Juncus articulatus L.

NOMS: Jonc boval. Jonquet articulat. Castellà: Junquillo. Junco articulado. Gallego: Xunca. Xunco. Èuscara: Ihia. Portuguès: Junco-articulado. Francès: Jonc articulé, Jonc à fruits brillants, Jonc à fruits luisants. Italià: Giunco nodoso. Anglès: Jointed Rush. Jointleaf Rush. Alemany: Glänzendfrüchtige Binse. Glanzfrüchtige Binse. Glieder-Binse. Neerlandès: Zomprus. Grec: Βούρλο. Xinès: xiao hua deng xin cao.

SINÒNIMS: Juncus lampocarpus Ehrh.;

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Molinio-Arrhenatheretea. Jonqueres i herbassars humits, temporalment embassats però no salins, en sòls calcaris, fins els 1500 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable. Hemicriptòfit: plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Aquesta herba te, normalment, els rizomes dins l’aigua, amb entrenusos curts, que desenvolupen la tija erecta, de 10 a 80 cm d’alçada, acaronada per les fulles

Fulles amb una beina que acarona la tija i el limbe linear, bastant gruixut i tou. Cada tija fèrtil du de 3 a 5 fulles, de les quals una o dues primeres sense limbe

Flors en glomèruls terminals que apareixen en branques que s’obrin en diferents direccions. Els glomèruls amb una bràctea foliàcia i de 2 a 14 flors. Flors trímeres, hermafrodites. Tèpals desiguals que van prenent una coloració brunenca en la fructificació, amb marge escariós, lanceolats i acuminats. Androceu amb sis estams oposats als tèpals amb antera groga. Gineceu amb tres estil cilíndric i tres estigmes. Floreix al final de la primavera i estiu,  de maig a setembre.

Fruit en càpsula ovoide acuminada de color brunenc dehiscent per tres valves, amb nombroses llavors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és més sensible a la sequera i a la sal que les seues germanes Juncus acutus  i Juncus maritimus,  raó per qual és considerada espècie vulnerable per les nostres terres.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Juncus deriva del llatí “iuncus” el nom que rebia el jonc però també altres espècies del gènere Juncus, Cyperus i Scirpus. Aquest nom deriva de "iúngo" lligui, perquè s’utilitzaven per lligar, com un cordell.

L’epítet específic articulatus  ve del llatí  “articulus” node, articulat, per la presència d’òrgans dividits en diferents elements separats per nodes o articulacions de diversos tipus.

Juncus articulatus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 327. 1753.

Família Juncaceae

Ranunculus muricatus L.

NOMS: Botons d’or, Cadells d’aigua, Ranuncle muricat. Castellà: Abrepuños, Amorias, Guante, Centella, Abrojos a cinco. Portuguès: Bugalho. Francès: Renoncule à petites pointes. Italià: Ranuncolo spinoso. Anglès: Sharp buttercup, Spiny-fruit, Spiny-fruited buttercup. Alemany: Stachelfrüchtiger Hahnenfuß. Grec: Αβδελόχορτο. Βατράχια. Σαλάκα. Xinès: ci guo mao gen

SINÒNIMS: Notophilus muricatus Fourr.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Bidention. Prefereix els llocs humits i no salins com fonts, sèquies o torrents però també es pot trobar en camps de conreu, vores de camins i llocs alterats. Fins els 300 metres d’altitud

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba anual verda glabrescent que pot arribar al mig metre d’alçada, amb la tija fistulosa i ramificada des de la base

Fulles palmatipartides amb 3-7 lòbuls i un curt pecíol

Flors hermafrodites, actinomorfes, de color groc lluent d’un centímetre de diàmetre aproximadament. Calze amb cinc sèpals reflexes. Corol·la formada per cinc pètals obovats amb una petita ungla. Androceu amb nombrosos estams disposats en espiral amb filament i anteres grogues. Gineceu súper format per nombrosos carpels lliures amb un estil cadascun. Floreix a la primavera, entre març i juliol

Fruit característic gran i amb agullons. És una polinúcula de3 5-8 mm comprimides i carenades, amb agullons i bec ample i recorbat a l’àpex, de color marró quan madura.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La majoria d’espècies del gènere Ranunculus son verinoses per la protoanemonina que presenten.

USOS I PROPIETATS: Tota la planta en fresc és verinosa i el seu suc pot provocar bambolles en la pell. Antigament s’emprava per tractar les febres intermitents, la gota i l’asma.

En jardineria no s’empra però de vegades apareix entre la gespa de les praderes ajardinades.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Ranunculus és un diminutiu de “rana” granota, per l’entorn aquàtic d’algunes espècies del gènere. Plini diu: “anomenem ranuncle l’herba que els grecs anomenen “βάτραχος bátracos”, que és la granota.

L’epítet específic muricatus deriva de "múrex-múricis" el mol·lusc del qual s’extreia el tint anomenat porpra, amb la closca amb nombroses puntes espinoses, degut als agullons dels fruits que recorden al mol·lusc.

Ranunculus muricatus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 555. 1753.

Família Ranunculaceae

Ferula communis L.

NOMS: Canyafèl·lera. Canyaferla. Fèl·lera. Canyafel. Fenollassa. Castellà: Cañaheja. Ferula. Gallego: Canafrecha. Èuscara: Astacañabera. Otserri-belar. Occità: Fèrla. Portuguès: Canafrecha. Francès: Férule commune. Grande Férule. Italià: Ferula comune. Cannaferla. Cagna fenu. Anglès: Feshook. Giant Fennel. Alemany: Gemeines Rutenkraut. Gemeines Steckenkraut. Knotenblühendes Steckenkraut. Riesenfenchel. Grec: Ανάρθηκας. Βανούκα. Κουρκούτα. Νάρθηκας. Φερούλα.

SINÒNIMS: Ferula communis L. subsp. communis.; Ferula ferulago L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Brachypodietalia phoenicoidis. Vores de camins, camps abandonats, sobre sòls calcaris pedregosos, secs i assolellats. Entre els 200 i els 1000 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia amb una tija flora erecta, robusta, glauca, fistulosa amb la part interior esponjosa, que pot arribar als tres metres d’alçada i  seguir en peu molt de temps després de la dispersió dels fruits.

Fulles grans, triangulars, 3-4 pinnatisectes, dividides en segments linears, plans i lliures. Les inferiors amb pecíol cilíndric i les superiors, progressivament menors, reduïdes a una beina ampla. Les fulles es sequen a l’estiu i tornen a sortir a la tardor. Són paregudes a les del fenoll (Foeniculum vulgare) però no desprenen la forta olor anisada del Foeniculum.

Flors en umbel·la hemisfèrica terminal gran i umbel·les laterals situades a diferents nivells. Les laterals amb el peduncle major. Sense involucre a la base dels radis. Bractèoles estretes que cauen aviat. Calze amb cinc dents; pètals grocs, aguts i enters. Floreix entre abril i juliol.

Fruit el·líptic, comprimit pel dors amb costes dorsals filiformes i les marginals molt estretament 

alades o sense ales.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Gràcies a la sensibilitat difusa  dels vegetals, poden veure sense ulls, degustar sense papil·les, olorar sense nas i digerir sense estómac però, a més a més, poden detectar la gravetat, els camps magnètics i són capaços de mesurar un gran nombre de gradients químics presents en l’aire o en el terra. Les plantes tenen, per tant, més sentits que els animals.

USOS I PROPIETATS: El seu làtex conté compostos tòxics per als animals herbívors. A principis de la primavera, quan comença a florir, la planta genera una mena de coagulant i el bestiar que ho menge pot morir d’hemorràgia. Quan la planta està seca pot inflar-se, quan un animal se la menja, i ofegar-lo.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Ferula deriva del llatí “ferula” pal, canya, bastó, perquè els pastors l’utilitzaven de bastó lleuger. L’epítet específic communis és una paraula llatina que significa comú, freqüent, ordinari.

Sovint s'ha dit que en l'antiguitat es feien servir varetes de canyafel per portar foc. Prometeu hauria robat el foc sagrat transportant-lo en una vareta de canyafel, per portar al poble el foc que els déus volien negar-los. A Còrsega el canyafel es feia servir a la Setmana Santa per portar el nou foc; la medul·la estava encesa i cremant lentament.

Aquesta planta també era sagrada per al déu del vi, Dionís. La tija, lleugera però resistent, coronada per una pinya, servia per a sostindré a qualsevol que s’haguera passat amb el vi. Aquesta vara o bastó s’anomenava tirs “θύρσος tryrsus”

Ferula communis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 246. 1753.

Família Umbelliferae, Apiaceae