Pseudorlaya pumila (L.) Grande

NOMS: Cospí marí. Cospí de mar. Carretons. Nou d’aigua. Castellà: Quijones marinos. Francès: Fausse Girouille des sables. Italià: Lappola delle spiagge. Anglès: Dune Carrot. Small carrot. Alemany: Zwerg-Möhre. Grec: Καυκαλίδα

Inflorescències en umbel·la composta

SINÒNIMS: Caucalis pumila L.; Daucus pumilus (L.) Hoffmanns. & Link; Orlaya pumila (L.) Halácsy

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Crucianelletum maritimae. Creix als arenals marítims, fins els 100 metres d’altitud. Aquest exemplar de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Herba ramificada des de la base

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba petita de tiges ramificades aplicades al terra, amb pèls híspids, de fins un pam

Fulles 2-3 pinnatisectes

Fulles de contorn deltat molt dividides, 2-3 pinnatisectes, híspides, i també aplicades al terra, amb pecíol lleument embeinador a la base.

Calze amb dents

Flors en inflorescències en umbel·la composta oposada a la fulla, amb radis rígids i de diferents mesures i bràctees i bractèoles linears. 8-12 flors per umbèl·lula, la meitat de les quals són hermafrodites i l’altra meitat masculines. Calze amb dents perceptibles. Pètals obovats de color blanc, rosat o purpuri, els exteriors de les flors externes de la umbel·la són lleugerament més llargs. Estilopodi cònic amb curt estil. Floreix a la primavera, entre abril i juny.

Fruit amb espines gloquidiades

Fruit el·lipsoïdal, comprimit dorsalment amb files d’espines gloquidiades 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els humans tenim un òrgan, el nas, mitjançant el qual percebem l’olor i aquesta informació es transmet al cervell. Doncs bé, les plantes no en tenen un, en tenen milions de nassos repartits per tot el cos, des de les arrels fins a les fulles, que detecten les substàncies volàtils per recaptar informació de l’entorn i per a comunicar-se entre elles i amb els insectes. Açò és perquè la sensibilitat de la planta és difusa, així, mentre nosaltres emprem només el nas, les plantes tenen cèl·lules que detecten els compostos orgànics d’origen biogenètic per tot el cos.

Umbel·les amb radis desiguals

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Pserdorlaya deriva del grec “pseûdos” fals, i del gènere Orlaya, de la família de les umbel·líferes. El genèric Orlaya està dedicat al metge i botànic rus Johann Orlay (1770-1827), secretari de l’Acadèmia de la Ciència de San Petersburg. L’epítet específic pumila ve del llatí “pumilus, -a, -um” petit, nan, en comparació amb les espècies congèneres.

Aquesta espècie va publicada per Carles Linné en Systema Naturae, ed. 10, 955 (1759) com Caucalis pumila. Amb el nom actualment acceptat de Pseudorlaya pumila va ser descrita per Loreto Grande i publicada en Nuovo Giornale Botanico Italiano, Nuova Serie 32: 86. 1925.

Família Umbelliferae (Apiaceae)

Paronychia suffruticosa (L.) Lam.

NOMS: Herbeta de la sang. Sanguinària. Castellà: Hierba de la sangre. Hierba de las siete sangrias. Hierba del panadizo.

Flors en inflorescències ramificades, en glomèruls terminals

SINÒNIMS: Illecebrum suffruticosum L.; Herniaria polygonoides Cav.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània. És un endemisme Ibero-llevantí

HÀBITAT: Thymo-Siderition. Ononido-Rosmarinetea. Creix a les timonedes i matollars clars, en llocs secs i pedregosos, preferentment sobre substrats bàsics. Fins els 1500 metres d’altitud.

Planta petita de tiges lignificades a la part inferior

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: És un petit arbust de poca alçada, entre 10 i 30 cm, de tiges lignificades a la base, erectes, cobertes d’una curta pubescència.

Fulles ovades i mucronades

Fulles de distribució oposada, amb el limbe ovat, u poc coriaci i acabat en un curt mucró, de marge finament serrulat que, de vegades, prenen una coloració rogenca. A la base hi ha estípules lanceolades hialines de 2-4 mm.

Flors poc aparents amb sèpals cuculats

Flors en inflorescències ramificades, terminals, en glomèruls compactes, amb curtes bràctees lleugerament pubescents que no cobreixen les flors; aquestes són poc aparents, amb el calze format per cinc sèpals cucul·lats i mucronats, i la corol·la amb els pètals filiformes alternant amb els sèpals. Androceu de cinc estams inserits a la zona perígina. Gineceu amb ovari glabre i dos estils lliures i estigma bilobat. Floreix a la primavera, entre abril i juny

Fruit en utricle dins del calze persistent

Fruit en utricle dins el calze persistent, amb llavors ovoides i llises de color bru obscur.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: És clar que les plantes no tenen ulls però perceben la llum, la usen i reconeixen llur quantitat i qualitat perquè és l’energia que necessiten per la fotosíntesi. Les plantes es mouen per cercar la millor posició per rebre-la. Aquest moviment s’anomena fototropisme. A més a més, quan dues plantes conviuen a prop, competeixen per la llum i creixen més de pressa en altura per superar al rival, perquè no hi faça ombra. Aquest fet s’anomena evitació d’ombra.

Pètals filiformes alternant amb els sèpals

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra, la planta seca en infusió, com hipotensor, per rebaixar la sang i per calmar el dolor de la menstruació.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Paronychia deriva del grec "πᾰρἆ pará" semblant, paregut, i "ὄνυξ ónyx" que significa ungla, és a dir, semblant a una ungla, per l’aspecte del calze que recorda una ungla. En el Dioscòrides apareix “paronychia” per definir una mateta que creix sobre les pedres i cura els rodadits.

L’epítet específic suffruticosa ve del llatí “sub” quasi, gairebé, i de “frutex” arbust, és a dir, una planta perenne amb la tija llenyosa a la base i la part superior herbàcia.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada, per primera vegada com Illecebrum suffruticosum, en Species Plantarum (Persoon) 206. 1753. Amb el nom actualment acceptat de Paronychia suffruticosa va ser publicada per Jean Baptiste Antoine Pierre de Monnet de Lamarck, (Lam.) en Encyclopédie Méthodique, Botanique 5: 25. 1804.

Família Caryophyllaceae

Hypochaeris radicata L.

NOMS: Herba plana. Peluda. Coleta. Herba del falcó. Porcellera peluda. Castellà: Hierba del halcón. Peludos. Occità: Borrut, Platons. Portuguès: Leiteirigas. Leituga. Francès: Porcelle enracinée, Porcelle à forte racine, Salade de porc. Italià: Costolina giuncolina. Anglès: Common Cat's-ear. False Dandelion. Alemany: Gemeines Ferkelkraut. Gewöhnliches Ferkelkraut. Neerlandès: Gewoon Biggekruid.  

Capítols de 2-3 cm de diàmetre

SINÒNIMS: Hypochoeris radicata L.; Porcellites radicata (L.) Cass.; Hypochaeris neapolitana DC.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita i subcosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que 

es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Molinio-Arrhenatheretea. Hàbitat molt variable, des d’herbassars ruderals, pradells d'anuals, sòls humits temporalment, clarianes de boscos i pastures, fins dunes marítimes. Fins als 1500 metres d’altitud.

Tiges afil·les poc ramificades, llargues i primes

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne de tiges poc ramificades, llargues i fines, de fins 70 cm, sense fulles (afil·les), amb petites esquames distants entre elles, glabres, que exsuden làtex blanc al tallar-les.

Fulles amb pèls híspids

Fulles en roseta basal, oblongues i atenuades a la base, un poc gruixudes però amb el marge de forma molt variable: dentades, pinnatífides o pinnatisectes, però sempre amb pèls híspids

Flors amb lígula groga

Flors en capítols de 2-3 cm de diàmetre, amb involucre més curt que les flors, de bràctees lanceolades, de marge escariós. Flors amb lígula de color groc acabada en cinc dents. Androceu amb les anteres formant un tub al voltant de l’estil. Gineceu d’ovari ínfer i estigma bífid. Floreix de maig fins a l’octubre

Fruit en aqueni amb papus biseriat

Fruit en aqueni amb papus biseriat, amb bec, de 8-17 mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes són l’esclavó que uneix la terra amb el sol. Tot el que els humans han usat com a font d’energia des del principis dels temps prové de les plantes però, a més a més, amb la miraculosa relació amb el sol, produeixen l’oxigen que respirem, el nostre menjar i les molècules químiques que fem servir per tractar les nostres malalties 

Flors en capítols terminals solitaris

USOS I PROPIETATS: L’arrel es pot torrar i, molta, es pot emprar com a substitut del cafè. Les fulles tendres poden consumir-se en amanida o bullides.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Hypochaeris deriva del grec “ύποχοιρίς hýpochoirís” el nom d’una planta emprat per Teofrast, possiblement una xicoira. Segons altres autors deriva de “ὑπὸ hypó” sota, i de “χοῖρος choíros” porc, porcell, perquè els porcs cerquen les seues arrels per menjar-les o, segons altres, perquè els pèls abaxials d’algunes espècies d’Hypochaeris són rígides com les cerres dels porcs. L’epítet específic radicata ve del llatí “radico” posar arrels, per l’arrel gruixuda.

Hypochaeris radicata va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 811. 1753.

Família Compositae (Asteraceae)