format per cinc peces petaloides blanques. Androceu amb 8 estams d’anteres grogues. Gineceu d’ovari súper amb estigmes capitats. Floreix de març a desembre.

Fruit en aqueni trígon, dins del periant persistent

Fruit en aqueni trígon llis i brillant que sobresurt lleugerament del periant persistent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’òcrea és una estructura formada per estípules membranoses soldades formant una peça, una beina que envolta la tija. És una característica distintiva de les poligonàcies, i les plantes que tenen òcrea s’anomenen ocreades.

Òcrea característica de la família

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra com vulnerària i astringent.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Polygonum  deriva, segons la Flora ibèrica, del grec “polýs”, moltes, i de “gónos” fèrtil, llavor, per les moltes llavors que produeix. Andrés Laguna, a la seua traducció de Dioscòrides, assenyala les virtuts medicinals d’aquesta planta i comenta que “Llámase Polygonon, en griego, que quiere decir llena de muchas rodillas, por cuanto los dichos nudos se asemejan a rodilluelas”.

L’epítet específic maritimum  deriva del llatí “mare” mar, doncs significa marítim, marí, perquè apareix, principalment, en terres baixes, en zones de costa.

Aquesta espècie és té com indicadora de platges poc alterades per l’acció humana, poc trepitjades i amb poques deixalles.

Polygonum maritimum va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 361. 1753. 

Família Polygonaceae