Spergularia bocconei (Scheele) Asch. & Graebn.

NOMS: Espergulària vermella. Castellà: Esparcilla mayor. Esparcilla roja. Hierba bermeja. Francès: Spergulaire de boccone. Italià: Spergularia di Boccone. Anglès: Boccone's Sandspurry. Greek Sea-spurrey. Alemany: Boccones Schuppenmiere. Grec: Σπέργουλα. 

SINÒNIMS: Spergularia rubra subsp. atheniensis.; Alsine bocconei Scheele (Basiònim)

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Hordeion leporini. Creix en salobrars i aiguamoll però també a les vores dels camins, camps de conreu i llocs alterats. Especialment a zones litorals. Fins els 1000 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Planta anual o biennal, de manera que pot comportar-se com Camèfit: mantenint les seues parts aèries persistents tot l'any però amb les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm; com Hemicriptòfit:  mantenint els meristemes arran de terra en l'estació desfavorable mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen; o com Teròfit completant tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ: És una petita herba prostrada, ramificada des de la base,  amb tiges primes de fins poc més d’un pam i engrossides als nusos.

Fulles decussades, carnoses, linears, allargades, estretes i mucronades, amb dues estípules escarioses triangulars i petites que embolcallen el nus.

Flors en cimes terminals amb molts pèls glandulosos. Flors amb el peduncle un poc més llarg que el calze; bràctees que van fent-se més petites segons s’acosten al final, sent les superiors tan petites com les estípules. Cinc sèpals de marge hialí igual o poc més llargs que els pètals i amb pèls glandulosos. Cinc pètals intercalats entre els sèpals de color blanc o rosa amb la base blanca. Androceu amb 2-8 estams d’anteres grogues. Gineceu amb tres estils. Floreix en primavera i estiu, entre maig i agost.

Fruit en càpsula dehiscent per tres valves, amb llavors comprimides de color terrós sense ales

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les estípules són estructures que poden trobar-se a la base del pecíol i consisteix en folíols que surten de la unió de les fulles amb la tija, mentre que les bràctees són com fulles situades pròximes a la flor i, de vegades, poden confondre’s amb les flors vertaderes, com és el cas de les bràctees de la buganvilla.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Spergularia deriva de “Spergula”, un altre gènere botànic que rep el nom del llatí “spargere” que significa escampar, i del sufixe llatí “-aria, -arium” que indica semblança, paregut o parentiu. Aquest nom fa referència a la gran escampada de llavors, patent perquè moltes queden enganxades als pèls glandulífers.

L’epítet específic bocconei és en honor al metge i botànic sicilià Paolo 'Silvius' Boccone (1633-1704), cistercenc, explorador de la flora mediterrània.

Aquesta espècie va ser descrita per Ernst Schelle i publicada en Flora 26: 431. 1843. amb el nom de Alsine bocconii. Amb el nom actualment acceptat de Spergularia bocconei va ser publicada en Asch. & Graebn., Syn. Mitteleur. Fl. 5(1): 849 (1919).

Família Caryophyllaceae

Papilio machaon. Linnaeus 1758

Nom comú: Papallona reina. Castellà: Macaón.  Gallego: Cola de andoriña. Èuscara: Makaon tximeleta.  Francès: Grand porte-queue. Italià: Macaone. Anglès: Old World swallowtail. Swallowtail. Alemany: Schwalbenschwanz. Neerlandès: koninginnenpage. Xinès: 金鳳蝶

Identificació: És una papallona molt cridanera amb color groc de fons sobre el que ressalten el nervis remarcats en negre, especialment marcat al anvers de les ales, acabades en cua curta. Duu unes taques blaves als marges de les ales inferiors i dues taques roges al costat de les cues. Per les nostres terres és fàcil veure-les.

Distribució: La papallona reina està present a la majoria de les regions temperades de l’hemisferi nord. És comú a tota la Península Ibèrica i a la Europa temperada, on va descendent des de fa unes dècades per l’ús de pesticides

Període de vol: Apareixen dues generacions a l’any. Una primera volada en la qual els adults depositen els ous a finals de la primavera i, una vegada complerta la maduració d’aquesta segona generació, tornen a volar a l’estiu, quan depositen de nou els ous per a hivernar en forma de crisàlide.

Hàbitat: És poc exigent en quant a l’hàbitat i pot trobar-se en qualsevol ambient, tot i que els agrada el sol i prefereixen les zones obertes amb pocs arbres.

Eruga de Papilio machaon

Biologia: Les erugues s’alimenten d’umbel·líferes, especialment de fenoll (Foeniculum vulgare), de fenollassa (Ferula cummunis) i i de la pastanaga borda (Daucus carota), i tenen un sistema de defensa, anomenat osmeteri, mitjançant el qual emeten un líquid pudent per espantar els enemics. La papallona adulta prefereix libar el nèctar dels cards

Taxonomia: Gènere Papilio, Família Papilionidae, Ordre Lepidoptera, Classe Insecta, Filum Arthropoda,

Juncus articulatus L.

NOMS: Jonc boval. Jonquet articulat. Castellà: Junquillo. Junco articulado. Gallego: Xunca. Xunco. Èuscara: Ihia. Portuguès: Junco-articulado. Francès: Jonc articulé, Jonc à fruits brillants, Jonc à fruits luisants. Italià: Giunco nodoso. Anglès: Jointed Rush. Jointleaf Rush. Alemany: Glänzendfrüchtige Binse. Glanzfrüchtige Binse. Glieder-Binse. Neerlandès: Zomprus. Grec: Βούρλο. Xinès: xiao hua deng xin cao.

SINÒNIMS: Juncus lampocarpus Ehrh.;

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Molinio-Arrhenatheretea. Jonqueres i herbassars humits, temporalment embassats però no salins, en sòls calcaris, fins els 1500 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable. Hemicriptòfit: plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Aquesta herba te, normalment, els rizomes dins l’aigua, amb entrenusos curts, que desenvolupen la tija erecta, de 10 a 80 cm d’alçada, acaronada per les fulles

Fulles amb una beina que acarona la tija i el limbe linear, bastant gruixut i tou. Cada tija fèrtil du de 3 a 5 fulles, de les quals una o dues primeres sense limbe

Flors en glomèruls terminals que apareixen en branques que s’obrin en diferents direccions. Els glomèruls amb una bràctea foliàcia i de 2 a 14 flors. Flors trímeres, hermafrodites. Tèpals desiguals que van prenent una coloració brunenca en la fructificació, amb marge escariós, lanceolats i acuminats. Androceu amb sis estams oposats als tèpals amb antera groga. Gineceu amb tres estil cilíndric i tres estigmes. Floreix al final de la primavera i estiu,  de maig a setembre.

Fruit en càpsula ovoide acuminada de color brunenc dehiscent per tres valves, amb nombroses llavors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és més sensible a la sequera i a la sal que les seues germanes Juncus acutus  i Juncus maritimus,  raó per qual és considerada espècie vulnerable per les nostres terres.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Juncus deriva del llatí “iuncus” el nom que rebia el jonc però també altres espècies del gènere Juncus, Cyperus i Scirpus. Aquest nom deriva de "iúngo" lligui, perquè s’utilitzaven per lligar, com un cordell.

L’epítet específic articulatus  ve del llatí  “articulus” node, articulat, per la presència d’òrgans dividits en diferents elements separats per nodes o articulacions de diversos tipus.

Juncus articulatus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 327. 1753.

Família Juncaceae